Què creu que va aportar la Universitat a la seva formació i com la recorda?
Durant l’etapa universitària jo vaig combinar el treball i l’estudi: treballava durant el dia, al vespre assistia a classes i algunes matèries les seguia més per apunts. Durant els últims cursos sí que vaig anar bastant a classe. Per les circumstàncies polítiques del moment, la meva generació va tenir una universitat permanent mobilitzada. Avui dia, en canvi, es mobilitza en uns moments determinats per alguns fets concrets.

Del pas per la Universitat el que valoro com a més important és l’aspecte humanístic, de les relacions humanes que vaig fer amb els professors i companys d’estudis; el contacte amb la gent de la teva generació i amb persones amb les teves inquietuds. Penso que moltes de les coses que s’aprenen es poden adquirir amb llibres i petits esforços de consulta, però en canvi el que em va marcar més de la Universitat són les relacions personals que hi vaig fer.

I els professors?
Hi ha algunes classes de les quals conservo bon record. En especial, les del professor Nadal, d’Història Econòmica. També vaig tenir classes de teoria econòmica amb Joan Hortalà, amb Joan Angelet, persones que més tard han esdevingut amics meus. També tinc record d’algunes assignatures “dures” com ara l’Econometria, que a hores d’ara encara no m’he assabentat gaire bé de què anava.

Pel seu contacte amb el món universitari, quines diferències més importants troba entre la universitat de quan vostè estudiava i l’actual?
Crec que avui el bon estudiant persegueix més el coneixement, mentre que en el meu temps potser perseguíem més aprovar. Són famoses –no sé si ara succeeixen– les històries al voltant de la simpatina i altres fàrmacs que aleshores la gent prenia per no dormir les últimes nits abans dels exàmens. Ara crec que els sistemes per passar l’assignatura són molt més diversos: hi ha crèdits per a seminaris, l’assistència a les classes, els contactes amb els professors, els parcials (aleshores molt poques assignatures en tenien i totes gairebé funcionaven amb exàmens finals). Això feia que l’alumnat orientés l’esforç a aquells moments decisius en què en una tarda t’ho jugaves gairebé tot. Jo tinc la idea, que no sé si és certa, que l’estudiant conscient avui té una manera d’acostar-se a les diverses matèries més aviat a través del propi coneixement, que l’estructura està més orientada a l’adquisició de coneixement, mentre que abans gairebé tot era a través de l’examen. Ho he vist en les meves filles com a estudiants.

En les relacions Universitat-empresa, cap a on creu que cadria tendir?
El concepte Universitat-empresa no és nadó. Alguns fa anys que hi pensem i hi treballem i això fa que ja estiguem en una etapa d’un cert desenvolupament. Hem detectat una necessitat d’aproximació, d’establir ponts. La Fundació Bosch i Gimpera, que ara fa vint anys, és un exemple de pont entre Universitat i empreses.

Tot això ens permet dir que, des del punt de vista de la formació continuada, hauríem de buscar el desenvolupament de seminaris o actes de formació col·lectius, dins de les empreses. És a dir, fer conviure dins les empreses (en forma de debats, de classes, de conferències) les persones de les empreses i les de la Universitat.

DES D'UN FLAMANT EDIFICI D'OFICINES

El despatx de Salvador Alemany al Parc Logístic de la Zona Franca està en un flamant edifici d’oficines que fa sensació d’ordre. El mateix criteri que deu regir l’agenda d’algú pendent del mòbil per rebre trucades sobre la gestió d’una de les corporacions empresarials més importants del país o sobre el futur del Barça.
És difícil llegir entrevistes que li hagin fet perquè en concedeix poques. Ara bé, un cop hi és procura dur-les amb correcció. Mostra un somriure discret i sovint mira un punt fix mentre es concentra per trobar les respostes que considera més oportunes.

I pel que fa a la transferència de tecnologia?
Des de punt de vista de la recerca crec que és d’una gran eficiència i d’una bona ràtio rendiment-cost el fet que grups conjunts formats per gent de l’empresa i gent de la Universitat desenvolupin encàrrecs de les empreses. Atès que no es pot treballar tot dins l’empresa, la meva experiència és que aquesta tasca conjunta Universitat-empresa és d’una gran eficiència i d’un gran nivell d’investigació. Per a mi aquesta és una bona manera d’aconseguir la transferència de tecnologia.

Vostè participa en el projecte del Parc Logístic de la Zona Franca. Quin paper estan exercint àrees com aquesta dins de Barcelona?
Penso que darrerament Barcelona ha sortit de la formula d’oficina situada dins el propi nucli urbà i ha anat desenvolupant zones de negocis a la perifèria, zones d’activitat logística i projectes industrials a la zona metropolitana. Crec que la connexió entre aquestes zones i el centre de la ciutat dóna a Barcelona una bona estructura. La Zona Franca i el Parc Logístic, la zona d’activitats logístiques del port de Barcelona, el 22 @, la zona de les Glòries i també àrees ja fora de la ciutat… tot això té una bona infraestructura, unes bones capacitats.

Quines són les infraestructures que s’han de millorar prioritàriament a Barcelona?
Òbviament, si s’hagués fet més inversió pública estaríem millor, però penso que el conjunt d’infraestructures, de serveis públics i de mobilitat de la ciutat no està en mala situació. Barcelona té un port potent, una xarxa viària també bastant potent… Sí, hi ha alguns punts objecte de crítica. Pel que fa a la qüestió ferroviària, encara que amb un retard d’un any o dos anys, ara tothom visualitza que tindrem la connexió del tren de gran velocitat (TGV) amb Madrid i França. La xarxa del TGV, però, no serveix per al transport de mercaderies pesants i la xarxa ferroviària convencional no està connectada a l’ampli de via europeu. Penso que el TGV no hauria de “tapar” aquest dèficit, aquesta necessitat de desenvolupar l’ampli de via internacional de ferrocarril, necessari per donar sortida a la capacitat operativa que té el port de Barcelona. Avui aquest és un dels principals ports d’Europa, però la connexió que es fa després amb la resta del continent és a través de la xarxa viària, de les carreteres i autopistes. Aproximadament un 80% del trànsit de mercaderies l’estem fent així. Les carreteres no tindran opció de continuar creixent prou i per tant hem de pensar en una xarxa ferroviària alternativa.

Un altre dels aspectes que em preocupa és que no tenim resolt, no tenim solucions estructurals, per al problema de l’aigua.

Per què?
Anem justets i podem tenir problemes si hi ha períodes de sequera, a més dels efectes del canvi climàtic. Crec que hi ha dos camins, l’un és la cultura de l’aigua orientada a l’estalvi i l’altre és el del transvasament de l’aigua del Roine. Penso que les dues coses s’hauran de treballar en els propers anys per resoldre aquesta qüestió.

Finalment, no es pot deixar d’esmentar la temàtica de l’aeroport, que és de solució política. En definitiva, la qüestió se centra en qui decideix quin ha de ser el paper de l’aeroport de Barcelona: si ha de ser una part d’una xarxa d’aeroports estatals o ha de ser un aeroport que es gestiona individualitzadament per donar sortida a la força econòmica de Catalunya.

Darrerament ha estat notícia la fusió d’ACESA amb Aurea. Tindrà avantatges per als usuaris?
És evident que si es produeix una concentració hauria de donar una optimització del servei quant a la tecnologia dels sistemes de pagament, a la millora dels sistemes de manteniment i a la seguretat. Penso que és bo que a la llarga empreses sòlides gestionin aquests tipus de serveis públics. Un dels grans problemes en països subdesenvolupats és que no tenen empreses capaces de finançar i després gestionar eficientment infraestructures complexes. El fet que hi hagi empreses sòlides que tinguin la seu aquí és un patrimoni per a aquest país, i no només per als milers d’accionistes que participem en aquestes companyies. Des del punt de vista de l’usuari, el fet de tenir a l’abast companyies capaces de finançar allò que el país necessita, d’acord amb les administracions, constitueix un plus per a la ciutadania.

Les empreses importants amb seu a Catalunya són un privilegi del qual hem de tenir consciència. No per discriminar políticament, ni fer-los favors des de les administracions, sinó per donar a aquestes empreses el que podríem dir “presumpció de bondat”. És a dir que allò que fan, en principi, s’admet que és bo i que ho fan bé. Si no és així, després critiquem-ho. Si aquestes empreses volen estar integrades en el país, exigim que també estiguin al servei del país, que hi inverteixin, que hi creïn llocs de treball. Tot això ha de constituir globalment un patrimoni col·lectiu.

Com creu que s’ha de contemplar el debat sobre vies gratuïtes i de pagament?
En primer lloc s’ha de contemplar amb una perspectiva estatal, però també a mitjà termini amb una perspectiva europea. Acabarem vivint en un sistema pressupostari i econòmic comú i la gent no deixarà de contemplar un greuge comparatiu mentre no visualitzi que a igualtat de servei, igualtat de tarifa. Penso que no hi haurà vies de gran capacitat gratuïtes, una altra cosa és que la mobilitat sí que ha d’estar garantida amb carreteres sense pagament. Però les vies de gran velocitat, en què es pugui transitar amb una previsió de temps certa, una seguretat alta i un confort hauran de ser vies de pagament.

Quan l’equip de Barça de bàsquet va guanyar la copa d’Europa vostè va dir que era un “punt i a part”. Com notarem aquest punt i a part?
Crec que notarem un punt i a part en la mesura que s’ha perdut una obsessió. Després de tants anys d’estar lluitant, arribant molt amunt, disputant més finals que ningú, després de tot això, semblava que guanyar ens estava vetat. Era una obsessió que pesava sobre jugadors i directius. Ara l’any que ve tornarem a ser-hi, tornarem a disputar la competició, però el pes de no haver guanyat mai ja no hi serà. La pilota i les cames dels jugadors no seran tan pesants. Ja no hi haurà una estricta necessitat de guanyar, sinó que hi haurà una il·lusió per guanyar. Qui ha viscut el món de l’esport per dins veu clarament aquesta distinció entre la il·lusió i la necessitat de guanyar.

Quins criteris ha de seguir la futura junta directiva del Barça?
Avui, al Barça, hem de donar prioritat a la institució, que vol dir valors, que vol dir economia, per davant dels resultats esportius. Els resultats esportius ja vindran, però avui hem de repensar el que significa el Barça i buscar l’estabilitat econòmica de la institució.

Quines són les expectatives de l’equip UB Barça després de guanyar per primer cop la lliga?
Guanyar la lliga constitueix una fita sensacional per a aquest equip. El fet d’arribar a la final de la copa d’Espanya ja és un èxit impressionant, tant de les jugadores com de la tècnica, Carme Lluveras. A més han guanyat amb molt menys pressupost que el seu rival, el Ros Casares, que té una gran qualitat. Per tant, crec que es pot continuar treballant amb il·lusió. Però hauríem d’aconseguir que tota la Universitat de Barcelona tingués més consciència de l’existència d’aquest equip. No sé què hauria de fer-se, però jo he assistit a partits d’incògnit i observo que no es dóna la identificació que hi ha, per exemple, a les universitats americanes. En aquest sentit, els uns i els altres hauríem de fer un esforç per tenir més consciència de la pertinença a aquest equip. Aquesta victòria a la lliga pot ajudar, però sempre que enviem un missatge intern dins la Universitat. Crec que això no es farà només a través de les pàgines dels diaris esportius, s’hauria de buscar que les pròpies protagonistes de la victòria s’acostessin molt a la Universitat i es promogués que el món universitari visqui aquest èxit.

Té temps per practicar la seva afició, els escacs?
Els practico des de l’època escolar. He estat molts anys gairebé sense jugar-hi i fent només els problemes dels diaris. Després van venir els ordinadors i vaig començar a jugar-hi amb aquest sistema. Actualment estic jugant partides amb algun amic per correu electrònic.

Darrera pel·lícula que ha vist?
Chicago.

Darrer llibre que ha llegit?
Estic acabant Soldados de Salamina.