reportatge

Què hi fan, els investigadors, a l’Antàrtida?

Text: Rosa Martínez
Agraïments: Manuel Ballesteros, Jaume Calvet, Glòria Furdada, Jordi Llorca, Joandomènec Ros

A l’illa Livingston, uns investigadors prenen mesures geofísiques, el 1996, per conèixer el gruix del gel. Per precaució, motos i trineus van encordat. Foto: Glòria Furdada, UB

Era la Terra Incognita Australis dels cartògrafs antics, la misteriosa terra del sud (Antartikos) que s’oposa al territori nord de l’Óssa Polar (Artikos). Destí d’exploradors i navegants, el continent gelat és avui un objectiu de la ciència internacional.

L’Antàrtida és el continent més aïllat de tot el planeta. Més del 98% del territori està cobert pel gel, i dues grans escotadures, els mars de Ross i de Weddell, l’han partit en dos lòbuls: a l’est, l’Antàrtida oriental, la més gran, i a l’oest, l’Antàrtida occidental, amb el llarg braç de la Península Antàrtica que apunta cap a l’Amèrica del Sud. Delimita el continent la convergència antàrtica, franja de transició als extrems sud de l’Atlàntic, de l’Índic i del Pacífic, més enllà dels rugents quarantes (roaring forties) de latitud, on els canvis atmosfèrics són continus i sobtats.

"Prop del 80% de
l’aigua dolça del planeta
és gel antàrtic"

És el continent dels rècords. Com ara els –89,2 ºC de temperatura, el 21 de juliol del 1983, a l’estació Vostok. És el continent més llunyà, també el més alt i ventós, amb el registre rècord de 327 km/h a Dumon d’Urville (juliol del 1972). El punt més alt, el Massís Vinson (4.987 m), el va descobrir el 1957 un avió militar nord-americà, i avui és un dels set cims —Seven Summits— somniats pels alpinistes. Volcans actius, com ara el mont Erebus (3.794 m), a l’illa Ross, a 10 km de l’estació de McMurdo, mostren la vitalitat geològica del continent alliberant tones de diòxid de carboni cada any a l’atmosfera.
No té limits, l’atracció per l’Antàrtida. El 1603, Gabriel de Castella, militar espanyol, va ser el primer navegant al món a albirar les “muntanyes cobertes de gel”de les Shetland del Sud, a la Península Antàrtica, al sud del paral·lel 60. Durant segles, navegants, baleners, aventurers i exploradors han viatjat al món dels icebergs i la banquisa gelada. Un món inhòspit i llunyà que avui dia està en el punt de mira de la ciència internacional. “L’Antàrtida és un continent molt desconegut encara —diu Jaume Calvet, catedràtic del Departament de Geodinàmica i Geofísica de la UB—, i els geòlegs hi anem a estudiar àrees d’especial interès. Per exemple, la Península Antàrtica, que és continuació de la serralada dels Andes, i on contacten plaques tectòniques.” L’estiu austral del 1989-1990 sortia la primera expedició de geòlegs de la UB cap al continent austral. Destí: la base Joan Carles I, a l’illa Livingston a les Shetland del Sud, a la Península Antàrtica. Objectiu: estudis de la geologia i geomorfologia de la zona. Amb esquís i a peu, anaven per la glacera, les morrenes, les platges i els afloraments rocosos. Volien esbrinar, en col·laboració amb un equip de geòlegs de la Universitat Complutense de Madrid, la història geològica de l’illa. Els darrers anys, ja amb motos de neu, el seu objectiu ha estat la glaciologia i la dinàmica del gel, tema que continua en la actualitat un equip de la Universitat Politècnica de Madrid. A l’illa Decepció, antic refugi de les flotes baleneres, la base Gabriel de Castella dóna també cobertura a geòlegs d’altres centres espanyols que hi treballen. De dificultats logístiques, climatologia adversa, tempestes, distància geogràfica, aïllament físic i sensació de solitud, en saben molt tots els expedicionaris.

Gel i cendres
El gel es mou. El règim d’alimentació, ablació (pèrdua) i moviment de gel, l’estudien els geòlegs de la UB a la glacera Johnsons, una petita conca del casquet glaciar de l’illa Livingston. Quan arriba al mar, la gelera forma penya-segats de més de 30 m d’altura. Línies d’estaques, clavades a la gelera, registren el moviment global del gel amb el temps. Estaques, documents cartogràfics, imatges de satèl·lits i fotografies estereoscòpiques confirmen el retrocés dels fronts glaciars a Livingston. Des del 1956, que és de quan daten els documents fiables més antics, el casquet de gel de l’illa Livingston ha reduït la seva extensió en un 5%. El retrocés del gel està lligat al canvi de temperatura global al planeta. A la glacera, els geòlegs de la UB també cartografien capes de cendres, vestigis de les erupcions del volcà de l’Illa Decepció. Són línies fosques, enmig del blanc-blavós del gel, fàcilment identificables, i útils per obtenir sèries temporals de dades i estudiar la dinàmica glaciar. Fins i tot d’explosions nuclears, l’Antàrtida en té un registre propi: el cesi-137, isòtop radiactiu produït per fissió nuclear i alliberat a l’atmosfera, queda dipositat en les capes de gel i sediments antàrtics. I els geòlegs n’estudien les traces a Livingston.

Foto: Joandomènec Ros, UB

Llacs sota el gel
L’Antàrtida té molts llacs d’aigua dolça, soterrats en la massa de gel, encara per descobrir. N’hi ha de coneguts, com el llac Vanda, a les Terres de Victoria, o el Vostok, el més famós, un llac sublgacial de l’Antàrtida est, situat sota el sondeig Vostok. És a 4.200 m sota el gel, i té uns 700 metres de profunditat màxima. El sondeig Vostok va ser aturat abans d’arribar al llac Vostok, i s’està treballant per establir-hi tecnologies no contaminants que permetin mostrejar-lo sense introduir-hi modificacions. Però la cosa no acaba aquí. Curiosament, el llac Vostok és també un model per estudiar les traces de vida en els oceans de les llunes de Júpiter.
Pels sondejos de gel, podem saber com era el clima i la composició de l’atmosfera fa mil·lennis. Els sondejos de Vostok i del projecte europeu EPICA han tret testimonis de gel continu fins a 3.000 metres de fondària. Són columnes de gel que parlen de la història climàtica dels darrers 800.000 anys al planeta. Són registres del passat que connecten el clima de l’Antàrtida amb la resta del planeta i donen signes de l’impacte de les activitats humanes en el medi natural. Estudis sobre paleomagnetisme, geociències marines, estabilitat i desplaçament dels fons marins, relleu submarí, etc. completen la visió global de la història geològica i climàtica de l’Antàrtida i del planeta.

Fòssils atmosfèrics
El gel atrapa bombolles de gasos, petites cambres on reposa l’atmosfera de temps remots. Són arxius del passat, una mena de fòssils atmosfèrics que són estudiats amb interès pels científics.

Dies antàrtics Jaume Calvet, catedràtic del Departament de Geodinàmica i Geofísica de la UB
Mesura amb teodolit de la posició d’estaques clavades al gel a l’illa Livingston el 1994. Foto: Jaume Calvet, UB	Hi ha diverses menes de dies antàrtics. Els dies de campament, en què es viu en tendes, plantades sobre la glacera. Cuinant en petits fogonets amb els quals s’escalfen les llaunes de conserva i l’aigua per al menjar liofilitzat. Rentant-se les puntes dels dits i la cara amb una mica de neu. I fent recorreguts amb esquís per la glacera fins als afloraments rocosos, les morrenes o les capes de cendres volcàniques que hi ha dins del gel. O passant-se tot el dia a la tenda perquè el mal temps ens ha atrapat i no podem ni treballar ni tornar a la base i cal esperar que amaini la tempesta.
Els dies esplèndids, molt poc freqüents, en què després d’un bon esmorzar amb pa acabat de fer sortim a treballar a la glacera. El bon temps ens acompanya, les motos de neu s’engeguen a la primera i podem fer perfectament totes les mesures que volíem amb l’estació total, sense que ens fallin les bateries. Dinem al cim d’un pic amb una vista fantàstica sobre la glacera i el mar i amb les muntanyes del Friesland cobertes de gel com un pastís de nata gegant. Tornem a la Base amb una magnífica posta de sol, que dóna a la neu i al gel uns fantàstics colors daurats. Els dies que comencen amb un temps incert, emboirats, mig plujosos, en què mentre s’esmorza es va mirant al cel pels finestrals i finalment es decideix anar a la glacera a treballar amb el desig que el temps millori. Aquests dies són molt freqüents a Livingston. A vegades s’aconsegueix treballar unes poques hores, altres no es pot fer res en tot el dia, però és important intentar-ho sempre, ja que de mica en mica es van sumant hores de feina. En tots els casos, en tornar a la base, la nostra casa antàrtica, ens espera un bon sopar amb tots els companys. Són estones en les quals cada un explica els seus petits èxits i fracassos del dia i en què anem teixint dia a dia una bona amistat amb gent que poques setmanes abans ens era desconeguda.

A la caça de meteorits al gel
Condrita ordinària trobada per una expedició americana el gener del 1996 a Queen Alexandra, Antàrtida. Foto: Anders Meibom, Standford University "Un fet preocupant: l’estiu austral del 1999-2000, una empresa privada buscava meteorits a l’Antàrtida. Pel seu valor i raresa en el mercat, l’interès comercial dels meteorits és exagerat. Tot i el Tractat Antàrtic, són un objectiu cada cop més desitjat"	De meteorits, en cauen pertot arreu. Però la possibilitat de trobar-ne a l’Antàrtida és més alta. És el destí ideal per als cercadors de meteorits. El 1969, un sismòleg japonès va trobar per casualitat nou meteorits a prop de les muntanyes Yamato. Una segona expedició va trobar-ne prop de set-cents a la zona. Gràcies a l’Antàrtida, les col·leccions meteorítiques al món han passat dels tres mil exemplars als trenta mil. Més del triple que els meteorits trobats durant segles a la resta del planeta. Les raons? És un continent cobert de gel, i els meteorits són fàcils d’identificar. L’escorça fosca ressalta en la capa gelada. El glaç flueix de l’interior del continent cap a les costes i arrossega tota mena de materials. Quan topa amb les cadenes muntanyoses, el gel acumulat és sublimat pel sol, i els meteorits afloren a superfície. Cada any hi ha expedicions científiques a la caça de meteorits sobre la capa blanca del glaç. Primerament, les àrees són estudiades amb satèl·lits i helicòpters, i després, es rastregen a peu o amb trineus motoritzats (separats cada 25 m). Quan es troba un meteorit, s’anota la seva posició exacta, es fotografia, se li dóna un nom i es guarda en una bossa esterilitzada. “Els meteorits són béns naturals que cal preservar —comenta Jordi Llorca, professor del Departament de Química Inorgànica— i protegir per a l’estudi científic. Dels milers de trobats a l’Antàrtida, sabem que uns quinze són de la Lluna, quinze vénen de Mart, i la resta són missatgers del cinturó d’asteroides, que són la gran majoria.” Als meteorits, se’ls fan estudis químics, petrològics i isotòpics. Per a l’anàlisi isotòpica, se sap si és un material extraterrestre caigut a la Terra. També podem saber el temps que està badant per l’espai. Vida a Mart? Quin és el meteorit més famós de l’Antàrtida? L’ALH 84001 (el primer, trobat a Allan Hills el 1984), que pesa 1,93 kg. Trobat el desembre del 1984 per un equip nord-americà, és un meteorit marcià. Uns indicis de possible vida fòssil d’origen extraterrestre li van donar fama mundial: unes estructures microscòpiques tubulars, molt similars morfològicament a la d’alguns grups bacterians antics de la Terra. Eren restes de bacteris fòssils? Vida organitzada a Mart? Avui dia, la idea ha perdut força. Les estructures del meteorit s’han reproduït de forma inorgànica. Potser eren artefactes de tècnica, fruit de la manipulació de la mostra.
“Des del segle xix —diu Jordi Llorca—, se sap que hi ha matèria orgànica als meteorits. En aquell moment, l’ALH 84001 va ser un autèntic revulsiu per als científics: obria noves perspectives en l’estudi de l’origen de la vida.” La ciència continua buscant pistes de la vida en els emissaris caiguts del cel. No n’hi ha prou amb molècules orgàniques d’interès prebiòtic. Cal trobar polímers, molècules més grans, més afins a la vida. Per exemple, pèptids, que són petites cadenes d’aminoàcids. Això no s’ha trobat encara. Trobarem la resposta a l’Antàrtida?

Biodiversitat al límit

“Nou líquens, cinc molses i quatre algues”. La primera llista d’espècies vegetals antàrtiques, la va fer el metge i botànic britànic Joseph Dalton Hooker el 1843, a bord del mític Erebus, comandat pel capità James Ross. Solcat per vaixells baleners i foquers durant segles, l’oceà austral és un dels més rics en biodiversitat al món. “Fa tres segles que s’exploten recursos vius de l’Antàrtida —diu Joandomènec Ros, catedràtic del Departament d’Ecologia a la UB—, però encara no sabem com funciona l’ecosistema, sobretot el marí. Per exemple, el krill (Euphasia superba), els petits crustacis del zooplàncton, és prou conegut. Més difícil és saber el que passa als fons litorals pertorbats pels icebergs i a les aigües que tot l’any estan per sota de 0 ºC. Des de fa milions d’anys, una barrera física —el corrent circumpolar— aïlla els éssers vius de l’Antàrtida. Per això, una part de la nostra feina com a biòlegs és estudiar les estratègies de supervivència i les adaptacions dels éssers vius a la vida extrema.”

Cria de foca de Weddell (Leptonychotes weddelli). Foto: Joandomènec Ros, UB

"La regió polar austral és també una plataforma excel·lent per a l’observació astronòmica i l’estudi de l’espai."

El millor laboratori fred
L’aïllament geogràfic i les temperatures extremes fan de l’Antàrtida un laboratori natural únic al món per estudiar la dinàmica, les adaptacions fisiològiques i l’evolució de les espècies. És també un excel·lent sensor dels canvis climàtics, amplificats a les regions polars pels intercanvis energètics entre atmosfera, gel, oceans i biota. “Per què hi anem, els biòlegs, a l’Antàrtida? És un dels llocs del planeta —diu Joandomènec Ros— on l’impacte humà no s’ha deixat sentir encara massa. Malgrat que s’hi pesca en certs llocs, és un continent protegit, encara sense explotar. És un ter-ritori pràcticament verge i, per tant, molt fràgil. I força desconegut, encara, per als científics.”
Desconegut i, a més, amb sorpreses. Si fem cas del gradient clàssic de biodiversitat al planeta, la riquesa biològica aniria en augment dels pols cap a la zona equatorial. És com si la vida tingués més afinitat pels ambients càlids i tropicals i fugís del territori més inhòspit del fred i el gel. En el domini austral, el paradigma no és tan real. La raó és la descoberta d’ambients marins antàrtics molt rics en biodiversitat: els fons litorals per dessota de l’acció dels icebergs i les muntanyes submarines. Són oasis plens de vida
—gairebé com els esculls coral·lins de latituds tropicals— als fons antàrtics, amb espècies de flora i, sobretot, de fauna encara per descobrir.

Una gran farmàcia natural
De la vida en el món glaçat, el científic n’aprèn les estratègies de la vida al límit. Són lliçons de supervivència, fins i tot, a escala molecular. Exemples? Les proteïnes anticongelants, que eviten la formació de cristalls de gel en animals marins. O les que resisteixen temperatures molt altes, d’ambients volcànics. Ara, als laboratoris, s’estudien i s’intenta utilitzar-les en enginyeria genètica. Què en treu, de tot això, l’home? Sens dubte, nous productes d’interès farmacèutic, cosmètic, industrial, gastronòmic, etc. “La recerca antàrtica és cara —comenta Joandomènec Ros—, però altres investigacions també ho són. No és cap activitat d’elit; és ben necessària. Del que fan els científics a l’Antàrtida— i dels viatges espacials a la Lluna, etc.—, la societat en traurà el seu profit, a un termini mitjà. El que és escandalós és invertir en altres activitats, difícilment justificables, ni a curt ni a llarg termini, cosa que fan molts països.”

El turista accidental
Un toc d’alerta: l’Antàrtida està de moda. Descobrir el món dels icebergs i escalar cims al continent més austral té el seu encant. És un destí cada cop més sol·licitat, i el nombre de turistes supera el de científics. Cada cop hi ha més vaixells i viatgers antàrtics. El 2006, els visitants seran 22.000. A més de curiositat i càmeres de vídeo, hi portaran gèrmens, microorganismes i fins i tots llavors a la roba i el calçat. És una via d’entrada d’espècies i patògens forans, i no és cap regal per al fràgil ecosistema del gel. Líquens i molses, la vida tranquil·la dels mamífers i ocells marins, estan ara sota amenaça pels visitants. L’Associació Internacional de Tour Operadors Antàrtics (IAATO) promou el turisme sostenible a l’Antàrtida. Rentar les botes, abans i després del desembarcament, és norma per al turista responsable. Més difícil és controlar les activitats del “turisme d’aventura” —fora de la IAATO— a la zona del Tractat antàrtic. La nova font d’ingressos, és un perill per al continent gelat? Tot és qüestió de diners? El debat està obert, però els experts ja avisen dels riscos mediambientals…

Dinosaures antàrtics
L’Antàrtida també estava poblada per dinosaures: hadrosaures, anquilosaures, iguanodonts, etc. Una fauna oculta sota el gel, en roques del Juràssic i del Cretaci, de difícil extracció, que ens parla de la riquesa de la vida extingida al continent gelat.

Qui pot investigar a l’Antàrtida?

Pingüins d’Adèlia (Pygoscelis adeliae), els més ubics i cridaners dels animals antàrtics, fotografiats pel catedràtic Joandomènec Ros a l’ancó de Drescher,
en la campanya antàrtica a bord del Polarstern el 1998

El Comitè Científic per a la Recerca a l’Antàrtida (SCAR) regula la recerca internacional a l’Antàrtida, protegeix el medi ambient i dóna assistència tècnica independent al Tractat Antàrtic. Va ser fundat a l’Haia (Països Baixos) el març del 1958 pel Consell Internacional per a la Ciència (ICSU) i avui dia l’integren més de trenta països. Espanya n’és membre de ple dret des del 1987, un cop ratificat el Tractat Antàrtic el 1982.
L’SCAR és premi Príncep d’Astúries 2002 de cooperació internacional pel suport a la col·laboració i la recerca internacionals a l’Antàrtida.

Manuel Ballesteros (dreta) fent immersió el febrer de 2003 en aigües d’un illot del Grup Inútil, prop de Badia Paradís, al marge oest del canal Lautaro. Foto: Juan Manuel Rodríguez, Bio Hespèrides

Bussejar a –1,5 ºC
Manuel Ballesteros, professor del Departament de Biologia Animal i membre del Club d’Immersió Biologia (CIB) de la UB

(Illot del Grup Inútil, 24 febrer del 2003). “[...] La primera impressió de bussejar sota un iceberg és impactant. Tenim uns 5 m de visibilitat, i la imatge submergida de la panna de gel impressiona. Està sostingut en el fons per un sortint cònic, i crec que si ara es girés ens esclafaria a tots contra el fons.” Bussejar en les aigües gelades de l’Antàrtida és tot un repte: aigua a –1,5 ºC, icebergs, equip de busseig pesant, terbolesa, paratges remots... Una bona preparació física i la moderna tecnologia de busseig permeten reduir els riscos inherents a la immersió. En la campanya BENTART 2003, el material de busseig, el vam preparar fins a l’últim detall: vestits secs de neoprè en 7 i 8 mm de gruix fets a mida, vestit monopeça interior de calor, guants secs de làtex
reforçat amb folre interior, monobotelles d’aliatge lleuger de 15 litres de capacitat carregades a 200 atmosferes, armi-lles hidrostàtiques, llast (20 kg en el meu cas!...) repartit entre armilla i cinturó, doble regulador de membrana compensada, màscara de busseig convencional de silicona i vidre temperat i boia plegable de seguretat i descompressió. Un ordinador de busseig amb gestió d’aire controla cada immersió. A cada estació de busseig, hi ha dues embarcacions pneumàtiques: una desplaça l’equip de bussejadors (dos investigadors, un submarinista de l’armada, un patró i un ajudant militar) i l’altra és de suport (dos ajudants i un metge militar expert en medicina subaquàtica). Abans d’entrar a l’aigua, la cambra hiperbàrica del Bio Hespèrides entra en funcionament en previsió d’emergències. Al final, sempre queda l’agradable sensació de ser un privilegiat per pertànyer al reduït grup de bussejadors que han vist amb els seus propis ulls les peculiars comunitats bentòniques de l’Antàrtida, i per contribuir, amb les mostres recollides i les observacions fetes, a conèixer millor la biologia dels invertebrats marins i a entendre el funcionament del complex ecosistema antàrtic.

Qui decidirà el futur del continent?

Cap país té sobirania actual sobre el territori del gel. L’estatus jurídic del continent, el regula el Tractat Antàrtic, signat l’1 de desembre del 1959 a Washington per l’Argentina, Austràlia, Bèlgica, Xile, França, el Japó, Nova Zelanda, Noruega, Sud-àfrica, l’antiga URSS, el Regne Unit amb Irlanda del Nord
i els Estats Units, els més interessats en el continent antàrtic a l’International Geophysical Year (IGY) el 1957-1958. El Tractat té una breu introducció i catorze articles, i és vigent des del 23 de juny del 1961 a la regió per sota dels 60º de latitud sud. Espanya va adherir-s’hi el 31 de març del 1982, i n’és part consultiva, amb veu i vot, des del setembre del 1988. Segons el Tractat, l’Antàrtida és un continent per a la pau i la recerca. Es prohibeix l’activitat militar i es dóna prioritat a la cooperació internacional i la protecció dels recursos vius. No resol les reclamacions territorials sobre el continent, però barra el pas a futures reivindicacions de sobirania. Reforcen el Tractat les recomanacions adoptades a les reunions consultives, el Protocol al Tractat Antàrtic sobre protecció del medi ambient (Madrid, 1991) i les Convencions de conservació de les foques antàrtiques (Londres, 1972) i les de conservació dels recursos vius marins antàrtics (Canberra, 1980).

Iceberg tabular a la mar de Weddell, a gairebé 75º de latitud sud. Foto: Joandomènec Ros, UB

Rumb al sud

A l’inici del segle xx, el pol Sud era el gran desafiament d’exploradors, geògrafs i naturalistes. Era l’Era Heroica dels descobriments, i països i exploradors competien per arribar a l’extrem sud del planeta. Ernest Shackleton, Roald Amundsen i Robert Falcon Scott són noms d’excepció en les cròniques antàrtiques. “He pensat que preferiries un ase viu, millor que un lleó mort”, li escrivia Ernest Shackleton a la seva dona, quan desistia d’arribar al pol Sud. Era el 9 de gener del 1909, i només li faltaven 97 milles per al seu destí. Era la glòria geogràfica o la vida. Però ell no volia ser un lleó mort enmig del no-res, i va renunciar-hi.

Ponis o gossos?
El duel d’Amundsen i Scott per la conquesta del pol Sud és també una història llegendària. Al final del 1911, Roald Amundsen lidera la cursa pel gran premi geogràfic. Robert Falcon Scott, capità de l’armada britànica, lidera un viatge abocat al drama, ple d’errors tràgics. Manca d’aliments, i ponis que morien congelats, colgats per la neu, n’eren exemples. Amundsen, descobridor del Pas del Nord-oest, era escalador i muntanyenc. Coneixia bé el món del gel i la cultura esquimal, i duia gossos àrtics, més ben adaptats al fred, que tiraven amb força dels trineus. El 14 de desembre del 1911, al pol Sud del planeta, la bandera no-ruega oneja al vent. Scott i els seus homes hi arriben el 17 de gener del 1912, i troben una carta on Amundsen desitja sort al capità anglès. Amarga victòria, la d’Scott i els seus homes: moririen congelats, a la tenda de campanya, en ple retorn, a 11 milles d’un dipòsit de provisions.

Atrapats al gel
Ernest Shackleton és el gran heroi de l’exploració antàrtica. El seu nom va lligat al de l’Endurance, un vaixell atrapat i destrossat el gener del 1915 per la banquisa de gel a la mar de Weddell. Enmig de la tragèdia, es forjarà un lideratge carismàtic, el de Shackleton, que salva la tripulació de vint-i-vuit homes del gel a la deriva, guiant-los fins a l’illa d’Elephant, el seu refugi durant mesos enmig de l’oceà austral. No hi cap esperança de ser rescatats per un món trasbalsat per la Primera Guerra Mundial. El 24 d’abril del 1916, Shackleton i cinc homes més s’embarquen en el mític James Caid, una balenera de 6,7 m d’eslora, en cerca de la civilització. Naveguen més de 800 milles nàutiques per aigües remotes, fins a l’illa de San Pedro (Geòrgia del Sud).
El 20 de maig, després d’una penosa jornada caminant per glaceres i muntanyes, Shackleton sent la sirena de l’estació balenera d’Stromness. Un cop al món civilitzat, Shackleton té una única obsessió: rescatar els homes de l’illa d’Elephant. Després de molts intents, el 30 d’agost del 1916, el remolcador xilè Yelcho s’apropa a l’illa dels nàufrags. Entre crits d’alegria, indrèduls, miren el vaixell rescatador a l’horitzó. Shackleton, a coberta, els compta d’un a un. Tots són vius encara.

“Per a la direcció científica, doneu-me Scott. Per a un viatge ràpid i eficaç, Amundsen. Però quan la situació és desesperada i sembla no haver-hi cap esperança, poseu-vos de genolls a terra i pregueu perquè vingui Shackleton”.

Citació atribuïda a sir Raymond Priestley, explorador antàrtic

“Es busquen homes per a viatge perillós. Salaris baixos. Molt fred. Mesos de foscor total. Perill constant. No es garanteix el retorn amb vida. Honor i reconeixement en cas d’èxit”.

Anunci publicat el 1913 per Shackleton a The Times per al viatge de l’Endurance

i a la UB...

Alguns dels centres i ensenyaments de la UB vinculats amb el reportatge són els següents: Biologia, Bioquímica, Ciències Ambientals, Física, Meteorologia i Climatologia, Geologia, Química, entre d’altres. A continuació destaquem el de Farmàcia.

FACULTAT DE FARMÀCIA
Av. Joan XXXIII, s/n
08028 Barcelona
Tel.: 93 402 13 14
(Punt d’informació i atenció a l’estudiant)
93 402 18 80 (Secretaria Acadèmica)
http://www.farmacia.ub.es/
Transports:
Autobusos: 7, 33, 63, 67, 68, 74, 75, 114
Metro: línia 3 (Palau Reial o Maria Cristina)
Trambaix, linies T1, T2 i T3

Títol homologat
Ensenyament de 1r i 2n cicles

Continguts bàsics:
Biologia vegetal i farmacognòsia general; immunologia; bioquímica; nutrició i bromatologia; física aplicada i fisicoquímica; salut pública; matemàtica aplicada; tecnologia farmacèutica; microbiologia; morfologia i funció del cos humà; toxicologia; fisiopatologia; parasitologia; química orgànica, inorgànica i farmacèutica; gestió i planificació farmacèutica; tècniques analítiques; legislació i deontologia; biofarmàcia i farmacocinètica; farmacologia i farmàcia clínica; anàlisis biològiques i diagnòstic de laboratori; pràctiques; pràctiques tutelades.
A més, podeu consultar tota l’oferta de màsters, postgraus i doctorats de la UB a la pàgina web de la Universitat de Barcelona: www.ub.edu.

I per aventurar-se en el món antàrtic amb la lectura:

• Objectiu: l’Antàrtida. Diari de bord d’una campanya oceanogràfica, Joandomènec Ros (Editorial Empúries)
• Yo he vivido en la Antártida. Los primeros españoles en el continente blanco, Josefina Castellví (Galaxia Gutenberg)
• Pedres que cauen del cel. L’impacte dels meteorits en la història i la ciència, Jordi Llorca (Pagès Editors)
• Atrapados en el hielo, Caroline Alexander (Planeta España)
• El último lugar de la tierra. La carrera de Scott y Amundsen hacia el Polo Sur, Roland Huntford (Editorial Península)
• El peor viaje del mundo. La expedición de Scott al Polo Sur, Apsley Cherry-Garrard (Ediciones B).
• Antartica, Kim Stanely Robinson (Harper Collins Pub.)

imprimir document