Entre les distincions que ha rebut al llarg de la seva trajectòria destaquen el Premi Lorca, el Premi Imre Madach d’Hongria, el Premi ADB, el Premi Nacional de Teatre i la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona.
Com era la Universitat que vostè
va conèixer com a estudiant?
Quan vaig començar a la Universitat volia estudiar art, però aleshores
les assignatures d’art estaven dins d’història, on hi havia uns professors
molt particulars, que t’obligaven a aprendre les coses més absurdes de
memòria. Com que m’agradava molt l’estètica, vaig decidir de fer filosofia.
A banda dels casos d’alguns professors, com els doctors Font i Puig o
Jaume Bofill, els estudiants estàvem molt cansats de la filosofia que
se’ns ensenyava. Ens parlaven només de sant Tomàs d’Aquino.
En aquest panorama, una personalitat com la de José María Valverde va ser com obrir una finestra perquè entrés aire fresc. Després de la llicenciatura vaig anar un quant temps a estudiar a Alemanya –Heidelberg i Colònia–, i en tornar-ne vaig ser el seu ajudant, fins que ell va deixar la Universitat per solidaritat amb el doctor Aranguren i jo també vaig anar al carrer. Al cap d’uns tres anys d’aquesta marxa de José María Valverde, Antoni Comas, que va ser molt valent i generós, m’hi va fer entrar una altra vegada com a ajudant seu.
D’estudiant ja va començar a fer
teatre a la Universitat.
Primer, l’any 1953, hi va haver l’Agrupació de Teatre Experimental. No
podíem assajar dins la Universitat: el SEU ens ho impedia perquè nosaltres
no volíem ser el Teatro Español Universitario, sinó fer teatre en català.
A l’ATE hi havia Feliu Formosa, Marcel Plans, la seva germana Maria Plans,
Salvador Giner, Joaquín Marco, Josep Maria Carandell... i s’hi afegien
dos o tres professionals, com Maria Assumpció Forns o Narcís Ribas. No
teníem lloc on assajar ni actuar, fins que una companya, Roser Berdaguer,
ens va deixar la llibreria Pro-libris. Com passava amb les coses i els
actes clandestins, va córrer la veu sobre nosaltres. Un dia Esteve Albert,
familiar de Caterina Albert, em va venir a trobar a la Universitat perquè
dirigís una adaptació de Solitud. I això ja fou venent entrades, no de
manera clandestina, al Capsa. En dèiem amb “taquilla oberta al públic”.
En aquells anys el teatre era una mena de catalitzador i de gresolador. Només que tinguessis diners per a fotocòpies, en aquella època ciclostils, ja en podies fer. Es tractava d’un teatre d’urgència, sense mitjans.
Què li ha aportat compaginar sempre la docència
i la investigació universitària amb el treball de director teatral?
No ha estat fàcil d’alternar-ho. Una de les meves obsessions ha estat
crear una facultat de ciències teatrals, posar l’ensenyament del teatre
a un nivell paral·lel al d’Alemanya, on té un gran rigor intel·lectual.
A la Universitat he aconseguit la creació de la càtedra, unes quantes
assignatures i l’AIET, que ara celebra el desè aniversari.
Jo crec que el teatre és un lloc on s’expressa el pensament filosòfic, encara que això aquí no passi gaire. Si algú munta obres amb una preparació o una pretensió intel·lectual forta les pot entendre millor. El públic, però, no està gaire disposat a pensar quan va al teatre i no hi ha tradició d’un teatre filosòfic. Malgrat això, aquest tipus de teatre és el que vam intentar fer a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i a la Companyia Adrià Gual, on vam muntar Sartre, Pirandello, Brecht, Handke…
Ricard Salvat: “Espriu i jo en part vam vibrar pel fet que ell, en el fons, era també un universitari que feia de poeta”.
Ha estat escandalós el silenci que hi ha hagut sobre tota una generació que vam lluitar contra el franquisme. Crec que això canvia quan uns nois joves decideixen furgar el terra per trobar les despulles dels seus avis, fa tres estius. Ara la gent es queda parada quan coneix la feina que es duia a terme en aquells anys del franquisme, en teatre, en cinema... En l’àmbit del teatre ara no es fan temporades tan rigoroses com les d’aquells moments (en sols una temporada un Pirandello, un Sartre, un Espriu...). Espriu i jo en part vam vibrar pel fet que ell, en el fons, era també un universitari que feia de poeta. Per raons polítiques no ho va poder ser, però ell havia volgut ser catedràtic d’història antiga.
Com es va plantejar tornar a fer la temporada
passada un muntatge emblemàtic com Ronda de mort a Sinera?
Vaig considerar que si feia l’obra igual que l’any 65 d’una banda potser
seria important perquè la gent veuria què es feia aleshores, però, de
l’altra, potser la trobarien passada de moda. Aleshores vaig pensar d’agafar-ne
allò que és essencial i posar-ho d’acord amb la sensibilitat d’avui dia:
des dels decorats, figurins, música... Tampoc no vaig voler repetir pràcticament
cap actor, una mica per eliminar l’operació nostàlgia. A mi, m’agrada
mirar cap al futur, possiblement perquè una de les coses bones de la Universitat
és que estàs en contacte amb la gent jove.
Quin teatre li interessa avui?
Tinc ganes de muntar un monòleg d’un gran escriptor grec, Thanasis Valtinos,
que estic obsessionat a fer conèixer aquí. També hi ha un possible gran
projecte, amb unes tragèdies gregues.
El teatre més interessant sol ser el de les sales alternatives, encara que darrerament han baixat d’exigència i de risc. D’altra banda, jo continuo mirant molt cap al teatre que es fa als països de l’Est. Sorprenentment, s’està fent molt bon teatre a Estònia, Lituània i Letònia. Moscou encara és un lloc important d’avantguarda. I després hi ha el mal anomenat teatre del Tercer Món, o més ben dit món revolucionari, com deia Julio Cortázar: Sud-amèrica, l’Índia..., un teatre que jo segueixo bastant des del festival del Caire. Passen coses molt interessants en països com, per exemple, Qatar, hi ha sorpreses allà on menys les esperes. Ara volem fer un festival de teatre àrab a Tortosa, a veure si així donem a conèixer unes altres veus diferents.
Núria Quintana
