ficcionalitzar 

Altres

El verb ficcionalitzar és un derivat de l’adjectiu ficcional, que no està recollit en cap diccionari català, potser perquè és poc usat i potser perquè en la majoria de casos s’usa el sintagma preposicional de ficció per expressar la mateixa idea: narrativa de ficció (i no pas narrativa ficcional), personatge de ficció (i no pas personatge ficcional). Però cal tenir en compte que en anglès sí que existeix l’adjectiu fictional amb el sentit de ’relatiu o pertanyent a la ficció’. Per tant, és possible que la forma ficcional estigui influïda per l’anglès, encara que també es podria explicar a partir dels processos de formació de derivats en català.

La creació del derivat ficcional en català quedaria justificada especialment en casos que el sintagma de ficció no es percebi prou adequat per expressar clarament la idea d’allò relatiu a la ficció. En alguns textos publicats trobem fragments il·lustratius d’aquesta possible necessitat:

Fet i fet, tret de les dues grans obres narratives lul·lianes, el Fèlix i el Blaquerna, i de textos amb marques ficcionals molt rellevants, com el Llibre de l’orde de cavalleria, el Llibre del gentil o la poesia lírica, les aproximacions a l’obra de Llull massa sovint han desatès l’estructuració literària i s’han centrat exclusivament en els continguts que vehicula, com si fossin tractats.
Un cop fixat el corpus, Friedlein destaca un conjunt d’elements que diferencien el model de diàleg lul·lià: a nivell estructural, la minuciositat i simetria amb què estan organitzats, en funció de l’Art; a nivell ficcional, el seu caràcter antimimètic, ja que en tant que interlocutors hi sovintegen conceptes abstractes personificats i personatges amb noms genèrics.
La ficcionalització implica analitzar-ne els recursos pels quals la literatura la incorpora en el seu canemàs ficcional i, doncs, en la pròpia estructura. 

Fixem-nos que en cap d’aquests casos podem usar l’adjectiu fictici: ni les «marques», ni el «nivell», ni el «canemàs», no són ficticis, sinó relatius a la ficció. Tot i que es podria haver usat el sintagma de ficció, en algun cas sembla més entenedor l’adjectiu: canemàs de ficció podria entendre’s com a ‘canemàs fictici’, que no és el cas.

En anglès, també trobem recollits en els diccionaris els derivats de fictional següents: fictionality, fictionalize o fictionalise, fictionalization o fictionalisation, i fictionalism. D’aquests derivats, el substantiu fictionalism, del camp de la filosofia, té un significat especial:

Fictionalism is a methodological theory in philosophy that suggests that statements of a certain sort should not be taken to be literally true, but merely as a useful fiction.

Els diccionaris catalans (GDLC, Cercaterm, etc.) recullen la forma catalana ficcionalisme amb el mateix significat. La resta de derivats no tenen entrada en cap obra lexicogràfica catalana. Però sí que els trobem documentats en textos diversos:

Häsner defineix pragmàticament aquesta especificitat en tant que gènere argumentatiu i en tant que gènere representatiu, fixa els graus de ficcionalitat i el seu sentit, estableix les tres formes que pot adquirir un diàleg (l’escriptura dramàtica, narrativa i paratextual) i planteja la diversitat de relacions argumentatives entre els interlocutors en termes de relacions horitzontals (diversitat d’opinions entre iguals) o verticals (jerarquia d’opinions subordinades a un dogma inapel·lable).
 
Estudiar la relació entre epístola i literatura implica plantejar-se dos factors que li són inherents: la literarització i la ficcionalització. La literarització, consubstancial al gènere des del moment que va de bracet amb la retoricitat (una dependència que ja trobem en la normativa clàssica, tot i que el procés es consolidi en època medieval) suposa un estudi de constants estilístiques. La ficcionalització implica analitzar-ne els recursos pel quals la literatura la incorpora en el seu canemàs ficcional i, doncs, en la pròpia estructura.

D’acord amb les regles de derivació, és a dir, d’acord amb el significat de l’arrel i del sufix que s’hi adjunta, el verb ficcionalitzar hauria de voler dir ‘convertir en ficcional’, és a dir, ‘convertir en ficció’. I trobem aquest verb força usat en textos catalans (el Google en troba unes 150 ocurrències):

El discurs costumista, d’altra banda, se sitúa al bell mig de la relació entre oralitat i escriptura. Mes concretament: en la conversió del llenguatge oral en registre escrit. La técnica narrativa hi serveix per «ficcionalitzar» la propia visió de la realitat; i alhora, per «realitzar» els mites suspesos sense fixació definitiva en la memoria oral popular.

De què parla Trànsits? No ho sabria dir. Quan l’escrivia, pensava en la identitat i la memòria, en la consciència sobtada de la fi, en la necessitat de ficcionalitzar per sobreviure...

Ara bé, hi ha una altra possibilitat derivativa per expressar la mateixa idea, que és construir un verb ficcionar a partir del nom ficció, sense necessitat de recórrer a l’adjectiu ficcional, tan poc usat en català. A partir del verb ficcionar es pot fer el deverbal ficcionament. A Internet trobem més exemples de ficcionar (prop de 500 ocurrències) que de ficcionalitzar (150), però, en canvi, hi ha molts més casos de ficcionalització (835) que de ficcionament (3).

Context

(Per)versions ficcionalitzades dels gèneres de la memòria. En aquest bloc s’analitzaran seleccions de textos de ficció que utilitzen la memòria com a eix fonamental.

Universitat de Barcelona. Serveis Lingüístics
XHTML i CSS