Cesare Segre, amb la catedràtica Mª de las Nieves Muñiz i la degana de Filologia Coloma Lleal El professor Segre durant el seu discurs

Durant el discurs de presentació de mèrits del patrocinat, la catedràtica Muñiz ha destacat l'aportació de Segre a la revolució metodològica de la Teoria de la Literatura durant la segona meitat del segle XX i ha palesat la seva "profunda consciència autocrítica i la seva convicció que l'intel·lectual assumeix un compromís ètic davant la col·lectivitat", portant-lo a "reflexionar sobre l'actual crisi dels estudis literaris i els valors humanistes en llibres que han obert un intens debat tant a Itàlia com fora d'ella". La intervenció del doctor Segre, de la què el diari Corriere della Sera en va oferir una síntesi el passat dijous 15 d'abril, ha versat sobre La teoria del personatge y «el Quixot», en la què ha manifestat les seves prevencions davant teories que pretenen formalitzar l'acció narrativa i els personatges, tot analitzant diversos passatges del Quixot, amb els què ha demostrat que aquests canvien en contacte amb la realitat i el pas del temps, i en una novel·la es "narren aquests canvis a través de la lluita del personatge per afirmar-se o prendre consciència de sí mateix". Cesare Segre (Verzuolo, 1928) es va llicenciar a la Facultat de Filosofia i Lletres a la Universitat de Torí el 1950. Va ser professor a la Universitat de Trieste de 1954 a 1956 i, posteriorment, a la Universitat de Pavia, on és catedràtic de Filologia Romànica des de 1960. Ha estat professor visitant a les universitats de Manchester, Rio de Janeiro, Mèxic (UNAM), Harvard, Princeton i Berkeley. És doctor honoris causa per les universitats de Chicago, Ginebra, Torí i Granada. Especialitzat en els poetes i prosistes italians del Duecento i en l’evolució de la sintaxi medieval, ha fet l'edició i anàlisi de la Chanson de Roland, dels Lais de Maria de França, del Bestiaire d’Amour de Richart de Fornival i, per damunt de tot, de l’obra de Ludovico Ariosto. Especialista també en literatura i cultura ibèriques, ha estudiat l’Arcipreste de Hita, Don Juan Manuel, Rodríguez de Montalvo, Fernando de Rojas, Garcilaso de la Vega, Cervantes, Lope de Vega, Antonio Machado, Pedro Salinas, Jorge Guillén, Ernesto Sábato, García Márquez, les cantigas d’amigo, Camões, Pessoa, José Saramago, Tirant lo Blanc… Segre, sempre en l’avantguarda dels moviments teòrics, ha destacat per la seva veu personal i antidogmàtica davant qualsevol escola. Així, algunes de les seves obres s’han convertit en punts de referència imprescindibles per als filòlegs o teòrics de la literatura: Lingua, stile e società (1963), I segni e la critica. Fra strutturalismo e semiologia (1969), Le strutture e il tempo (1974), Semiotica, storia e cultura (1977), Semiotica filologica (1979), Avviamento al analisi del testo letterario (1985), totes traduïdes a l'espanyol. Intel·lectual amb voluntat d’intervenció directa en la cultura del seu temps, ha mantingut una notable presència en els mitjans de comunicació a través de ressenyes i articles d’opinió (valgui com a exemple la seva polèmica amb Pier Paolo Pasolini entre els anys 1965 i 1968). Obert sempre als problemes del món que l’envolta, l'any 1999 va publicar la seva autobiografia, Per curiosità.