Vostè ha dit que té memòria d’espais. Quins són els que recorda de la universitat?
No seré gens original perquè són el pati de lletres i el de ciències, que per a nosaltres era com l’estranger. També recordo aquelles aules en pendent tan inhòspites comparades amb les que he vist després i l’entrada dels catedràtics, alguns dels quals començaven aixecant el braç i cridant “Arriba España”. Jo vaig viure la universitat de la postguerra, amb una pressió dictatorial. De professors n’hi havia de tota mena, d’una tradició més liberal, democràtica i d’altres que no.

Vaig ser molt amic de Ramon Folch i Camarasa perquè festejàvem amb dues germanes i estudiàvem junts. Faria una llista bastant llarga, no me’n recordaré de tots, de noms coneguts que pertanyien al meu curs: Josep M. Castellet, Francesc Vicens, Joan Reventós, Josep Maria Ainaud… Hi havia un principi d’inquietud entre alguns. La situació era molt dura i per això hi havia poca resposta contra el sistema. Es feia més de trobar-se quatre o cinc estudiants amb inquietuds fora que a la mateixa universitat.

Per què va fer Dret?
En aquell temps hi havia poques opcions d’estudis, no com ara. Només hi havia les carreres clàssiques. Com que jo era un noi de lletres, vaig anar a Dret no sé ben bé perquè. No me’n penedeixo gens. Tenia potser més aptituds que vocació per fer Dret. Penso que potser hauria anat bé amb la meva trajectòria posterior haver fet Filosofia i Lletres, però no n’estic segur, perquè la personalitat d’un està una mica a part, no coincideix exactament amb els estudis que ha fet. I qui sap si m’hauria condicionat molt haver estudiat Filosofia i Lletres. Dret em va servir perquè em va donar una disciplina mental i uns coneixements. Estudiar Dret no m’ha fet nosa. Em va donar el valor de les paraules. M’interessa molt el significat i l’etimologia de les paraules. La gent fa servir, a vegades frívolament, certs conceptes i, en aquest sentit, saber per exemple que una injúria no és una calúmnia ha lligat bastant amb la meva preocupació per la llengua. Si no penses amb la paraula exacta t’equivoques pensant.

Per què va deixar l’exercici de l’advocacia i què li va aportar?
Vaig exercir d’advocat durant quatre anys. Vaig anar reduint el temps dedicat a l’advocacia i ampliant el de l’escriptura. Insensiblement ho vaig anar deixant i un dia vaig dir s’ha acabat.

Vaig descobrir moltes coses, com la corrupció. Un senyor important em va dir per què no feia oposicions. Em va assegurar que tindria plaça i un càrrec en un ajuntament molt important de Catalunya. Després hauria d’haver actuat d’acord amb els seus interessos en aquell ajuntament. Per tant he tocat de prop el que podia ser la corrupció.

Vaig veure també la terrible lentitud i injustícia de la justícia. Un cop intentava defensar una noia a qui apallissava cada dia el seu marit i la tirava escales avall. Vaig anar a un bisbat, era pel gener, i el funcionari eclesiàstic va dir que miraria si al llarg d’aquell any podia rebre la noia.

Aquestes coses si les mires bé t’alliçonen sobre les desgràcies de la societat.

La cançó de protesta té especial sentit en els darrers temps?
Penso que sempre hi ha motiu per protestar i en cada època es protesta de manera diferent; en la meva hi havia policia que t’agafava i et tancava. És lògic que hi hagi protesta perquè el món no evoluciona tant com sembla. Ens poden enganyar els aspectes formals, tecnològics, tot allò referent a la modernitat més visible. El respecte a la persona com a principi està acceptat. En la pràctica, però, es pot protestar de tot el que es vulgui.

Com veu el catalanisme d’ara en comparació amb el de l’inici de la transició?
En aquest tema, el sentiment és una paraula clau. Jo no penso que sigui un catalanista sentimental, sinó bastant racional. No vull dir que no existeixin els sentiments i no tinguin una enorme importància, sense sentiments segurament és difícil moure res. Però és més fàcil ser sentimental quan precisament els teus sentiments estan molt visiblement agredits. Potser ara l’agressió contra el sentiment catalanista és molt racionalitzada i, per tant, la meva reacció intenta ser també molt racional. Jo tinc raons per defensar el nacionalisme, i qualsevol nacionalisme, no només el català.

S’ha format una opinió de qui són els seus lectors?
El lector sempre és un misteri. L’escriptor té una característica que el diferencia d’un pintor, d’un músic, un director teatral... Entre moltes raons, m’agrada l’ofici d’escriptor perquè el trobo molt democràtic. Jo faig un llibre i depenc que hi hagi 1.000, 2.000 persones desconegudes que cadascuna pel seu compte entri en una llibreria i triï entre 3.000 llibres el meu. I tu no saps qui és. La teva carrera depèn que hi hagi un senyor desconegut que es gasti 2.000 pessetes en el teu llibre i un altre faci el mateix, i un altre… No depèn d’un banc, d’una institució que et subvencioni, depèn de la ciutadania. Quan penso això, em meravella. He de donar les gràcies a tot de desconeguts que no sé qui són.

Com és la relació amb aquests lectors?
De tant en tant hi ha un d’aquests desconeguts que es manifesta. T’envia una carta, per Sant Jordi fa una petita cua perquè li signis un llibre. D’un d’aquests lectors no pots deduir que tots siguin així però et donen uns indicis.

El lector és una persona que si s’interessa per tu és bastant fidel i va seguint els llibres que fas. Aleshores hi ha també una identificació entre escriptor i persona. I has de ser prou modest per saber que ell, el lector, et veu a tu com a escriptor d’una determinada manera, que té dret a fer-ho, però segurament s’equivoca. I que un altre lector et veu d’una altra manera. Tu no pots protestar ni dir és que jo sóc així i m’heu de veure així! Primer, jo no sé com sóc, i després no sé com m’han de veure. Això ho aprens al cap dels anys i et dóna un sentit de relativisme i humilitat.

Creu que es coneix la diversitat de la seva producció literària?
M’adono que el fet d’haver-me dedicat a bastants coses diferents dóna un resultat. Jo vaig començar a publicar novel·les de jove. A mi sempre m’ha costat poc de deixar una cosa per fer-ne una altra, de manera que vaig començar a fer llibres de viatges a peu i vaig deixar de fer ficció. Aleshores la gent em deia: per què no fas una novel·la? Doncs fa quatre anys vaig publicar una novel·la, Vermell i passa, que per a mi és la millor que he fet, cosa que no té cap mèrit especial meu perquè amb els anys un aprèn coses, madura, escriu millor i té noves idees. Però, és clar, com que ara estic escrivint viatges a peu aquesta novel·la passa més inadvertida perquè “no toca”, com el llibre de narracions Un racó de paraigua. Hi ha gent que fa novel·les de jove i diu “tota la vida seré novel·lista”. Però jo sóc una persona que es deixa endur per la curiositat, per la temptació d’intentar fer el llibre que em ve de gust. Sempre he escrit el que he volgut escriure, no m’he sentit condicionat per res.

No puc explicar perquè escric un llibre. Un dia començo una cosa perquè em ve de gust. Em considero un privilegiat perquè fins ara tots els llibres que he anat escrivint han tingut els seus lectors. I això és una sort. Però no he dit “ara faré un llibre per aconseguir això”. Si fas una carrera d’escriptor, si vas fent llibres al llarg de la vida, fas els llibres que vénen, no pots triar. Tinc una visió una mica fatalista. Un escriptor no pot inventar-se ell mateix; fas els llibres que tu pots fer. Dius ara faré un llibre més popular i en comptes de vendre 20.000 exemplars, en vendré 100.000. Doncs prova-ho! Perquè si fos tan fàcil guanyar tants diners fent novel·les en sortirien moltes cada any. Alguna cosa deu tenir el senyor que les fa. Aquest senyor està “condemnat” a escriure llibres que es venen. I l’escriptor minoritari, ell es pensa sovint que ho és perquè vol ser molt refinat. No, és que ell no pot escriure d’altra manera que aquella. Uns connecten amb molta gent i uns altres amb poca. Això depèn de la “genètica literària” i fa ser molt humil. Podria dir que l’escriptor que té intencions sovint s’equivoca. Has d’acceptar al cap dels llibres, dels anys, que ets aquell escriptor, no pots ser un altre. Una mica és com un cantant, a qui la veu el condiciona per cantar Puccini, Verdi, però no pot cantar Wagner. L’escriptor té una veu literària amb les seves limitacions i qualitats, per tant no pot inventar-se gaire ell mateix. I farà uns bons llibres si corresponen a la seva veu literària.

El fet de ser una persona urbana, li ha facilitat escriure els llibre de viatges a peu per indrets rurals?
Jo sóc molt urbà. A més faig turisme de ciutat. Me n’he anat a Düsseldorf de turisme, que no hi va ningú (van a Colònia, perquè hi ha una catedral). A mi m’interessa la ciutat. Jo no necessito escapar-me de la ciutat com molta gent, no he anat mai d’excursió. Fer un viatge a peu és l’exploració de l’espai de l’altre. Per això no he anat mai d’excursió al Montseny. La gent es pensa que faig moltes excursions, que he estat boy scout, i estan tan equivocats sobre això...

Ara sortirà un viatge a peu per Andalusia. El que trobo en els viatges a peu és l’ocasió de trencar amb la teva closca habitual, això sí. Hi ha gent que va a Nova York, a les Seychelles, a Cancún... i de fet no ha sortit de casa, perquè hi troba hotels semblants i si té pressa pot agafar un taxi. En canvi, en el viatge a peu has de deixar els teus costums i ficar-te en el terreny d’una altra persona, que no és el teu habitual, i adaptar-t’hi. Per aquesta raó això del cosmopolitisme a mi no m’agrada gens, ho trobo un empobriment molt gran. Si un és ciutadà del món mai podrà anar a l’estranger. I una de les coses més boniques és allunyar-te de tu i entrar en el món dels altres. Només podràs sentir-te aventurer investigant coses noves perquè ets d’un lloc.

Vostè és un dels casos de personatge amb una imatge pública més distorsionada?
És possible. Deu passar bastant amb tothom, però en el meu cas això dels viatges a peu ha donat una determinada imatge de mi. A mi m’agrada el jazz, m’agraden tot de coses que no hi tenen res a veure. Jo sóc una persona més aviat moderada d’expressió, m’agrada la ironia però no penso que hagis de divertir-te a costa dels altres. Aleshores et diuen assenyat i a partir d’aquí tot queda conduït a un camí que ha de lligar, haig de ser tranquil perquè fumo en pipa…

SENSE GENERALITZAR

No seria gaire educat pretendre donar una idea global d’algú com Espinàs, que afirma que les generalitzacions l’empipen molt. Com cadascun dels seus nombrosos lectors, a un li sembla percebre alguns trets del personatge. Per exemple, una cortesia que el fa estar constantment a l’aguait de les reaccions i l’actitud de l’interlocutor, una mirada escrutadora. O un aire d’home respectable i disciplinat, gairebé es diria seriós, si no fos per la ironia que gasta.