L’emissió del reportatge “Els nens perduts del franquisme” al programa 30 minuts de TV3, al gener de 2002, va sacsejar moltes consciències. Per primer cop es donaven a conèixer a través de la televisió, i en horari de màxima audiència, les històries i les imatges de la ferotge repressió franquista durant la postguerra espanyola: presons en condicions infrahumanes, nens apartats de les seves mares, desapareguts i adoptats per famílies del bàndol vencedor, horrors que pocs sospitaven i que la majoria associava a les dictadures sud-americanes de la dècada dels setanta del segle passat. Descobrir que aquestes monstruositats havien estat organitzades i legalitzades des de l’administració de l’Estat –i amb la connivència de l’Església Catòlica– va causar un ampli trasbals social i va actuar com a catalitzador d’un estat d’ànim que fins ara havia romàs pràcticament en l’àmbit de la historiografia i dels estrictament afectats. El silenci a l’entorn de la violència de la repressió franquista començava a esquerdar-se definitivament.

Un grup de professors del Departament d’Història Contemporània es dedica des de fa anys a aquest tema, a través de múltiples investigacions, publicacions, conferències i col·laboracions. Sense ser cap grup estructurat, comparteixen interessos comuns i –en solitari o compartint feina amb companys de departament i d’altres universitats– han publicat un seguit de llibres esclaridors i amb punts de vista innovadors sobre qüestions gens conegudes, o bé conegudes però deficientment estudiades i divulgades.

Així, trobem Ricard Vinyes (Barcelona, 1952), autor d’Irredentas (Temas de Hoy, 2002) i Els nens perduts del franquisme (Proa, 2002), que va donar peu al reportatge de TV3; Mary Nash (Limerick, 1947) que va obrir el camí amb Rojas (Taurus, 1999), reivindicant la memòria de la participació de les dones del bàndol republicà en la Guerra Civil; Joan Villarroya (Badalona, 1953), autor de 1939, derrota i exili (Generalitat de Catalunya, 2000), que ha investigat profusament els efectes de la derrota i la repressió; Carles Santacana (Barcelona, 1961) que s’ha dedicat, amb El franquisme i els catalans (Afers, 2000), a investigar els lligams de la societat civil amb la dictadura; Manuel Risques (Barcelona, 1952), estudiós tant de la immediata postguerra –comissariant conjuntament amb Ricard Vinyes l’exposició al Museu d’Història de la Ciutat “1939. Barcelona, Any Zero”, l’abril de 1999–, com del període de la transició, amb llibres com Temps d’amnistia (Edicions 62, 2001) i El triomf de la memòria (amb Jaume Sobrequés) (Base, 2002); Antoni Segura (Barcelona, 1952), coorganitzador amb Rafael Aracil, a través del CEHI, de les cinc edicions del curs Memòria de la Transició a Espanya i Catalunya; i Andreu Mayayo (Samper de Calanda, 1959), autor de La ruptura catalana (Afers, 2002), que posa en qüestió molts dels tòpics sobre aquest període recent de la història espanyola.

Un deure cívic
D’entrada, tots argumenten que en la motivació per l’estudi d’aquest període se sumen el deure cívic, l’interès professional com a historiadors i la implicació personal. Vinyes declara que “mai he destriat entre preocupació acadèmica i preocupació civil, ho he sentit sempre com una cosa natural, probablement a causa de l’ambient al qual em vaig vincular en els anys d’estudiant”. Nash, tot i que con- sidera “la memòria històrica com un dret civil i una cosa imprescindible, tant des de la perspectiva acadèmica com cívica, per assentar els fonaments de la societat”, afirma que va decidir dedicar-se a l’estudi de la Guerra Civil en constatar “el desconeixement del passat, la censura i la distorsió historiogràfica del règim franquista” que va viure i patir al principi dels anys setanta.

Pel que fa a l’actual esclat mediàtic, la majoria destaquen el gran treball historiogràfic fet des de fa anys com un element essencial per comprendre l’actual situació, però difereixen pel que fa a l’auge del tema.

Joan Villarroya afirma que un dels motius pels quals ara se’n parla més és que “ja han passat seixanta anys dels fets i la majoria dels protagonistes directes han mort, tant els d’una banda com els de l’altra”. Vinyes, després de reconèixer que no té una resposta unívoca al perquè d’aquest trencament del silenci mediàtic, remarca un fenomen curiós: “Ha resultat que els néts s’han interessat més pel que havia passat als avis que no pas els seus pares”.

Santacana, després de remarcar que “la visió des de Catalunya és molt diferent que des del conjunt d’Espanya”, destaca sobretot “d’una banda, la recuperació de temes i trajectòries personals marcades pel contingut èpic i tràgic i, de l’altra, el govern del PP, amb les seves vinculacions personals i simbòliques amb el franquisme i la seva incapacitat per assumir el conjunt del passat històric, ha fet rebrotar l’interès pel període”.

Manuel Risques valora sobretot que “el pacte de la transició, que ha tingut un cost pervers, comença a superar-se”, i no s’està de qualificar el cas d’Alfonso Guerra “com especialment sagnant, que arriba a ferir”, perquè “després de governar durant molts anys, ara apareix com el màxim valedor dels exiliats muntant una exposició, ja que si ell es va comprometre amb aquell pacte, n’és deutor”.

Tant Risques com Vinyes creuen, en aquest sentit, que la història és un dret civil que ha d’estar a l’abast de tots els ciutadans que vulguin exercir-lo i advoquen per la creació de sengles “memorials democràtics” per part de les administracions. Aquest, en part, va ser l’objectiu de la declaració feta pública durant el Congrés sobre els Camps de Concentració i el Món Penitenciari a Espanya durant la Guerra Civil i el Franquisme, que va tenir lloc a Barcelona l’octubre de 2002, però de moment, reconeixen que les institucions “si bé han estat receptives –com remarca Ricard Vinyes– no han estat gens actives”. Risques reconeix, però, que “fa quinze anys ni tan sols hauríem pogut anar a presentar la declaració”.

Sobre aquestes dificultats, tots remarquen que la transició va significar un pacte de silenci que en l’actualitat ha acabat generant un problema de “cultura democràtica per part dels hereus del franquisme i de molts àmbits de la jerarquia eclesiàstica”, com assenyala Risques, o bé, com indica Vinyes, que “totes les organitzacions polítiques sense excepció se sentien incòmodes i temoroses alhora de difondre el passat de la dictadura”. Joan Villarroya és, en canvi, molt més radical en afirmar que “estem parlant d’una guerra civil i els hereus del guanyadors continuen molt presents en tots els àmbits de poder de l’Estat. I no només al PP, que quedi clar”. Santacana, per la seva banda, apunta que “és curiós que mentre a l’ensenyament reglat les explicacions de la Guerra Civil i el franquisme són molt correctes, en canvi la difusió que en fan molts mitjans de comunicació encara és massa tendenciosa”, i que “sense un consens polític mínim sobre la història recent, és impossible que la història esdevingui un dret civil”.

La reivindicació de l’espai públic
Recentment, la inauguració del monument commemoratiu dels bombardeigs de Barcelona per part de l’aviació feixista l’any 1938, a la Gran Via entre Balmes i rambla de Catalunya, ha tornat a posar de manifest les contradiccions de les institucions a l’hora de recuperar aquesta memòria oculta.

Tot i que els nostres historiadors estan bàsicament d’acord a vincular l’espai públic al record d’allò que va passar, Joan Villarroya i Manuel Risques són especialment crítics: “No vull opinar sobre la tipologia o l’estètica del monument –diu Villarroya– però tinc molt clar que no expressa de forma clara i contundent allò que representa, tant per als barcelonins com per a la quantitat de gent que visita la ciutat.” Risques, per la seva banda, palesa les contradiccions de l’actual administració municipal, que inaugura un monument als bombardeigs d’una banda i fa desaparèixer el dedicat als afusellats al Camp de la Bóta per l’altra, “que ha desaparegut del mapa, en la nova àrea de Diagonal Mar”. Això, al seu parer, “reflecteix la manca de plantejament de base per part de les institucions, que normalment responen tard i malament a les demandes socials”.

El silenci de la transició
El pacte de la transició ha estat qüestionat sovint com una de les causes més directes de l’existència d’aquest silenci que ha ocultat la memòria dels vençuts de la Guerra Civil. És lògic, per tant, que els historiadors hagin començat a ocupar-se d’aquesta particular etapa de la nostra història -tan glorificada fins no fa gaire- per desmuntar-ne els tòpics i els mites. Antoni Segura és taxatiu: “La transició no fou modèlica ni premeditada, malgrat que es va intentar imposar el missatge que tot estava previst i calculat. L’oposició no es va veure amb prou força per imposar una ruptura, i els sectors més evolucionats del franquisme sabien que no tenien prou força per imposar una evolució política que fos creïble sense l’oposició.” Aprofundint en aquest aspecte, Andreu Mayayo rebla el clau: “La transició va liquidar jurídicament la dictadura i va obrir les portes a un Estat de dret. El problema, però, no és jurídic sinó de cultura política i, en aquest sentit, el pecat original de la nostra societat democràtica és l’herència franquista que ho impregna tot. El preu pagat ha estat la derrota dels valors de l’antifranquisme”.

En aquest context, la Llei d’amnistia de 1977, que amnistiava igualment els activistes antifranquistes i els torturadors del règim, és vista com un dels fets clau que han determinat amb més força la cultura política espanyola. Mayayo és taxatiu en afirmar: “La impunitat penal atorgada als franquistes no hauria d’haver implicat la renúncia a la seva condemna moral. La Llei d’amnistia fou un triomf de l’antifranquisme i la renúncia de la condemna moral dels col·laboradors del franquisme, la seva derrota. Mentre el rei no condemni el franquisme, ningú –l’exèrcit, l’Església, Samaranch…– estarà obligat a fer autocrítica i demanar perdó. No és una qüestió personal, sinó d’higiene i de cultura democràtiques.” Risques apunta en la mateixa direcció: “Si el 1977 no es va poder fer un Nuremberg, ara, el 2003, s’ha de fer amb unes altres bases, amb un sentit molt més simbòlic i moral. Per això és clar que les institucions s’han d’implicar en la creació de memorials democràtics.”

En aquest sentit, Segura és clarivident en dir que “els pobles que no revisen la seva història deixen les noves generacions sense identitat ni referències històriques, i això les afebleix davant els nous embats autoritaris o feixistes, que no necessàriament prenen les mateixes formes d’ahir: potser ja han tornat en forma de governs que sense escoltar l’opinió de la gent decideixen participar en una guerra que tothom rebutja”.

El carrer, factor clau
Les manifestacions –el guany del carrer per part de la ciutadania– van ser un dels elements claus en el desenvolupament de la transició espanyola, i de la catalana, sobretot. Les grans mobilitzacions de febrer de 1976 i de setembre de 1977 a Barcelona per l’amnistia i l’autonomia van ser autèntics generadors de canvi. Preguntats sobre les semblances i diferències d’aquelles amb les manifestacions contra la guerra de 2003, mantenen opinions complementàries. Per a Segura “el debat intel·lectual de fons no és guerra sí o guerra no, es tracta de la reivindicació d’una nova remodelació del poder mundial que sorgirà de la dicotomia imperi o govern mundial”. Mayayo sosté, premonitori, que “els canvis es produeixen primerament al carrer, tot i que la translació a les institucions no sempre és immediata. Per això m’interessa estudiar molt més els senyals lluminosos del carrer que no pas les xifres fossilitzades d’un mercat electoral cada vegada més reduït als sectors benestants”. Risques, en canvi creu que “no són comparables perquè la situació aleshores era molt diferent de l’actual”, creu que les actuals mobilitzacions “poden obrir el camí cap a un nou tipus de democràcia participativa, molt crítica amb el poder. Aquest és un horitzó que els moviments socials i polítics que hi estan implicats han de vertebrar”.

La tasca d’aquests investigadors malda per convertir el coneixement històric, com manifesta Ricard Vinyes, en “un dret civil garantit per les institucions públiques, que han d’estar obligades a promoure’l i difondre’l, ja que el seu ús ens fa civilment més savis, i per tant, més lliures”.

Jordi Homs