Contràriament al que el suposat esperit emprenedor dels catalans ens pot fer pensar, ni Catalunya ni els Països Catalans han estat obra de mercaders o comerciants, sinó dels pagesos. Aquesta és la tesi que es desprèn de la monumental (quatre volums de més de 500 pàgines) i pionera Història agrària dels Països Catalans, que ha dirigit el catedràtic de la UB Emili Giralt i coordinat el professor de la UPF Josep M. Salrach, de la qual ja ha aparegut el volum corresponent a l'edat mitjana i al començament de 2005 se'n publicarà el corresponent a la prehistòria i l'antiguitat. Els dos restants, l'edat moderna i l'època contemporània, es publicaran al llarg de 2005. La Fundació Catalana per a la Recerca n’ha finançat la redacció, mentre que l’edició és responsabilitat de totes les universitats públiques dels Països Catalans. A continuació veiem alguns dels principals conceptes que, segons el medievalista Josep M. Salrach, es tracten a l'obra:

La guerra, la invasió. Els nobles de la Marca Hispànica envaeixen els territoris musulmans per la força, amb violència. Maten i foragiten. Són els guerrers, la casta dirigent. Però els senyors no fan el país, no el construeixen. La guerra és el pas previ per al repoblament i el conreu. El castell protegeix el mas. Els pagesos són els qui guanyen la terra i transmeten la llengua, catalanitzen el territori.

L'hereu és una creació aristòcrata. Els nobles organitzen les seves propietats i exigeixen un interlocutor per família, per evitar la fragmentació de terres i rendes. El pagès ha de nomenar un successor, el fill gran, i expulsar la resta del mas, que marxa a canvi de diners, els fadristerns. El pagès s'apropia d'aquest concepte senyorial i en fa el seu ideari fonamental. El mas i l'hereu conformen l'ésser més profund de l'imaginari català perquè garanteixen la supervivència de la terra i de la gens, del país, en definitiva.

Els fadristerns, els cabalers. Si l'hereu garanteix la pervivència de la terra, els seus germans en són el motor de l’expansió de la creació dels Països Catalans.

Al segle XII colonitzen la Catalunya nova, al XIII Mallorca i el País Valencià. Així mateix, la dotació econòmica que reben per marxar del mas els permet començar una nova vida. Són la classe emprenedora que farà carrera: comerciants, banquers, capellans, notaris, advocats, menestrals.

El conflicte. La propietat de la terra és font constant i permanent de conflicte. Marca la història del país dels últims 500 anys, des de la guerra de remences, al segle XV, fins a la creació dels sindicats pagesos al segle XX. Durant la baixa edat mitjana es forja una classe dirigent pagesa. Lidera una lluita per decidir sobre la seva persona, els seus béns i el seu destí. La dels remences és una guerra cruel. La sentència de Guadalupe hi posarà fi: els rics i els nobles pacten. El pagesos pobres perden. Entre la revolució i el pacte, a Catalunya sempre guanya el darrer, una tossuda tendència que és manté fins avui.

La revolució industrial és pagesa. En la base de la industrialització catalana de la fi del segle XVIII i XIX hi ha els capitals i la força de treball dels pagesos. El comerç de l'aiguardent, per exemple, base per a una inicial acumulació de capitals, no hauria estat possible sense el conreu de la vinya i la producció de vi, i sense l’esperit emprenedor dels cabalers pagesos.

El paradís perdut? La vida pagesa és la forma de vida dominant a tot el territori i perviu fins a l'època dels nostres avis, en què la vida urbana la fa desaparèixer. Els pagesos d'avui són urbanites que viuen al camp. Demanen una hipoteca per comprar-se un tractor. El segle XX ha estat el del gran canvi, ha substituït unes formes de vida, una cultura i un imaginari mil·lenaris, la qual cosa ha produït, com afirma Salrach, un sentiment de pèrdua que "fa de molts homes uns éssers nostàlgics d'un passat rural perdut sense remei i sovint idealitzat".

Jordi Homs