Puig Salellas o la universitat com a missió   L'any 2003, Josep M. Puig Salellas va publicar, en forma de llibre, les seves reflexions sobre la història i el futur del seu país, sota el títol Catalunya: la penúltima cruïlla. Al final del darrer capítol, es va plantejar una pregunta retòrica, «Aleshores, vol dir que estem en l'última cruïlla?», a la qual va respondre amb aquella punta d'ironia sorneguera que bategava sempre sota l'aparença eixuta del seu posat: «Diríem que, com sempre, en la penúltima. I és que, ara i històricament, el gran drama existencial d'aquest país ha estat i és la insuficiència del poder polític i, a partir de mitjan segle XIX, l'entrada progressiva en una demografia decadent. Una gàbia, aquella insuficiència, de la qual no hem trobat encara la manera de sortir».   Puig Salellas pertanyia, per orígens, a la nissaga d'una de tantes famílies catalanes que han estat les cèl·lules bàsiques d'aquella estructura social denominada pairalista, que -segons Vicens Vives- han fet de Catalunya una societat ordenada i amb un teixit social ben travat, estable i jerarquitzada, d'una banda, i dinàmica, de l'altra, les excel·lències i els límits de la qual han estat més o menys ponderats segons la posició ideològica de l'observador. Ara bé, el que resulta indiscutible és que aquesta societat catalana tradicional estava acostumada, des de sempre, a solucionar els problemes gràcies a la seva iniciativa i al seu impuls, prescindint de l'ajut d'unes institucions estatals que considerava, en el millor dels casos, tan sols relativament pròpies.   Si sumem aquests dos fets -la tradicional insuficiència del poder polític a Catalunya i la tradició catalana de cercar la solució dels problemes per mitjans propis-, tindrem perfectament dibuixada la mentalitat amb què Josep M. Puig Salellas va afrontar el desafiament que va representar per ell el fet d'assumir la presidència del Consell Social de la Universitat de Barcelona.   Puig Salellas tenia perfectament clares dues idees:   En primer lloc, que en un món globalitzat fruit de la revolució tecnològica com l'actual la importància del bon funcionament de les universitats resulta axial per al futur dels pobles, tant pel que fa a la seva condició de centres d'ensenyament, com pel fet que siguin àmbits de recerca amb una gran potencialitat de transferència de coneixements a les empreses.   En segon lloc, que l'esforç prioritari per aconseguir aquests objectius ha de provenir de dins de la mateixa universitat, ben interconnectada -això sí- amb la societat de la qual sorgeix i a la qual es deu.   Aquest va ser, doncs, l'esperit Puig Salellas: importància cabdal de la universitat per al futur de Catalunya i transcendència decisiva de la voluntat dels universitaris per assumir els reptes del canvi inevitable, més enllà de les polítiques universitàries que es fan i es desfan en ministeris i conselleries. Aquesta voluntat va tenir la seva primera manifestació reeixida en l'esforç de transparència que es va duu a terme durant els primers anys del seu mandat, i que ha estat imprescindible per saber quina és la realitat de la qual es parteix, els mitjans dels quals es disposa i els recursos que s'està legitimat a exigir. Això sí, amb el benentès que res de tot això no pot ser possible en una universitat deslligada de la societat de la qual forma part.   Fins aquí, l'esperit Puig Salellas. A partir d'ara s'ha de fer referència a quelcom que és tan important com l'esperit: el tarannà amb què va començar a treballar. S'ha de dir, d'entrada, que Puig Salellas va estimar la universitat i, en concret, la Universitat de Barcelona. Tant l'estimació com el respecte que sentia per aquesta institució el van donar a conèixer lentament, i van dotar de contingut un càrrec que podia despertar incomprensions, si no animadversions, en un àmbit potencialment tan tancat com pot ser l'acadèmic. Es va guanyar el respecte dels universitaris dia rere dia. Ell deia que «acompanyava sense interferir», cosa que suposa un respecte escrupolós per l'autonomia universitària. I, d'altra banda, es va preocupar molt per portar al Consell Social representants distingits de la societat catalana, per fer efectiu el mandat d'interrelació entre universitat i societat.   Tota aquesta tasca la va fer amb les formes i les maneres pròpies d'un temps ja esvaït, que en ell resultaven, això no obstant, vives i plenes.   No és estrany doncs que, en acomiadar-se com a president del Consell Social, la Universitat de Barcelona el distingís amb la Medalla d'Or. Era el 16 de juliol de 1999.   Han passat vuit anys. Ara, el seu comiat és definitiu. Per això és just que la Universitat de Barcelona renovi avui el seu reconeixement al senyor Josep M. Puig Salellas, el primer president del Consell Social.   Juan-José López Burniol