-spora 

Ciències de la vida i la salut

En general, els compostos amb -spora com a segon formant no han de dur e epentètica ja que s’han creat a la manera culta i ni en grec ni en llatí no apareix l’epèntesi que, en canvi, ha desenvolupat el català i el castellà davant d’essa etimològica inicial. Ara bé, els termes bíspora, políspora (i potser monòspora?) són diferents ja que bi- i poli-, es poden considerar afixos catalans. Partint d’aquesta base, es podria considerar la possibilitat de difondre els termes biespora i poliespora.

Bíspora: en anglès i en francès trobem, lògicament, bispore, però com ja s’ha dit més amunt, cal considerar la possibilitat de fer biespora. La formació del terme biespora s’adiu amb el criteri sobre la grafia dels mots compostos i prefixats que contenen formants amb una essa inicial etimològica seguida de consonant: «Mots catalans als quals se’ls aplica un prefix (o una forma prefixada) disponible i productiu en la nostra llengua, encara que tingui un origen culte [...]». El primer formant, bi-, és un prefix català i espora és un mot existent en català, per tant, podem considerar que biespora és un compost català. I no hi fa res que hi hagi compostos del mateix camp conceptual alguns dels quals s’hagin creat sense la e epentètica. Per exemple, a la 2a ed. del DIEC hi ha les entrades biestable i inestable, d’una banda, i astable, metastable, monostable i termostable, d’una altra. A més, la forma bíspora presenta una dificultat afegida d’ordre fonètic i és que, amb l’accent sobre la i, es fa difícil de reconèixer els formants del compost.


Histricòspora: la grafia és correcta. La formació d’aquest terme és correcta perquè és un mot culte que prové del grec i del llatí, que no produeixen la e epentètica.


Paràspora: està ben format, com el terme anterior.


Políspora:
Aquest terme és similar a biespora; d’una banda, poli- es pot considerar un afix català (poliesportiu, poliestèsia, etc.) i espora és un mot català, per tant, poliespora és possible. Però hi ha una diferència respecte de biespora i és que en grec existia un adjectiu polísporos, ‘fèrtil’, ‘ric en llavors’. Podríem decidir que l’existència d’aquest adjectiu legitima la forma políspora. Ara bé, no és segur que aquest terme s’hagi encunyat a partir del grec polísporos. Més aviat, es deu haver format per analogia amb altres termes terminats en -spora. A propòsit dels compostos amb poli-, el DIEC recull els següents compostos amb poli- + s + consonant: poliscopi, polispast i polisperm. Convé notar que cap dels segons formants d’aquests termes no tenen vida independent en català, la qual cosa vol dir que són termes cultes o fets a la manera culta i, per tant, no han de dur e epentètica. El cas que ens ocupa és diferent: espora és un mot català. Per tant, la forma proposada és poliespora.


Seiròspora:
el primer formant ve del grec seiriós, ‘ardent’, ‘brillant’. El diftong grec -ei- fa -i- en llatí i per tant -i- en català: Neilos fa Nil i Poseidon fa Posidó. La forma correcta és siròspora.


Sinzoòspora:
sembla ben format. Deu ser un recompost (((sin-) (zoo-)) (-spora)).

Bibliografia

DIEC: Diccionari de la llengua catalana [en línia]. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2007. <http://dlc.iec.cat>.

Universitat de Barcelona. Serveis Lingüístics
XHTML i CSS