Albert Sánchez Piñol
“Durant molt de temps la literatura catalana ha volgut ser molt sofisticada, molt enrevessada”
Text: Ester Colominas Fotos: Marta Casellas

Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965)

Desertor dels estudis de Dret, que diu que va iniciar perquè era una criatura i no s’adonava de res, és llicenciat en Antropologia per la UB on, recorda, va trobar tres professors que li van “canviar la vida”: Ig­­nasi Terradas, Maria Jesús Buxó i Manuel Del­gado. A la fi dels anys noranta va viatjar dos cops al Con­go per treballar en la seva tesi doctoral sobre els pigmeus. Obligat a abandonar el país a causa de la guerra civil, amb la tesi a mitges, comença a escriure La pell freda: ja no necessita cap metodologia, s’ho pot inventar tot! Ha viscut, diu, de concursos literaris, d’escriure enciclopèdies, de fer de negre en biografies per encàrrec i, fins i tot, treballant en una companyia d’assegurances. Ha viatjat molt a l’Àfrica, enviat per diverses institucions per controlar l’ús dels fons destinats a les ONG, amb les quals és molt crític: “Estic pensant d’escriure un llibre sobre el tema” –diu. Acaba de reeditar Pallassos i monstres. La història tragicòmica de 8 dictadors africans i és a punt de publicar el segon volum de la trilogia encetada amb La pell freda. També és autor de Les edats d’or (Proa, 2001), un recull d’aquells relats que enviava als concursos literaris, i coautor amb Marcello Fois de Compagnie difficili, publicat a Itàlia el 2000.

Des de la primera edició, al final de 2002, La pell freda es manté a les llistes dels llibres més venuts, amb 20 edicions en català, 8 en castellà i drets de traducció a 24 països –entre els quals els exigents mercats dels Estats Units i Anglaterra o d’altres de més “exòtics” com ara Sèrbia, Croàcia, Bulgària, Israel o el Japó–. Per aquesta novel·la, primera d’una trilogia de la qual enguany publicarà el segon volum, i on ha tractat la por de l’altre, la lluita aferrissada contra l’enemic, Albert Sánchez Piñol ha estat emparentat amb el corrent literari fantàstic de Conrad, Stevenson i Lovecraft, i considerat una de les grans promeses de la literatura catalana.

"Escriure un èxit de vendes no implica saber la solució a la guerra de l’Iraq"

Déu n’hi do l’enrenou que ha muntat amb La pell freda! S’ho esperava?
És clar que no. Com em podia imaginar una cosa així! Com a molt m’imaginava que sonaria entre quatre lectors, que cridaria l’atenció d’algun crític... Aquestes eren les meves expectatives més optimistes. Però la cosa es va anar disparant, el llibre va anar trobant amics pel camí i, bé, ara ja té un currículum propi. El primer salt important va ser quan li van donar el premi Ojo Crítico, quan es va fer la traducció al castellà, i el segon quan va anar a la Fira de Frankfurt, ja amb les traduccions a l’alemany, francès i anglès. Des d’aleshores han anat caient editorials de països molt estranys (riu).

Realment, el seu propòsit original era tan modest? Els personatges estan molt perfilats, hi ha elements fantàstics (em talla)
Les estructures més complexes són les que semblen més simples. Però les meves expectatives no anaven dirigides a l’àmbit comercial, és una cosa que ni tenia al cap; potser sí que el llibre ha arribat a tenir una difusió de best-seller, però no té estructura de best-seller. Mai he planificat un llibre d’aquesta manera, ni ho penso fer. L’èxit comercial és una cosa molt aleatòria. Pot haver-hi llibres molt ben escrits, de gran qualitat literària, que no es venguin gens, i “xurros” literaris que es venguin com això, com “xurros”.

Jo em referia a la voluntat d’enganxar el lector, d’atrapar-lo.
 Ah, sí, sí, sí, això és un altre assumpte! És que jo penso que durant molt de temps la literatura catalana ha tingut un dèficit que és haver volgut fer una literatura molt divina, per dir-ho d’alguna manera, molt sofisticada, molt enrevessada. Crec que el subconscient dels escriptors catalans era: “Consolidem una literatura d’elit i així consolidarem una cultura d’elit, amb la qual cosa no tindrem problemes com a país”. I és un recurs fals, em sembla a mi.

"Barcelona té tendència a fer coses perquè ‘fan bonic’"

És per això que diuen de vostè que és una rara avis en el panorama literari català i espanyol? O potser perquè han conegut abans la seva obra que no pas la seva imatge?
 La meva relació amb els mitjans de comunicació sempre ha estat la mateixa, des del primer dia; jo amb els periodistes parlo de literatura, la resta no m’interessa. En aquest món, però, hi ha una mica de trampa. Actualment un escriptor esdevé escriptor el dia que ja no necessita escriure llibres (riu). Si et passes el dia a la ràdio, a la TV o fent cròniques, no pots fer literatura, no tens temps! Per a mi sempre hi ha hagut dos extrems: l’un és en Terenci Moix, i ho puc dir perquè ell mateix ho deia: ”Jo per vendre llibres estic disposat a fer qualsevol cosa!”; l’altra és l’autor que es tanca a la seva torre d’ivori i tracta els periodistes com si tinguessin el tifus, i això és voler posar la literatura per sobre del món. Em sembla que entre aquestes dues postures se’n pot tenir una d’intermèdia. Aquesta és la responsabilitat de l’escriptor. Que consti que els periodistes també tenen una certa responsabilitat en la trivialització de la literatura, precisament perquè tenen tendència a considerar massa l’escriptor. Escriure un èxit de vendes no implica saber quina és la solució a la guerra de l’Iraq! A mi què m’expliquen, si l’únic que faig és literatura!

 

És a dir que, ara que ve Sant Jordi, ningú el podrà titllar d’escriptor mediàtic...
Que no tingui certes actituds no vol dir que les condemni. Que cadascú faci el que vulgui! Des de la faceta d’antropòleg en podria parlar molt... La festa de Sant Jordi té molt de ritual, s’entén com un espai sagrat, i la presència de certs elements considerats patògens molesta. Ho sento molt, però tothom té dret d’anar a Sant Jordi. Si no t’agrada no hi vagis, però no ho monopolitzis com si fos teu... Jo no hi vaig, i ja està. No dic a ningú què ha de fer... Mai m’he negat a dedicar un llibre si m’ho demanen, entre altres coses perquè no sóc un mal educat, però estar darrere d’una paradeta amb un boli a la mà tot esperant que vinguin... I no refuso el contacte amb el lector, ben al contrari, però considero que fer una dedicatòria en 30 segons no aporta res al llibre i no hi ha intercanvi amb ell: o hi ha cua i, per tant, no tens temps per dedicar-l’hi, o no et ve ningú. L’autèntic contacte amb el lector és en d’altres àmbits, per exemple a les biblioteques. A mi m’agrada molt la transformació que està tenint el món bibliotecari. És un espai molt obert, on es fan moltes activitats. Aquí sí que hi vaig, perquè aquí sí que t’hi pots estar una, dues, tres hores xerrant amb algú que ha llegit el teu llibre, li hagi agradat o no. Ara no sé d’on venia tot això...

 

"Des que va acabar el nazisme, els llibres no tenen enemics"

Quina opinió li mereix celebrar l’Any del Llibre i la Literatura?
No ho sé, caldrà veure-ho... és que no sé ni de què va... De coses dolentes, no en pot aportar, però jo tinc la sospita (riu), la intuïció, perquè ja et dic que no sé com acabarà, que tot això no es fa per afavorir la lectura, sinó perquè fa bonic (riu més encara). Aquesta és una ciutat que té tendència a fer coses perquè fan bonic...

Com el Fòrum?
O com les Olimpíades. Bar­celona vol vendre un camp semàntic, una marca, i els llibres hi entren molt bé. Saps
que passa? Que els llibres no tenen enemics, des que va acabar el nazisme no tenen enemics, i tothom es pot lluir, i de ben segur que hi ha algun grup de polítics que en trauran molt de rendiment... al marge que llegeixin o no algun llibre.

En el cas del Fòrum, tot i no afegir-se al carro de la crítica punyent, vostè va dir que havia estat una ocasió perduda.
Sí, sí, va ser una ocasió perduda. Jo pensava que aquesta ciutat seria capaç de superar els desastres de les exposicions del 1888 i el 1929. És lògic que a la fi del segle XIX i al començament del XX es tingués una concepció determinada sobre el que era una fira internacional, una exposició universal, però ara estàvem en condicions de superar-ho i, en canvi, les simetries entre els tres esdeveniments són impressionants. Tots tres són “danses i vestits regionals”! Com hem pogut caure en una cosa així i en la prepotència de dir que això canviarà el món? Pot ser bonic de veure per a qui tingui una visió folklòrica de la vida, però que no em vulguin vendre segons quines motos. Aquesta arrel perversa, ridícula, grotesca, és el comú denominador de gairebé tots els esdeveniments que ha organitzat Barcelona en els últims dos segles. Espero que algú trenqui aquesta dinàmica. Ja ho veurem. Aquest és un país molt estrany, que s’agafa a recursos que no ofenen. Per això et deia que, com que els llibres no tenen enemics... a qui li pot molestar fer un any del llibre? Fes un any dedicat a altres coses! Ara que estan amb tot això del nou Estatut, en lloc de promocionar el llibre in abstracto que en facin conèixer un, el nou Estatut aquest, a veure si... Jo et con­testo el que em preguntis, ja veu que...

Ja ho veig, ja ho veig... Bé, tot i que abans ja m’ha advertit que no li escau que li preguntin sobre temes com la guerra de l’Iraq, no me’n puc estar: com a antropòleg i com a escriptor que se n’ha sortit molt bé reflectint la por de l’altre, què en pensa de l’Espanya plural o del conflicte Israel-Palestina?
 A mi el que m’interessa és la Catalunya plural, que és la que he estat vivint i practicant des que tinc ús de consciència! Tot això de l’Espanya plural és un invent que no es creu ningú. S’han de trencar els tabús: si tens un país, has de tenir un estat, i un estat propi no es basa en la idea del segle XIX, amb una frontera estàtica, un exèrcit, una bandera. No, és una altra cosa. Per a mi, és la maquinària més gran que hi ha dins una comunitat per crear imaginaris i realitats. I això no ho tenim! Mai no hem estat tan espanyolitzats! Com que aquest és un nacionalisme que sempre ha tingut la cultura com a referent i, amb la cultura, l’idioma, jo, com a escriptor, sóc a la primera trinxera, i veig moltes coses que potser no veuen els estrategs de saló: que quan intento fer alguna cosa narrativament parlant amb determinats re­­gistres m’és impossible perquè han estat totalment col·lapsats per l’espanyol. Tampoc no vull fer un català tant purista que no l’entengui ningú; jo escric en català, no en esperanto! Vull que em pugui llegir tothom, no només una minoria il·lustrada. Fixa’t, fa uns mesos em van convidar a una fira del llibre a França. Comencem bé: país convidat, Espanya. Creus que ni que fos durant un segon, en qualsevol de les activitats, de les exposicions, hi va haver la menor possibilitat de fer saber que dins Espanya hi ha alguna cosa que no és literatura castellana? Quan parles amb arguments, ja sigui a França o a Espanya, i dius “aquí hi ha sis convidats i tres som catalans, i a Catalunya hi ha un idioma i una indústria editorial, uns clàssics i una literatura pròpia”, et contesten amb actituds com ara “tot això no és important, l’idioma tant és”. Mentida! No és que els idiomes no importin, és que hi ha alguns idiomes que no importen. Perquè, si els idiomes no són importants, per què no ho fem tot en català? Ah, no, això no, amic meu! Com quan el president Maragall diu que la independència no arreglaria el tema del català... És que pensa que fa dos mil anys tot Europa occidental parlava en llatí perquè els romans eren molt simpàtics? Que avui dia l’anglès sigui l’idioma de penetració més gran a escala universal no té res a veure amb el fet que darrere hi hagi la potència econòmica, política i militar més gran que ha conegut el món? Surt, surt al carrer... has de fer un esforç heroic per parlar en català! Sembla que estiguis insultant algú! Durant tot el dia ens trobem en situacions de conflicte que evitem perquè hi ha renúncia. I tot això venia...

"No és que
els idiomes no importin, és que alguns idiomes no importen"

 

De...
 Ah, sí! Em fa molta il·lusió que La pell freda s’editi a Israel. Tro­bo que el tema és molt adequat, no només pel conflicte, sinó per molts aspectes secundaris que hi ha al llibre, com aquesta visió d’animalitzar l’enemic. Fa poc llegia una en­trevista a un director de ci­nema israelià que havia fet un documental sobre un camp de refugiats palestins, i explicava que algun espectador sortia del cinema dient “si els seus fills pateixen com els nostres!” I és que el procés de d’animalització de l’enemic és present en tots els conflictes. Això ho fa la guerra; quan hi ha pau, aquest discurs es desmembra. Pel que fa a La pell freda, vaig procurar que tots els elements del conflicte fossin prou simbòlics perquè es poguessin referir a tots els conflictes, però no fins al punt que el lector no entengués res. Això que em preguntaves al començament és veritat, està dissenyat. Jo escric de cara al lector, no de cara a la paret, i conec les pautes tècniques que hi ha dins un relat per enganxar algú.

El que jo deia d’atrapar el lector.
Doncs sí mira, ara que dius això, hi ha un moment al llibre que és un gir narratiu. Si aconsegueixes que el lector arribi a aquest punt, ja no el podrà deixar, perquè de sobte tot el que ha llegit no és veritat, és diferent d’allò que s’imaginava. A partir d’aquest punt concret sembla que sigui una novel·la de monstres, però no ho és. Fins i tot hi va haver algun editor que no va voler publicar-la perquè es pensava que anava d’això, de monstres, i no, no és una pel·li de sèrie B. Qui ho vulgui, pot llegir una novel·la d’aventures, que no passa res, però hi ha altres nivells de lectura, molt fragmentats, per a qui els vulgui trobar.
Ara que diu això de les pel·lis de sèrie B, i a risc que ho consideri una bestiesa, què va inspirar els monstres de La pell freda, que molt descriptivament anomena “granotots”?
 Cada vegada que em pregunten això tinc problemes per contestar. No és un moment, una il·luminació, és un procés molt llarg que es va perfilant a poc a poc. El màxim que recordo és que quan estudiava antropologia m’inventava tribus, i ve a ser això, una humanitat subaquàtica...

Anem a una altra cosa. Quan escrivia La pell freda ja pensava en una trilogia. Correcte?
 Sí...

I segons sembla fa mesos que té enllestit el segon volum. És així?
Sí, sí, hi estic fent petits retocs.

S’ho pot prendre com una pregunta o com una recriminació: per què no l’ha publicat encara?
No sóc jo qui publica, és l’editorial (riu). Ells gestionen la publicació dels llibres perquè en saben més. La meva feina s’acaba amb l’última paraula que poso al llibre; de la resta no és que no pugui ocupar-me’n, és que no vull! Com menys hi interfereixi, millor. Publicar no té res a veure amb escriure.

I pot mantenir-se al marge de l’expectació que genera en el lector?
 Hi ha un truc: que no t’amoïnin el factors que no pots controlar. No sé si el segon volum de la trilogia tindrà el mateix èxit que el primer. Potser no agradarà ningú, potser trobaran que l’estructura és més sofisticada, o que és igualment fàcil de llegir. Si va bé me n’alegraré molt, i si no... Una crítica dolenta no agrada a ningú, ara bé quan fas una cosa pública t’arrisques a rebre crítiques públiques, i un llibre és una de les coses més públiques que hi ha.

El segon volum de la trilogia es publicarà molt probablement la tardor d’enguany. Sánchez Piñol ha situat la trama al Congo de començament del segle XX, on els protagonistes anhelen una mina, d’on de sobte comença a sortir gent... No desvetlla res més, però sí deixa clar que no serà una continuació de La pell freda, ni pel que fa a personatges ni a arguments. Avança també que abans del tercer volum segurament escriurà una altra novel·la que ja té al cap. Com ell mateix diu, “els llibres van com van”.

Què hi ha de l’adaptació cinematogràfica de La pell freda?

S’està negociant. Hi ha unes quantes productores interessades... A mi em fan gràcia els qui diuen: no deixis que facin la pel·li que t’espatllaran el llibre! A mi què m’expliquen! Jo he de pagar un lloguer! Com em van dir a l’agència literària que ho porta, Carmen Balcells, la millor que hi ha, al món literari hi ha molt de glamour però pocs diners [...] Generalment les productores t’ofereixen la possibilitat d’implicar-t’hi com a guionista. Però jo no hi tinc gaire interès. Si em demanen una ajuda ho faré, però són mons totalment diferents. Els novel·listes som molt individualistes i el món audiovisual és just el contrari [...] És veritat que La fura dels Baus està interessada a participar en la pel·lícula, és molt el seu rotllo. Però això tampoc depèn de mi...

 

Una victòria guanyada a pols

Isabel Martí,
Editorial La Campana

Abans que Albert Sánchez Piñol ens portés a l’editorial aquesta novel·la ja estàvem convençuts que seria molt bona. Perquè ja li havíem publicat Pallassos i monstres, que és un llibre molt ben documentat, intencionadament sarcàstic i narrativament brillant.

Tres condicions primordials són necessàries per deixar petja, l’una és tenir caràcter i l’altra ofici. I per tenir-les has d’estar tocat pels déus i a més a més treballar. Sánchez Piñol és el “3 en 1”. Va refer l’original unes quantes vegades, amb una exigència incansable que a l’editorial hem viscut molt de prop. I el cas és que, ara, La pell freda arribarà a un tercer Sant Jordi figurant entre els llibres més venuts. Realment un fet insòlit.

I a nosaltres, com a editors, ens ha fet i ens fa feliços per molts motius, però també perquè ha desmuntat uns tòpics imposats: que un gran èxit només és possible si un autor és conegut i mediàtic, o si el publica una gran maquinària editorial i s’hi inverteix molt en màrqueting. La millor inversió és la que fa un bon escriptor en el seu llibre, com també la dels editors, els llibreters i els lectors que hi creuen.

Per a nosaltres va ser fàcil veure que a La pell freda hi ha la capacitat de narrar una història que pot ser llegida de maneres diferents segons l’edat dels lectors. Que, a través d’una novel·la d’intriga, planteja un problema de gran abast com l’actitud que tenim davant “l’altre” i la tendència humana, sovint col·lectiva, de bestialitzar-lo i negar així el diàleg. És excessiu considerar que una de les qualitats d’Albert Sánchez Piñol és ser un intel·lectual responsable i, per tant, crític? Crec que l’íntim i sincer compromís d’aquest autor amb la condició humana (davant de tants llibres que només parlen d’un mateix) és la clau –a través del seu tremp narratiu èpic– per entendre que els drets de traducció s’hagin venut a 24 llengües i en editorials de gran crèdit. I sense cap impuls institucional, sinó per un àvid interès dels professionals. I aquí s’ha de reconèixer especialment la feina feta per l’Agència Carmen Balcells. Des dels impenetrables Estats Units fins al Japó, passant per Croàcia, el Brasil o Polònia.

Això també permet desmuntar un altre tòpic: el nostre país és petit i per tant la nostra literatura minoritària. Si un llibre és bo, molt bo, si el qui hi ha de creure hi creu i el qui ha de treballar ho fa sense defallir, qualsevol literatura pot ser universal.

Per a La Campana és el compliment d’un somni defensat amb tossuderia i tots plegats hem de felicitar-nos-en i agrair a Albert Sánchez Piñol l’orgull i l’estímul que significa per a la nostra llengua. Que prou falta ens fa.

 

Amb pinyol

Màrius Serra,
Escriptor

El dia que vaig conèixer l’Albert Sánchez Piñol estàvem envoltats de gent que ens mirava. Ens havíem citat al Museu d’Art Modern de la Ciutadella per enregistrar una de les entrevistes del programa “Alexandria”. Era una sessió triple, amb l’Albert i dos autors ben veterans: en Josep Maria Espinàs i l’Ana María Matute. Feia gairebé un any que La pell freda trobava lectors a dojo, però el seu autor era un complet desconegut. No només no es prodigava gaire en públic sinó que tenia fama d’esquerp. La novel·la m’havia agradat i encara m’agradava més que, per primera vegada en la història recent, un text català cridés l’atenció del mercat internacional per ell mateix, sense crosses institucionals de cap mena.

Vaig trucar la Isabel Martí, l’editora de la novel·la, i després vaig telefonar l’Albert, sense els intermediaris ha­bituals de la pràctica televisiva. Li devia agradar el que vaig dir-li, perquè es va presentar al Museu i vam enregistrar una de les millors entrevistes que recordo. Hi ha dos detalls d’aquell dia que me’l fixen d’una manera inoblidable. El Museu acabava de viure la seva última jornada de vida obert al públic. El fons es traslladaria al MNAC i l’edifici seria engolit pel Parlament. Si normalment un museu d’art ja té un aire de cementiri, aquell dia el to elegíac era dominant. Quan em canviava de roba per fer l’entrevista amb l’Albert, tot sol en una sala, vaig aixecar la vista un instant i vaig topar amb la pètria mirada del Desconsol de Llimona. En aquells mateixos moments, mentre jo era en calçotets davant aital desconsolada dama, a tocar del Museu, gairebé porta per porta, el Parlament de Catalunya es preparava per celebrar la presa de possessió del president Maragall. Fa poc, doncs, però sembla que hagin passat dècades. Des de llavors he anat coincidint amb l’Albert per aquí per allà, en més d’un continent. Cada cop és menys esquerp, però no per això deixa de dir el que pensa. Sense embuts. M’agrada la seva radicalitat insubornable. Som fills d’un país agònic que no sap què vol ser de gran, però encara ens queda el Piñol. M’agraden els països amb pinyol.

 

A Sánchez Piñol li agrada la festa dels toros, però no és només per afecció personal que la defensa

“Jo puc entendre moltes de les crítiques que se’n fan, és clar que sí, però és que el gran argument és que hi ha un patiment animal injustificable. Escolti, qui crea el gran patiment als animals és la indústria alimentària. Hi ha milions i milions de gallines que no poden estendre les ales en tota la seva existència! Que tenen una bombeta, allí, com en una txeca, que no se’ls apaga mai, perquè vagin ponent ous més ràpidament! El que realment molesta no és el patiment dels animals, sinó que aquest patiment sigui públic. Es poden fer les matances més grans entre animals, entre persones, sempre que no es vegin. El que importa és amagar el dolor, perquè no podem suportar-lo. Però els dolors es mouen per vasos comunicants, no farem res per evitar-los, taparem una cosa i ens en sortirà una altra.”

 

Antropologia i lucidesa

Manuel Delgado,
professor d’Antropologia Cultural de la UB

En un moment en què inquieta el futur acadèmic de l’antropologia, en què prenem consciència de fins a quin punt ens urgeix posar de manifest per a què serveix la seva forma de trobar les coses, un antropòleg, Albert Sánchez Piñol, està demostrant com aquest saber pot ser font d’una certa lucidesa.

D’una banda, Albert ha posat de manifest, per mitjà del seu recentment reeditat Pallassos i monstres, la capacitat de denúncia de l’antropologia, la seva capacitat de posar de manifest, en el seu cas, en què ha consistit l’herència del colonialisme a l’Àfrica, com ha sembrat aquell continent de dictadors cruels i ridículs als quals encarregar la garantia o la vigilància dels seus interessos econòmics i geoestratègics un cop concedida una falsa emancipació. De l’altra, més enllà o abans de la seva faceta d’etnòleg africanista, Albert adverteix com la reflexió a propòsit de les formes radicals d’alteritat –característica singularitzadora de l’antropologia– pot adoptar l’aspecte d’una obra de ficció com La pell freda, l’extraordinari èxit de la qual –cal remarcar-ho– ha estat el resultat d’una gairebé insòlita tècnica de màrqueting basada, a parts iguals, en la qualitat de l’obra i en l’honestedat i la discreció del seu autor. Una prova més –que tant de bo arribi a comptar al costat de totes les altres adduïdes– de la capacitat de la perspectiva antropològica de resultar, quan vol i quan li’n donen l’oportunitat, al mateix temps crítica i lírica, poètica i inquietant.