Gairebé 40 anys després que Juan Marsé enviés la protagonista de Las últimas tardes con Teresa a la Universitat de Barcelona a defensar la llibertat i els drets dels obrers, aquesta institució ha acollit el primer simposi internacional dedicat a l'autor. Va tenir lloc del 3 al 5 de novembre a l'Aula Magna de l'Edifici Històric, sota l'organització dels departaments de Didàctica de la Llengua i la Literatura i de Filologia Hispànica, la col·laboració de la FNAC i l'Obra Social de Caja Madrid, i la participació d'acadèmics, escriptors, crítics i periodistes, cineastes i editors.
Per mitjà de la coordinadora del Simposi, Cèlia Romea, que ja fa deu anys projectava dedicar un gran congrés a l’escriptor “d’aventis”, vam poder parlar amb Marsé. Del que ens va dir en aquella conversa, n’hem extret aquests fragments:
Parlant de les seves obres...
“No m’agrada gaire parlar de la feina, la veritat. Ja ho va dir Faulkner una vegada que li demanaven de parlar sobre el llibre que estava escrivint: “Miri no, si el llibre està bé no cal que en parli perquè ell parlarà per mi molt millor que no pas jo, i si no està bé el millor que puc fer es seure i continuar treballant.” L’autor és la persona menys indicada per parlar de la seva obra. Jo podria parlar durant hores d’Stevenson, de Dickens, sobre les novel·les de Sherlock Holmes, però parlar de mi no em resulta precisament divertit.”
“Tinc preferències estranyes que tenen poc a veure amb les qualitats o virtuts que se’ls puguin atribuir. Tinc debilitat per la primera novel·la (Encerrados con un solo juguete) perquè està lligada a una època de la meva vida molt important –un assumpte que no interessa ningú tret de mi mateix. També per Últimas tardes con Teresa, una vegada més per raons extraliteràries. Ara bé, aplicar el criteri d’un crític literari per dir aquesta és la millor, això no ho sabria fer.”
del seu estil literari...
“He dit molts cops que el meu ideal seria aconseguir que el lector, llegint els meus llibres, no s’adonés que està llegint; que la història que li estic explicant el tingui tan atrapat que no pensi en com li estic explicant. Amb això vull dir que, per a mi, la manera ideal de dir les coses, d’utilitzar una llengua, és fer-ho sense jocs artificials, sense retòriques, sense voler-me distingir ni brillar massa. Quan sento a dir d’un escriptor que la seva prosa és extraordinària, brillant, em poso en guàrdia. Kafka, per exemple, et té atrapat sense recordar-te contínuament que escriu bé. La qualitat de la seva prosa està tan amagada que no te n’adones.” dels escenaris on transcorren les seves històries... “L’escenografia dels meus llibres és gairebé tota real. El mapa és una barreja de la part alta del barri de Gràcia, el barri de la Salut, el Guinardó i part del Carmel. Dins d’aquesta parcel·la jo he mogut els carrers a la meva manera, els he allunyat i aproximat si m’ha convingut. En Un día volveré, per exemple, he fet coincidir un bar del carrer Torrent de les Flors amb una torre situada en realitat més enllà de la plaça Sanllehy, Guinardó endins. Jo volia aquell bar i aquella torre i els vaig aproximar falsejant el territori. A part d’això, els recorreguts acostumen a ser molt fidels, com en el cas de Ronda del Guinardó on els carrers són els que són, i la capella de les Ànimes és on és, però ara es diu parròquia de Sant Miquel dels Sants.”
dels seus personatges...
“El personatge del perdedor no l’he inventat jo. D’entrada guanyador i perdedor, èxit i fracàs són les dues cares de la mateixa moneda. En el fons, tant se val una cosa com l’altra. Des del punt de vista estrictament literari, el perdedor té més interès perquè d’alguna manera simbolitza la condició humana, abocada al fracàs, a la mort.”
“Tinc una relació afectiva amb gairebé tots els meus personatges, però procuro mantenir-hi una distància. He d’escriure les seves històries i per tant no m’hi puc deixar portar. No sé fins a quin punt poden ser representatius de la situació social de la ciutat, del temps en què viuen... això són coses que les han de dir els crítics. A mi em serveixen per explicar una història i aconseguir que tinguin vida pròpia o almenys que ho sembli, que siguin versemblants, reals.”
dels “assumptes” recurrents...
No treballo sempre la mateixa història; si fos així m’estaria plagiant a mi mateix. El que hi ha a les meves novel·les són unes constants, unes tendències determinades. Cada autor té tendència a anar cap a uns determinats assumptes –m’agrada més parlar d’assumptes que de temes o arguments.
del seu escàs sentit moralista...
“Tinc el meu propi codi ètic, les meves idees en matèria de política, de religió, però procuro que no s’introdueixin d’una manera explícita en el que escric. El tema de la marginació, dels immigrants, que és present a Últimas tardes con Teresa, a Si te dicen que caí, són experiències viscudes al meu barri, i no diguem al Carmel!... però jo no vull escriure sobre immigració, ni sobre la moral com a temes en si.”
“D’una de les meves novel·les, La oscura historia de la prima Montse, se’n pot treure una lliçó moral: ens han enganyat els capellans, els bisbes, l’Església, les autoritats... aquest és el concepte que se’n pot extreure, però jo només volia explicar la història d’una noia a la qual li passen certes coses, jo volia una història concreta, amb pèls i senyals... En qualsevol cas, si ets una mica fidel a allò que estàs explicant, a la teva pròpia experiència, a la teva època, a la teva ciutat, als teus carrers... en surt una conseqüència sociològica, religiosa, moral, el que sigui, però surt. No vaig escriure aquesta història per demostrar que aquella educació era una merda, sinó per aixecar un personatge, fer que es bellugués, que provoqués en el lector algun tipus d’emoció, de sentiment, de reflexió si es vol... No estic disposat a fer discursos sobre com de nefasta pot arribar a ser l’educació catòlica; això que ho facin els filòsofs, els sociòlegs, o qui sigui que s’ocupi d’aquestes coses.”
de les interpretacions i anàlisis de les seves novel·les...
“Un cop, parlant sobre Últimas tardes con Teresa, em van dir que l’havia escrita per “retratar” la burgesia catalana. Doncs miri, no, mai a la vida vaig tenir aquesta intenció. M’importa un rave la burgesia catalana! A mi el que m’interessava era el somni que representava la Teresa i el seu món per a un xaval marginal. També recordo el cas d’una estudiant que em va dir que un professor li havia estat explicant Si te dicen que caí i que, al final, havia concebut una idea. Al començament de la novel·la hi ha un passatge on es parla d’un cotxe que s’estimba a les costes del Garraf; hi ha dos nanos bessons que mentre el cotxe cau al mar queden amb les cares enganxades al vidre. La idea d’aquesta noia era que jo hi havia volgut reflectir les dues Espanyes. El cert és que aquesta imatge dels bessons jo l’havia vista a la pel·lícula Isadora, interpretada per Vanessa Redgrave. A mi m’havia impressionat i necessitava una imatge semblant perquè el lector recordés aquest cotxe que cau. De cap manera pensava en les dues Espanyes de Machado! De totes maneres li vaig dir que podia desenvolupar una idea sobre el tema. Per què no? De vegades, però, m’ha sorprès gratament trobar una càrrega de significacions en allò que havia escrit. Sovint, no dónes importància a certs significants, i hi són... et treballa el subconscient.”
(D’esquerra a dreta) Jordi Marí (North
Carolina State University), Cèlia Romea
(coordinadora del Simposi), Samuel Amell
(Ohio State University), José Belmonte –al
fons– (Universidad de Múrcia), i Juan Marsé
del que passa quan la novel·la es porta al cinema...
“Les meves històries han passat al cinema per raons estrictament crematístiques. Amb la venda dels drets d’una novel·la l’autor sap que perd tot control o autoritat sobre el guió i el resultat final. Per part meva no hi ha hagut mai cap més motivació, ja sigui de caràcter artístic o estètic, tret del cas de Víctor Erice amb El embrujo de Shanghai, que malauradament no va cristal·litzar per falta d’entesa entre director i productor –d’Erice, en continuo pensant que és el millor director que ha tingut el cinema espanyol. En els altres casos, vaig poder comprovar des del principi que el guió era dolent i, després del resultat de les adaptacions que s’han fet, estic poc inclinat a cedir res més... La imatge literària no té res a veure amb la imatge cinematogràfica, la fidelitat narrativa i argumental no garanteix la bondat d’una pel·lícula. Quan l’adaptació d’un text literari al cinema és bona ho és per si mateixa, no pel text original.” “Ara tinc entre mans un guió amb argument pensat expressament per al cinema. Estic en tractes amb Fernando Trueba, que de segur proposarà alguns canvis.”
Ester Colominas
