Quin record té d’aquells estudis?
La dedicació a la carrera no va poder ser total. En aquells moments el que m’interessava era anar ràpid i treure el màxim profit de l’ensenyament. Jo vaig anar a la supervivència i feia el que podia. Anava a classe cada dia, feia pràctiques, mentre treballava de 8 a 3 a la clínica, i tenia tres fills. A més, quan feia tercer curs el meu marit va patir una malaltia molt greu, de la qual després se’n va sortir. Jo vaig arribar a un moment dels estudis en què no sabia com fer-m’ho. Aquestes situacions et fan valorar coses com ara que t’ajudin: la família, per exemple, em va ajudar moltíssim, a la Facultat moltes vegades les companyes em passaven apunts… Vaig aprendre molt sobre convivència. Coneixes molt les persones i veus el vessant humanitari de les coses. De manera que la Universitat va ser una escola de vida.

En aquest sentit d’escola de vida, recordo les pràctiques que em van tocar a la planta de malalts oncològics, que era el lloc més dur. D’aquella època recordo molt bé una mare i una filla. Jo pensava que aquesta darrera feia companyia a la mare i era a l’inrevés, era la filla la malalta. També recordo que una vegada estava punxant per primer cop a la vena un malalt. Ell em va preguntar com em deia, jo li vaig dir Corachán, i va respondre “que bé, quina tranquil·litat que sigui vostè”. I jo pensava, si aquesta persona sabés que és la primera vegada que ho faig…

El que vaig trobar a faltar durant els meus estudis va ser una cosa que he vist després amb els meus fills: la figura del tutor, de l’autèntic tutor, que he vist que existeix en països anglosaxons i que en la meva època no hi era.

Els estudis li van ser útils en la tasca a la Clínica Corachán? Quines conclusions va extreure d’aquella època pel que fa a la gestió d’un centre sanitari?
Evidentment, els estudis em van aportar una preparació. En la meva feina jo sempre he intentat donar molta responsabilitat a la gent, que proposin, que diguin. Si tu estàs al mateix nivell que ells, entens les propostes que et fan i pots ajudar a una bona organització.

Després dels 12 anys que vaig estar a la Clínica, penso que el més important és la part humana. Hem d’esforçar-nos més a tractar la persona, que se senti defensada i no usar només el criteri que cada visita ha de tenir una durada de tres minuts o de quatre. Una persona no és un número i necessita que la informin. També cal que no hi hagi tant de temps d’espera, però sobretot crec que el malalt necessita estar “defensat”. Si no és així, es troba amb una malaltia greu que no sap què és, li fan fer proves i no sap per què. Necessita un diagnòstic sincer i clar, però també un suport humà.

Després, també entenc que el metges han de tenir una major llibertat, la sensació que ells tampoc són un número. Un persona està fent guàrdies, un horari molt dur... i necessita descans, repòs, estudiar… Una sèrie de coses que potser ara els metges no tenen. Un metge que s’està en un hospital hauria de tenir la llibertat i l’economia suficient per dedicar-s’hi de ple. Crec que hi ha molts metges que estan passant un estrès. Potser això és molt idíl·lic però si parlem de millores aquesta n’és una.

Quins han estat els principals canvis viscuts a la Creu Roja de Catalunya durant la seva presidència?
Durant aquesta etapa hem dut a terme una feina molt important: hem marxat de l’àmbit sanitari. Això ho hem fet per indicació de la nostra Assemblea General i per altres motius. Per exemple, en transport sanitari, a Catalunya, nosaltres fèiem el 50% de tot el transport d’ambulàncies del Servei Català de la Salut. Doncs bé, va sortir una llei que no permet fer aquest tipus de transport a entitats no mercantils. També hem deixat els hospitals. En aquests vuit anys hem aconseguit acords amb l’Administració i els hem traspassat, tancant-los, venent-los o constituint consorcis de gestió.

En canvi, hem treballat més en el vessant social. La Creu Roja ha treballat molt, en els darrers anys, en els àmbits de la immigració, de la gent gran, hem donat serveis a la població que no existien, com ara l’atenció a les platges. Es tracta d’una institució que quan hi ha una situació emergent, no coberta per ningú, s’hi posa. Després, quan està coberta per l’Administració, nosaltres ens retirem.

Com s’apropa la Creu Roja al fenomen de la immigració?
És una situació molt nova i que a la gent li fa molta por. Les ONG anem amb molt de compte per fer la nostra feina de manera callada i que no ens impliquin en segons quines coses. Les organitzacions que treballem en qüestions relacionades amb la immigració donem atenció a la precarietat, a la part humana; a aquella persona que necessita menjar cada dia i una higiene, una petita formació. I, sobretot, una informació. Això és el que fem nosaltres i moltes altres organitzacions: explicar a una persona si és un refugiat o no, quins passos ha de fer si ve a buscar feina… Després també es dóna una formació, per exemple, en matèria de llengua, en castellà o català.

I pel que fa a la tasca en cooperació internacional?
Pel que fa a la cooperació internacional, cal dir que hi ha 180 organitzacions de Creu Roja a tot el món. Les de països desenvolupats ajuden les de països no desenvolupats de manera que aquest ajut va directament a la institució, la qual detecta quines són les necessitats al seu país. Hi ha l’ajuda humanitària, la cooperació al desenvolupament i el desenvolupament institucional. No es tracta de donar, no és paternalisme, sinó de veure què es necessita i també què poden aportar les persones de països en desenvolupament.

Hi ha una cosa que jo sempre dic, i aquí entra la meva formació en nutrició: crec que no hi ha dret que la gent es mori de fam. Això no pot continuar. Cada dia hi ha 30.000 persones que es moren per problemes que serien evitables i això és una mala herència que deixarem als nostres fills. Es tracta d’una responsabilitat dels governs. Els atemptats de l’11 de setembre van ser horrorosos, hi van morir 3.000 persones. Però, qui va dir que aquell mateix dia se n’estaven morint 30.000 de gana? I això s’ha de dir.

En el cas concret de la Creu Roja, la cooperació internacional es fa a través de l’oficina central. Entenc que, malgrat que m’hauria agradat fer una gestió més directa, no és possible, perquè si tu et fas càrrec d’un projecte a Colòmbia i també ho fa la Creu Roja de Galícia, o la del País Basc, és un poti-poti on ningú s’entén. Actualment hi ha una cartera de projectes i cada comunitat autònoma assumeix aquells que creu que podrà fer, canalitzats a través de la Creu Roja espanyola. A la gent d’aquí li agradaria fer un projecte directament, però per a això, de moment, no hem trobat la fórmula.

Com veu el món de la cooperació a Catalunya, tenint en compte les mobilitzacions de la gent jove en els darrers mesos?
S’ha demostrat que Catalunya és una societat molt solidària. Diria que més que des del punt de vista econòmic, del de l’aportació personal. La societat catalana està molt disposada a unir-se, a formar associacions, grups.

La Federació Catalana d’ONG està fent una feina importantíssima de coordinació i n’és la prova la relació que hem tingut amb organitzacions com Intermón, Caritas, Metges Sense Fronteres, Mans Unides, Ajuda en Acció, Unicef o Amnistia Internacional… Ara s’inicien moltes ONG impulsades per la bona voluntat d’un grup d’amics, però s’ha d’entendre que s’han d’unir grups més forts perquè si no és així, no hi ha continuïtat.

Fa uns anys, la gent deia que els joves restaven quiets. Penso que aquestes mobilitzacions últimes, del darrer any, són molt positives. Crec que la societat civil, que és allò que d’alguna manera les ONG representen, s’està movent. Molts joves s’apunten a ONG, veig que tenen consciència social i que una part molt important de la societat pateix per l’exclusió social. Això és una cosa molt positiva que s’està iniciant. La societat civil ha de dir “nosaltres volem fer un altre món”. L’altre dia, el president dels Estats Units deia que les ONG es ficaven molt amb la globalització i que aquesta no és la nostra feina. Hi ha ONG que fan més denúncia que altres, però en tot cas aquesta denúncia és una tasca que cal fer.

Com han de ser les relacions entre les ONG i els poders públics?
Jo he fet el possible per entendre’m amb tothom i crec que per a això el més fàcil és demostrar la teva independència. Que la gent sàpiga que no pertanys a ningú… És la clau d’una bona entesa amb els poders públics.

Com creu que es pot entrar en el món de la cooperació des de les universitats?
Des de la Creu Roja hem treballat amb la universitat des d’un vessant que crec que és molt interessant, el del voluntariat. És a dir, s’ofereix a una persona jove que està treballant a la universitat la possibilitat de veure què està passant en altres països i com pot ajudar. Aquesta és una bona fórmula.

Un cop allà, la persona comença a veure què és un projecte sobre el paper i com es desenvolupa. S’interessa pel país en qüestió. Això ho he vist en la pràctica. Una persona que, per exemple, s’ha format com a economista, es planteja per què no fer una estada en un país en desenvolupament: aprendre ell i fer que els altres aprenguin. Crec que la cooperació sempre ha de ser un intercanvi, no ha de ser mai paternalista.

Aquesta vivència de la cooperació també l’ha tinguda vostè?
Jo, amb allò que fa referència a la cooperació, m’hi he trobat molt bé. De fet el president de Creu Roja espanyola m’ha demanat que ara, mentre estigui més tranquil·la, l’ajudi en l’àmbit de la cooperació.

He tingut l’oportunitat, durant aquests anys, de visitar projectes en diversos països, a l’Àfrica, Amèrica Llatina, el Carib… i el que hi veus és esfereïdor. Hi ha països en situacions que realment clamen al cel. Fa uns mesos vaig ser a l’Equador en el marc d’un projecte per fer pous d’aigua. Anàvem als pobles fent quatre hores de camí amb un quatre per quatre, baixant del cotxe i empenyent-lo perquè hi havia fang i no podies continuar. Per arribar a un indret on no passa ningú, amb quatre famílies disperses que no tenen aigua corrent.

Recordo, per exemple, haver estat a Haití, un país com no n’he vist cap altre. Caminar per un carrer amb aigües fecals on els nens estan jugant i veure algú tombat a terra, amb un tret a l’esquena, i que la gent va fent com si res… No s’hi valora la vida humana, hi ha unes diferències enormes entre la població…

Ha tret alguna conclusió d’aquestes experiències?
Si el món no s’iguala, no parlem d’un món global. La globalització ha de ser que tots tinguem cobertes les necessitats mínimes.

Crec que moltes vegades cal fer canvis en la cooperació. Nosaltres hem d’obrir no només les fronteres a les persones, evidentment amb un control migratori, sinó també les duanes. Si no obrim les duanes els països en desenvolupament no són competitius. També hem de formar gent, però procurant que aquestes persones que es formen tornin al seu país, on podran, al seu torn, formar altres persones. És així com va creixent un país. Des del meu punt de vista, no s’ha d’anar a un lloc i dir “ara us fem un hospital”. En cooperació, el que hem de fer és donar oportunitats.

Els projectes per al futur?
La veritat és que en deixar la Creu Roja he tingut la intenció de fer un canvi de vida. Aquests últims anys no he tingut gaire temps per a mi. Ara estic gaudint de moltes coses meves. No sé si amb vista al futur trobaré una cosa que m’emocioni, que em motivi molt. Però ara necessito temps.

I quines són les seves aficions per a aquest temps que ara té?
A mi m’agraden moltes coses a la vida, tinc molta curiositat. M’agrada molt l’esport, llegir, viatjar, anar a un concert, a una obra de teatre…