Després d'aquests estudis de batxillerat, volia anar a l'escola de periodisme, però tancaven la matrícula abans que jo acabés l'últim dels exàmens i per la tonteria de les dates no podia matricular-m'hi. Així que vaig entrar a Filosofia i Lletres.

Quin ambient s’hi va trobar?
Jo venia amb un cert bagatge d'activisme del batxillerat, durant el qual havia estat a les comissions d'estudiants. Recordo que havíem anat a fer el que ara es diria “una acció”: tirar pedres al cinema Urgell perquè feien una pel·lícula de John Wayne que es deia Boinas verdes, en plena guerra del Vietnam. A la Universitat ja em vaig trobar una cosa més organitzada.

Quan hi entres amb 17 anys la diferència d'edat amb els dels últims cursos et sembla enorme. Veus una persona de 20 anys com un avi, no en el sentit protector, sinó perquè sap moltes més coses que tu, sap què s'ha de fer dins aquell recinte amb una gran biblioteca emocionant, un bar… La Universitat em va fer la sensació d'entrar en el món adult. I, a més, entrar dins un àmbit que era el teu, l'àmbit de la revolució antiautoritària. Per exemple, hi havia una certa promiscuïtat sexual; podies començar a cremar “etapes” més de pressa amb les noies. I elles també, és clar. Hi havia una sensació que la vida era més fàcil dins la Universitat que fora.

Alguns records de la militància política en aquella època?
Va ser en aquest primer curs del Pla Maluquer quan es va dir aquella frase que “el català era la llengua de la burgesia”, una de les bestieses que es diuen a les assemblees.

Hi havia els grups organitzats, el PSUC per exemple, i jo em vaig ficar de seguida dins Bandera Roja, que crèiem que era “l'aristocràcia” del comunisme… Després existien uns grups, els “comités de huelga obrera” i els “comités de huelga estudiantiles”, anomenats també “chechos”, que anaven a l'acció directa. Tenien uns fulls volants que semblava que sempre els escrivís el mateix.

També hi havia la policia, que hi entrava i en sortia amb tota tranquil·litat. Recordo un personatge al qual dèiem Olmedo, que era el cap dels “grisos”. Sempre he dubtat que es digués Olmedo i aquest no fos un nom de guerra com els que teníem nosaltres. Aquest Olmedo era un personatge amb aspecte sinistre, que duia sempre ulleres fosques i portava a la mà una mena de fuet petit, com d'aquests de muntar. Generalment l'entrada de la policia acabava amb la clausura de la Universitat durant un parell de dies o una mica més.

Recorda professors o companys?
El primer any de la Universitat em vaig matricular de dues carreres, Dret i Filosofia. A Dret vaig assistir a classes de Manuel Jiménez de Parga, de Jordi Solé Tura, d'Isidre Molas i d'un individu molt curiós que era el professor Enrique Luño Peña, que donava Dret Natural. Una persona que em va fascinar era Ángel Latorre, que donava Dret Romà i m'agradava molt.

Entre els professors, a Econòmiques hi havia Joan Hortalà, que anava amb texans i era el degà. Professors que em van deixar empremta, ja a Filosofia i Lletres, van ser per exemple Emili Lledó, que donava Història de la Filosofia, Pedro Cerezo, que donava Antropologia Filosòfica. També feia crítica literària amb Antoni Vilanova, cosa que era un luxe.

De què li va servir la formació que va rebre a la Universitat per a la seva tasca posterior als mitjans de comunicació?
Filosofia i Lletres em serveix per a la meva vida professional perquè si em fa millor a mi, suposo que la meva feina també és una mica millor. Puc aplicar un hàbit de lectura, de síntesi, d'anàlisi, de connexions entre les coses. Per exemple, sé geografia, que és una cosa que canviarà poc durant la meva esperança de vida i que m'és útil per situar els llocs on passen coses, sobretot a mesura que el món es va eixamplant. Sé història gràcies als anys de la universitat i això fa que situï les coses allà on han succeït. El dia que et trobes en una cosa tan ràpida com el periodisme t'adones que aquells anys de formació personal han servit perquè puguis fer millor la teva feina i no hagis d'anar a l'enciclopèdia cada dos per tres.

Quin tipus de formació recomana als joves periodistes?
Jo aconsello als joves que si volen estudiar periodisme facin també una carrera humanística, que t'ajuda a entendre la vida i et dóna satisfaccions. Crec que el periodisme hauria de ser una disciplina de segon cicle. En tot cas, jo no demanaria mai el títol de periodista. Aquesta carrera es fa amb ofici, no a les aules. Per exemple, amb el conflicte de l'Afganistan, a COM Ràdio no hi havia diners per enviar-hi ningú. Vam fer unes trucades i un dia va despenjar el telèfon l'agregat comercial de l'ambaixada espanyola a l'Afganistan. Li vam dir que mirés per la finestra i expliqués el que veia. Doncs vam descobrir que aquesta persona era un talent, que explicava molt bé les coses encara que ell no sabia que estava fent de periodista.

Com creu, doncs, que cal transmetre el coneixement, la cultura?
Probablement els joves hauran de treballar en quatre o cinc coses diferents al llarg de la vida. Hauràs d'estar autoformant-te constantment i, ja que això és així, anem cap a les experiències del plaer intel·lectual. Hi ha un gruix relativament important de la població alemanya que llegeix només pel plaer de llegir; aquí el gruix de gent que ho fa és molt menor. Potser perquè hem insistit molt que es llegeixi per fer un comentari de text, perquè s'ha barrejat llengua i literatura… No es pensa que el llibre és una eina de plaer.

Què li aporta i com s'alimenta mútuament la feina en els diferents tipus de mitjans, premsa, ràdio i televisió?
He tingut la sort de divertir-me a tot arreu on he treballat. Ara tinc la creu que m'he de llevar al matí per fer el programa a la ràdio, però a canvi d'això em resulta apassionant la sensació d'enlairar cada matí “un avió”, el programa. Potser on s'aplica més l'entrenament humanístic és en el reconeixement de les coses en aquesta feina; en el fet d'estar constantment alerta de qui és l'un, l'altre, què ha fet, què ha dit… Pel que fa al diari, jo faig la cirereta del pastís, però els diaris es venen pel pastís, perquè hi ha informació ben tractada i ben treballada. Els columnistes hi som per fer bonic, però no som l'essencial. A la televisió, el programa d'entrevistes té l'avantatge del silenci i d'una concentració més gran que la ràdio. Aconseguir un grau d'intimitat entre persones que no ens coneixem i que al cap de deu minuts sembla que ens coneguem des de fa molt de temps… Crec que això ja no és professionalitat, sinó que forma part de la curiositat per l'altre i dels petits recursos que tens per aconseguir que una persona se t'obri més o menys.

“La Universitat em va fer la sensació d'entrar en el món adult. I, a més, entrar dins un àmbit que era el teu, l'àmbit de la revolució antiautoritària”

Creu que el món de la Universitat té prou accés als mitjans de comunicació?
En el món universitari hi ha hagut una actitud, que ve del començament de la televisió, de dir: “Això és la caixa tonta, aquí no hi anem; nosaltres som el parnàs, la torre d'ivori de la intel·lectualitat, i no ens barregem amb certes coses.” Tard o d'hora els mitjans han començat a ser temptadors, perquè la gent s'ha adonat que amb aquesta endogàmia de dir jo només escric, jo només parlo per als meus, al final ningú et llegeix i no serveix de res. La universitat i el coneixement han de sortir cap enfora. Potser s'ha arribat una mica tard i en un moment en què els mitjans estaven “colonitzats” pels periodistes, que sempre s'havien sentit de segona divisió. Aquests de segona divisió tenien, però, l'avantatge de saber com fer diaris, com fer ràdio, televisió, i aleshores es prenen una certa revenja dient: “Vine aquí però amb les meves normes.” No hi hagut la fusió que sí es produeix en altres països, com França: és a dir l'existència de comunicadors, gent que sap coses i que disposa de tècniques suficients per divulgar-les. Em sembla que això s'està fent, per exemple, a BTV, amb “Saló de lectura” o “Einstein a la platja”.

Crec que hi ha hagut una fractura entre universitat i món. N'és una prova, per exemple, la indústria editorial. No hi ha un element d'intermediació entre lector i autor. La crítica ha desaparegut, és una cosa que acostuma a estar mediatitzada pels grups multimèdia. I la universitat hi és absent.

En un article recent a El Periódico parlava d'una Catalunya “en calaixos”, és un dels principals problemes de la nostra societat?
La idea de l'article era que aquí les idees no es jutgen per si mateixes, sinó que s'accepten o es rebutgen en funció de qui les diu. Crec que això li està passant no només a Catalunya, sinó a Espanya. Això s'exagera sobretot en campanyes electorals: “Digues el que vulguis, que no et vull escoltar.”

Coses més grosses, però, hi són. Aquelles que afecten el benestar de la gent i allò que ha estat una retallada profunda de la despesa social. Aquí no tenim fam, però hi ha altres qüestions importants i que et deixen en una situació de fragilitat. En certes edats serà molt complicat el dia que tinguis una malaltia, que no tinguis feina. Avui dia, als 35 anys encara pots rebre ajuts oficials per a alguna cosa, per exemple l'habitatge, i als 42 o 43 pots acollir-te a plans per a aturats de més de 40 anys. Plantejar-se que als 40 anys pots estar aturat, i que això pot significar mantenir una feina de tipus “aquí caic allà m'aixeco” és un problema estructural important, que afecta la felicitat de les persones, les seves ganes de viure, de llegir, de veure paisatges o de menjar bé.

Li agrada tant Tintín perquè també és periodista?

Hergé va fer que Tintín fos periodista perquè és una professió que et permet entrar a tot arreu. Les grans novel·les d'aventures o de misteri tenen com a personatges fonamentals l'investigador privat i el periodista, els quals busquen la veritat. Tintín, doncs, només podia ser periodista. Però cal destacar que és el pitjor periodista del món. Té la notícia més important de la història de la humanitat, que és la fi del món, a L'estel misteriós. Sap el moment, el dia i l'hora en què s'acabarà el món i en comptes d'anar a un mitjà de comunicació se'n va a casa. I es posa a dormir!

ELS PLAERS ÍNTIMS

Quan Joan Barril marxa de la ràdio és possible que ho faci per anar directe a la televisió, i un cop a casa reserva temps per escriure els articles que publica al diari. Amb veu pausada, explica que la manera d'abastar totes aquestes coses és, senzillament, fer-les l'una darrere l'altra. Passa tota una jornada comunicant, parlant dels temes més diferents. Però és hermètic i no diu res del que considera privat, com ara el gust per la bona taula: “No explico com menjo o si cuino, de la mateixa manera que no parlo de si faig l'amor.”