deviància, deviança, desviància, desviança? 

Matemàtiques

En estadística trobem els termes desviació i desviància, que tenen significats diferents, però tots dos deriven de la mateixa arrel. En anglès corresponen a les formes deviation i deviance, com podem veure en el Collins English Dictionary:

deviation: (statistics) the difference between an observed value in a series of such values and their arithmetic mean

deviance: (statistics) a measure of the degree of fit of a statistical model compared to that of a more complete model

El terme estadístic desviació apareix recollit en totes les obres lexicogràfiques catalanes, com passa també amb el terme anglès deviation. El terme desviància, en canvi, no el trobem en cap de les obres de referència per al català; en anglès, el terme estadístic deviance tampoc no es troba recollit en gaires obres, però sí que hi apareix amb significats més generals. En català, en canvi, no tenim en els diccionaris cap paraula del tipus desviància o desviança amb un significat general.

Així, doncs, el terme estadístic català corresponent a l’anglès deviance s’ha de crear. Com passa sovint amb els mots d’origen grecollatí introduïts des de l’anglès, en català se sol seguir el patró de formació anglès, és a dir, se sol calcar el procediment derivatiu si és possible. Així, si deviance s’ha creat a partir de la forma participial deviant i el sufix -ance (procedent del sufix llatí -antia), en català podem fer el mateix a partir del verb desviar i el sufix -ància (procedent del sufix llatí -antia), com trobem en els mots tolerància o elegància. Així obtenim la forma desviància. Aquesta és la denominació que trobem recollida en l’equivalència catalana de l’ISI. Una variant d’aquesta forma seria desviança, amb el sufix -ança (variant més patrimonial del sufix -ància), que trobem en noms com enyorança o lloança. De totes dues possibilitats ens decantem per la primera, més culta i paral·lela al terme estadístic variància (recollit al DIEC, GDLC, al Cercaterm, etc.), que forma amb el terme variació una parella semblant a la formada per desviància/desviació.

Hi ha encara una altra possibilitat, que afecta especialment la forma de l’arrel verbal, consistent a partir de la forma llatina deviare (sense essa) en lloc de la forma patrimonial desviar. Això ens donaria la forma deviància (en lloc de desviància), que trobem recollida en força documents catalans. Però els mots catalans amb prefix de- acostumen a ser mots construïts en llatí, com ara decapitar, decolorar, decréixer, defenestrar, etc., els quals, posteriorment poden donar lloc a altres derivats formats en català (decoloració, decreixença, etc.). En el cas de deviància, però, en català no disposem d’un verb deviar, ni consta que en el llatí hi hagi hagut un mot derivat deviantia. Així, la forma catalana deviància només s’explicaria si partim prèviament d’una forma llatina neològica deviantia creada per analogia amb elegantia o tolerantia, i per paral·lelisme amb variància. Però aquesta explicació només serviria per justificar una forma catalana deviància o deviança que probablement només s’explica per influència de la forma anglesa deviance, com passa amb altres mots semblants introduïts des de l’anglès, com ara deconstrucció, en lloc de desconstrucció; detoxificació, en lloc de desintoxicació, etc.

Per totes les raons exposades sembla que la forma preferible és desviància: perquè és la forma derivada catalana equivalent, pel que fa a formació, a la forma derivada anglesa deviance; perquè és una forma analògica de variància, terme del mateix camp conceptual; perquè evita un calc del prefix anglès de-, innecessari en català, i perquè el prefix des- fa el mot més transparent i, per tant, més entenedor.

 
Universitat de Barcelona. Serveis Lingüístics
XHTML i CSS