Hem aprofitat l'avinentesa per entrevistar-lo sobre aspectes concrets referents a la publicació d'aquesta obra i a la literatura catalana en general: 1. La traducció de Les flors del mal respon a un encàrrec editorial o a una dèria personal? Quines dificultats tècniques i filològiques hi heu trobat? Respon a una dèria personal. Coneixia bé la versió de Xavier Benguerel, que és esplèndida des del punt de vista mètric, però que presenta dificultats de comprensió notables, per la qual cosa semblava necessari fer-ne una altra. Les dificultats, totes les que presenta la traducció en vers, són interminables: en la traducció de poesia, només es pot fer el que bonament es pugui. Si una traducció diu el mateix que l'original i, damunt, sona, doncs ja podem estar contents.   No he fet mai cap traducció per encàrrec: he traduït llibres que m'agradaven i que, al mateix temps, em semblava important que passessin a formar part del llegat de la literatura catalana per la via de la traducció.   2. Per quin llibre dels que heu traduït i per quins poemes de Baudelaire sentiu predilecció? Potser el que em va costar més de fer van ser les Elegies, de Hölderlin, i les Confessions de Fèlix Krull, lladre i farsant, de Thomas Mann. El primer, pel fet que costa molt traslladar al català les formes hexamètriques i el dístic elegíac. Jo vaig fer una provatura molt sui generis, però no estic del tot descontent del resultat que vaig aconseguir: es llegeixen bé i s'entenen. L'altra cosa que vaig fer pour le plaisir va ser Bouvard et Pécuchet, de Flaubert, que presentava el repte de trobar en català el lèxic adequat per a camps científics i tecnològics de tota mena, des de l'agricultura fins a la destil·lació de licors: vaig haver de demanar ajuda a desenes de persones especialistes en cada un dels camps que surten a la novel·la (que són vora els 25!), i així vaig tenir el goig d'entrar en contacte amb gent que, d'altra manera, potser no hauria conegut mai. Imagini's que, per donar noms als melons que narra Flaubert en un dels capítols, primer vaig haver de preguntar als pagesos francesos com era tal o tal meló amb un nom determinat, després narrar a un horticultor català aquell tipus de meló i, finalment, trobar, a partir d'això, la paraula catalana corresponent. Va ser tot un repte, però m'ho vaig passar molt bé. I això que el meló no m'agrada! D'altra banda, traduir Flaubert (com el cas del Fèlix Krull) va significar aprendre molta sintaxi catalana, especialment en el cas de Mann, en què la frase funciona gairebé com a Ciceró, i no hi ha qui trobi el verb principal i les subordinades!   Però potser vostè em preguntava quins poemes m'agraden més del llibre de Baudelaire: llavors li diria que quasi tots, i si n'hagués de triar només un, triaria Cançó de tardor. 3. A quins escriptors catalans creieu que ha influït Baudelaire, i aquesta obra en concret? Baudelaire no ha influït gairebé gens en la poesia catalana, perquè la millor poesia catalana moderna o contemporània és la dels noucentistes, i aquests eren força puritans i van menystenir els aspectes morbosos de la gran ciutat, que tant agradaven a Baudelaire: des de la prostitució fins a les drogues. Aquests temes sempre van quedar tàcitament prohibits en la nostra gran poesia del nou-cents, a causa d'aquesta idea massa idíl·lica que aquesta generació tenia de la gran ciutat, Barcelona en el seu cas. Un cop passada aquella generació, potser Ferrater i Palau i Fabre van demostrar que l'havien llegit i que els interessava, però abans, per res del món, o quasi res. 4. Continueu la vostra tasca d'incorporar els grans clàssics de la literatura europea al català. Quina feina us agradaria fer, encara? M'agradaria traduir el pròleg en vers de les Balades Líriques de Wordsworth i Coleridge, que són tot un manifest del romanticisme anglès, en un moment en què a Catalunya ni tan sols s'escrivia en català. També m'agradaria fer el Childe Harold, de  Byron, perquè és com un Bildungsroman, però en formes mètriques, cosa força excepcional. I també m'agradaria --si puc confessar-li un secret-- traduir els poemes eròtics de Verlaine, que són molt bruts, però estan perfectament versificats. Ja veurem. No es viu eternament, i també m'agradaria escriure alguna cosa pròpia: no gaires, certament, perquè no tinc imaginació, però alguna peça de reflexió sobre l'educació en els nostres dies, això sí. En el fons, només sóc un professor de literatura. 5. En alguna ocasió heu dit que la literatura de qualitat, a Catalunya, s'acaba amb l'humanisme, i que hi ha un gran buit --per raons extraliteràries-- durant els grans segles de la novel·la (xviii, xix i xx) encara no superat. Ens podríeu concretar algunes d'aquestes raons extraliteràries? Creieu que continuen vigents a l'hora de produir --o no-- literatura de qualitat? No em sembla que hagi dit mai això, perquè no ho crec. El que hi ha és un buit immens, per raons molt conegudes, entre l'humanisme català i la figura de Verdaguer. Aquest buit, que vol dir bàsicament els segles xvii, xviii i xix, es troba a la base del meu interès per les literatures del continent d'aquell temps, en especial, per la novel·la, que a Catalunya, després del Tirant lo Blanc, no torna a aparèixer, com qui diu, fins al segle xx. És un buit que encara cal omplir del tot, amb la mateixa intenció i perseverança, mutatis mutandis, que Riba quan ens va donar el bo i millor de la literatura grega arcaica i clàssica. 6. Heu dit que, traduint els clàssics, els incorporem, de fet, a la literatura del país. Creieu però, que els païm adequadament? És a dir, es nota aquesta incorporació en el fet de produir bona literatura actualment? És cert que si un país no té una tradició autòctona ininterrompuda, assimila difícilment el que s'ha escrit en altres països i en altres llengües. Els francesos, per exemple, ho poden pair tot entre els segles xii i xx, perquè han tingut una enorme literatura entre Chrétien de Troyes i Proust o Gide. Els alemanys poden fer el mateix a partir de Goethe, i els anglesos a partir de Chaucer i, especialment, a partir de la dramatúrgia i la poesia del temps elisabetià. Però, com li he dit, països com ara Espanya o Catalunya, que presenten llacunes de gran relleu als segles moderns, ho tenen més difícil, per manca de referents. Si les traduccions que s'han fet aquí d'autors dels segles xvii al xix han influït en la producció catalana, ja és més difícil de percebre, entre altres coses perquè cap autor dels nostres dies no està obligat a plantejar-se una composició poètica o en prosa a la manera de Hölderlin o de Voltaire. Ara bé, hi ha coses que queden. Jo he traduït sempre autors formalment impecables, i això potser ha servit, o servirà un dia, de referent quant a la qüestió de l'estil, que continua essent una cosa força descurada en la producció literària catalana dels nostres dies. Si he fet alguna cosa positiva en aquest sentit, cregui que me n'alegro de debò.   Jordi Llovet (Barcelona, 1947) és professor de la UB des de 1972. Va fer el doctorat a la Universitat de Frankfurt i va completar els seus estudis a París i Berlín. Aquesta dualitat francogermànica ha marcat la seva feina, amb la traducció de Voltaire, Baudelaire, Valéry, Schiller, Goethe, Kafka, Rilke, Mann i Musil. A més, col·labora setmanalment al diari El País amb la columna Els vostres clàssics, on estén el seu mestratge literari. Combina l'ensenyament amb la dedicació institucional i editorial. És membre fundador del Col·legi de Filosofia, que va presidir entre el 1984 i el 1989. Des de la fundació de l'Institut d'Humanitats (1987), és director de l'Àrea de Literatura i de la Societat d'Estudis Literaris. També cal destacar la tasca com a director de l'edició espanyola de l'Obra Completa de Franz Kafka (1996), a partir de l'edició crítica de Fischer Verlag (Frankfurt). Va guanyar el IV Premi Anagrama d'Assaig amb Por una estética egoísta (1978). Traductor guardonat, va guanyar el Serra d'Or per la traducció de Monsieur Teste (1981), de Paul Valéry, i el Cavall Verd en dues ocasions: el 1994 per La mort d'Empèdocles, de Friedrich Hölderlin, i el 2000 per L'arxipèlag i Les Elegies, també d'aquest autor alemany.