irruptiu 

Ciències de la terra

L’adjectiu irruptiu, tot i que no apareix recollit en cap obra lexicogràfica consultada, és una formació analògica a la d’adjectius com corruptiu, disruptiu i eruptiu, tots derivats de verbs amb la mateixa arrel llatina, rumpere ‘rompre’, si bé el procés de formació d’unes i altres formes és diferent.

L’adjectiu corruptiu procedeix de l’adjectiu llatí corruptivus, que al seu torn deriva del verb corrumpere:

corruptiu -iva: [del ll. corruptivus, -a, -um, íd.] 

Els adjectius eruptiu i disruptiu són formacions cultes analògiques a partir del participi del verbs llatins erumpere i disrumpere, respectivament:

eruptiu -iva: [formació culta analògica sobre la base del ll. eruptus, -a, -um, participi del ll. erumpĕre ‘fer sortir violentament, precipitar-se, esclatar’]

disruptiu -iva: [formació culta analògica sobre la base del ll. disruptus, -a, -um, participi de disrumpĕre ‘esmicolar’]

 L’adjectiu irruptiu s’hauria de considerar una altra formació culta analògica a partir del participi (irruptus, -a, -um) del verb llatí irrumpere.

Bibliografia

Gran diccionari de la llengua catalana [en línia]. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1997. <http://www.grec.cat/home/cel/dicc.htm>.

Gaffiot, F. Dictionnaire latin-français. París: Hachette, cop.1934.

Universitat de Barcelona. Serveis Lingüístics
XHTML i CSS