Màrius Rubiralta
“Necessitem el reconeixement de la feina feta. Portem moltes iniciatives innovadores sense finançament”
TEXT: Ester Colominas. FOTOGRAFIES: Josep Maria Rué

Químic orgànic dedicat al descobriment de noves molècules amb activitat terapèutica, Màrius Rubiralta i Alcañiz (Manresa, 1952) s’ha sentit sempre recompensat per la tasca investigadora i per la que ha dut a terme en l’àmbit de la gestió de la recerca universitària, com a vicerector durant el període 1994-2001, i com a impulsor i director del Parc Científic de Barcelona. Ara afronta l’etapa de rector convençut que pot aportar una visió diferent de la Universitat i del sistema universitari en general.

Es defineix com a progressista, allunyat de dogmes i sectarismes, i d’esquena sempre als entorns que no valoren les llibertats i que exerceixen pressions gratuïtes contra la cultura i la llengua de Catalunya. Té el cor repartit entre la capital del Bages, on viu la seva família; Berga, on passava els llargs estius de la infantesa i on ara s’escapa sempre que pot; Badalona, la ciutat on resideix; i Barcelona, on sempre ha treballat. Home de muntanya enamorat de la llum del litoral, dedica als fills (dos de més de vint anys, un de deu i un altre de vuit) tot el seu temps lliure, “amb il·lusió”, recalca. Els que el coneixen bé asseguren que és capaç de concentrar-se en les situacions més adverses, fins i tot quan redacta llargs informes a casa, els caps de setmana, amb algun dels fills petits penjat del coll.

De discurs extens i elaborat, combina amb rigor gairebé germànic les cares enfrontades d’una mateixa moneda, distància i calidesa, i no passa desapercebuda la seva habilitat per parar l’orella i prendre nota sense perdre de vista, ni per un moment, l’objectiu fixat.
El passat mes de maig, Màrius Rubiralta era elegit rector en les primeres eleccions per sufragi universal convocades per la Universitat de Barcelona. En aquesta entrevista, el nou rector analitza els reptes que haurà d'afrontar la UB els pròxims anys, planteja el seu concepte de sistema universitari i valora expectatives i perspectives en la constitució del futur Espai Europeu d'Educació Superior.

"A la política universitària catalana li ha mancat complicitat i cooperació"

¿Quines són les raons que porten un home de ciència a deixar la cursa de fons de la recerca per dedicar-se a la direcció política de la Universitat?
Quan has criticat diverses vegades el funcionament de la política científica perquè t’adones que hi ha algunes coses que podrien, que haurien d’anar millor, comença una certa dedicació a la gestió de l’àmbit científic, i aleshores compares i comproves que, tot i que és molt gratificant fer recerca, les millores que es poden aconseguir en aquest camp per mitjà de la gestió són, també, importants. Un salt endavant és quan també constates que tot el sistema, la Universitat en un sentit global, pot tenir una pinzellada diferent en funció de qui la faci, i és aquí quan un comença a pensar que pot aportar aquesta visió diferent que, a més, comparteix tot un seguit de gent que et dóna la confiança per treballar-la, exposar-la i desenvolupar-la.

I ho ha fet plenament convençut que amb la seva elecció com a rector “hi sortirà guanyant Catalunya”…
Quan ho he dit, ha estat perquè estic convençut que a la política universitària del nostre país li ha mancat, en certa manera, la complicitat i cooperació entre les diferents universitats, un caràcter més integrador de les activitats acadèmiques i científiques i un més decidit apropament a la societat civil. Durant els darrers anys, cada universitat ha anat experimentant els seus propis canvis, però d’una manera individualitzada, de vegades amb un grau de competència no del tot noble ni positiu, finalment, per a Catalunya. Jo crec que hi ha una altra fórmula, i és entendre que el sistema universitari en conjunt és una peça clau per desenvolupar una idea de país en què el coneixement sigui bàsic i, segons jo ho veig, el desenvolupament competitiu de Catalunya és més fàcil d’assolir si el concepte individual d’universitat es reforça en el concepte global. Algú podria dir que aquestes idees corresponen a la Conselleria; jo crec que així serà, que, a la llarga, des de la mateixa Conselleria s’acabarà assumint aquest concepte d’universitats fortes però plenament cooperatives.

Vostè ha insistit en la necessitat de canvi en el si de la UB, en la necessitat de recuperar posicions i lideratge; tanmateix, el seu predecessor —així ho va manifestar en diverses ocasions— el considera un successor en certa manera continuista. ¿Són diferències de percepció, potser?
Podríem dir que hi ha una certa idea de continuació del projecte que neix de la mateixa història de la nostra universitat, de la seva relació amb la societat, que l’empeny a millorar. Avui tenim grans reptes, alguns del quals estaven començant amb l’anterior equip, i d’altres que tot just despunten i que es veuran en els pròxims temps: el finançament, el concepte d’universitat pública en un moment en què, precisament, tot el sistema té problemes per mantenir l’estat del benestar, el concepte de producció i difusió de coneixement científic d’una institució, i un aspecte molt important, que és la relació entre el sistema universitari, l’economia i l’ocupació. Fins fa molt poc, el sistema universitari anava per un costat i el progrés econòmic per un altre. La constatació d’aquesta situació ha estat integrada en el discurs, però no en els fets. Crec que ara encetem una etapa en què el discurs i els fets aniran en la mateixa línia i reforçaran les condicions bàsiques de competitivitat expressades en l’“Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana”. Jo he dit moltes vegades que és difícil que Catalunya pugui tenir un progrés real sense la Universitat de Barcelona. El que també tinc molt clar és que la Universitat de Barcelona no pot participar en el desenvolupament del país d’una manera molt tancada. La meva opinió és que la Universitat de Barcelona ha de recuperar l’orgull d’universitat capdavantera i posar aquest lideratge al servei del sistema universitari català.

"La UB ha de recuperar l’orgull d’universitat capdavantera i posar aquest lideratge al servei del sistema universitari català’"

¿Quina repercussió pot tenir la seva estreta vinculació amb l’àmbit científic en les expectatives de docents, investigadors i alumnes de l’àrea de les humanitats, que precisament ara no viu el seu millor moment?
Sempre he defensat que l’àmbit de recerca en el camp de les humanitats i les ciències socials hauria de canviar una mica, aprofitant les noves tecnologies, els nous mecanismes de gestió, i creant agrupacions d’interès quan això és possible. Fa uns quants anys, quan treballàvem per organitzar la recerca en aquests camps, hi va haver la crítica, la matisació, que encara hi ha molta recerca individual en aquest àmbit, una apreciació molt certa que es va tenir en compte. Però també és veritat que els exemples d’agrupacions amb centres, amb instituts, amb àmbits de relació, li han donat una empenta i cada vegada assistim a salts més importants en els indicadors de recerca en humanitats i ciències socials, no només a la Universitat de Barcelona, sinó a les universitats espanyoles i a les europees en general. Crec que el salt a la Universitat de Barcelona encara pot ser més gran en camps com les ciències de l’educació, per exemple, on hi ha un grau de credibilitat molt elevat. També pel que fa a les titulacions som en un moment de canvi. El nou Espai europeu d’educació superior ens portarà una sèrie d’amenaces i oportunitats, especialment pel que fa als postgraus. La “facultat” es veurà sobrepassada per les interaccions entre diferents centres per decidir els ensenyaments de postgrau interdisciplinaris, fins i tot entre universitats i entre universitats de diferents països. Quan s’ha parlat de l’apropament dels ensenyaments de postgrau a l’ocupació, hi ha hagut una certa por que les facultats més humanístiques no en sortissin perjudicades. Jo crec que, en aquells casos en què sigui necessari apropar-se als demandants d’ocupació, caldrà fer-ho, de la mateixa manera que, en els casos en què la formació té un enfocament més generalista, l’haurà de continuar tenint, igual o millor que fins ara. En cas contrari, ens abocaríem a un nivell cultural molt pobre, i la nostra institució, precisament, ha estat sempre una defensora de la formació humanística, generadora d’un saber de caràcter global.

¿Estan les universitats preparades per destacar com a sectors competitius a Europa?
Estava molt clar en el discurs de la Comissió Europea de l’any 2000 que Europa té una voluntat competitiva en el mercat global molt definida. La Universitat de Barcelona també es va sumar a aquesta voluntat quan es traçava l’horitzó del nou Espai europeu de recerca i d’educació superior en el 2010. Som en el 2005 i, tot i que continua vigent que la Universitat és una institució clau per al canvi, ens adonem que la situació europea no és tan positiva com havíem pensat. Sigui com sigui, el finançament de les universitats, a Espanya per descomptat, i també a Europa, és en aquests moments molt insuficient perquè puguem assolir els reptes que ens vam marcar. Només cal dir que, si algú ha pogut pensar que podem desenvolupar totalment l’Espai europeu d’educació superior sense cap millora pressupostària, s’equivoca. Sense més inversió, es farà molt difícil l’actualització de la universitat. Ara bé, cal considerar aquella part de l’actualització que no depèn dels pressupostos, que és més de concepte, de revisió de model, d’organització, de compromís decidit de tota la comunitat universitària, de definició d’universitat pública, i, en aquest sentit, hi ha una cosa molt clara: que no es pot ser bo en tot i, per tant, haurem de definir les nostres fortaleses i saber-les acoblar a la demanda de cada moment per mantenir-nos en el nivell més alt d’excel·lència docent i de generació de nou coneixement
a través de la recerca.

Queda clar que el recorregut cap al nou Espai europeu d’educació superior no serà fàcil (no ens hauria d’estra-nyar si tenim en compte que Europa ensopega amb la seva pròpia Constitució). Però ¿on creu que rau el veritable problema? I ¿què creu que s’acabarà aconseguint al final del procés?
És veritat que la construcció d’Europa ha tingut un petit obstacle amb l’elaboració de la Constitució, una visió que des de Catalunya ja vèiem una mica forçada des del moment que no reconeix les identitats nacionals com la nostra, i per tant no ha suscitat una gran il·lusió. A més, aquesta Constitució ha tingut alguns punts de fracàs en determinats aspectes que han provocat una certa frenada. Tampoc hem d’oblidar que la situació econòmica que està passant Alemanya, un dels puntals d’Europa, no és la millor garantia de l’idealisme que regnava a la Comissió Europea de l’any 2000. Malgrat tot, continua sent vàlida la tesi que defensa que la modelització de la nova Europa passa per un canvi en el sistema universitari, que, de ser un sistema estatal, passarà a ser un sistema europeu. Aquesta construcció reclama canvis, i el primer és remodelar les titulacions seguint criteris de mobilitat que conduiran a aliances regionals. Les universitats nòrdiques fa molts anys que hi treballen, tot l’entorn anglès i una part de l’entorn continental està també treballant en projectes de convergència importants; una bona mostra d’aquestes activitats estan descrites al document “Tendències IV”, recentment publicat en català per iniciativa del DURSI. A nosaltres ens toca una zona d’influència, podríem dir-ne natural, el sud d’Europa i la Mediterrània. Aquesta és una gran oportunitat en la construcció d’Europa. Segurament, les velocitats en tot aquest procés de convergència europea no s’han acoblat gaire bé, i no sé si el missatge que van donar inicialment els responsables polítics espanyols va ser l’adequat. No estic segur que tothom tingui clar el que s’està fent i cap a on anem. Nosaltres, a més, tenim un problema afegit: venim d’un gran canvi en el sistema universitari, la LUC, la LOU, l’Estatut de la UB, i ara ens en demanen un altre. Probablement, la Universitat de Barcelona necessita el reconeixement de la feina que ha fet i, d’altra banda, dir que tot aquest nou procés s’ha de fer sense finançament, per a nosaltres que portem moltes iniciatives innovadores sense finançament, resulta una mica fort. No obstant això, crec que hi ha algunes universitats importants, i la Universitat de Barcelona ho és, que són fonamentals per a la consecució d’una Europa unida i cohesionada.

Actualment, se’ns fa estrany recordar la Barcelona d’abans dels Jocs Olímpics, la que vivia d’esquena al mar. ¿Què ha de passar perquè la societat catalana i l’espa-nyola deixin de girar l’esquena als seus investigadors, deixin de creure que “els grans cervells” es fan a l’estranger?
Aquí, hi té una part de responsabilitat la mateixa societat, que ha valorat o està valorant l’aspecte més… ¿com ho diria?... la part més “hortera” de la cultura. Fa unes quantes setmanes en un congrés, aquí, a Barcelona, es va posar de manifest la manca de vocacions científiques que estaven sortint, no només en l’àmbit català, sinó a tot Europa. Aquesta manca de vocacions té una raó de ser: d’una banda, la sobrevaloració que fan els joves de cert tipus de progrés social en què sembla que de seguida es faran milionaris, i, de l’altra, que tot es pot aconseguir sense gaire esforç. Aquesta situació està provocant que els estudiants de secundària no triïn segons quines carreres. Només hi haurà un crit d’alerta quan arribi la “sequera de vocacions”, com ha passat ara, que tothom s’alarma, mentre que, quan calia fer una gestió correcta de l’aigua, ningú se’n recordava. Doncs aquí passa el mateix. Cal fer un senyal d’atenció sobre la gestió de les vocacions que a la societat li convé mantenir per arribar a un sistema econòmic, de coneixement i de ciència equilibrats. Si això no es fa, no sé pas quins seran els efectes. I ens ho hauríem de plantejar perquè una part molt important de la nostra força investigadora està suportada per les noves entrades de persones amb vocació científica que en el futur hauran de seguir els estudis de grau, després els màsters, i accedir finalment al doctorat. Si mai aquestes persones falten, tindrem un greu problema. Aquelles societats que ho sàpiguen valorar i promoure com cal, seran més riques, més avançades; la resta acabaran sent, simplement, societats de serveis. Catalunya pot escollir si vol ser un país avançat o no. ¿Qui ha de llançar aquest missatge? En primer lloc, els polítics; el primer que ha de donar un missatge clar de què vol per al seu país és el mateix Parlament, i, per tant, les polítiques educatives han d’anar enfocades en aquest sentit. Les universitats d’un país són les que la societat vol, finança i valora. S’ha parlat molt de la importància del coneixement, però també s’ha de tenir molt clar que aquest coneixement el generen determinades institucions que han d’estar avaluades, però també protegides, convenientment.

"Les institucions generadores de coneixement s’han d’avaluar, però també protegir convenientment"

¿Fins i tot quan es financen organismes científics no vinculats a les universitats?
Aquesta qüestió, en principi, em preocupa menys. Evidentment, si això no es controlés, comportaria problemes. Com a país teníem, al principi de l’any 2000, un nombre molt insuficient d’institucions científiques amb una certa independència financera, i, com que el país és el que és, se n’han hagut de crear a partir de compartir una part de recursos de personal i d’infraestructures dels que tenien les mateixes institucions universitàries. El problema és que s’ha fet sense gaires explicacions, sense haver estat discutit a la base de les universitats i una mica seguint la política dels fets consumats. I això sap greu, perquè no té cap sentit que aquelles universitats que hi han estat posant l’esforç, que fan una feina constant per aixecar el nivell, tinguin dificultats financeres i que, en canvi, quan es tracta d’impulsar estructures d’aquest estil, sigui tot molt més fàcil. En molts països europeus, la relació entre el nombre d’universitats i el nombre de centres d’excel·lència és molt més equilibrada. Segurament, aquí això ha passat per una qüestió política; el CSIC té en el sistema de ciència catalana una posició més feble que en altres entorns, i aquesta situació s’ha hagut de superar, d’alguna manera, per mitjà d’iniciatives de la Generalitat. En aquests moments som en un punt més coherent. Hi ha una clara acceptació que es necessiten estructures consolidades de recerca competitives amb Europa; però, atès que aquestes estructures es creen a partir dels recursos humans de les institucions, les institucions han d’estar implicades també amb el seu govern i amb els retorns que aquestes estructures siguin capaces de generar.

¿És la Bioregió una bona iniciativa respecte a això? *
La Bioregió és una gran oportunitat per a Catalunya, per visualitzar un camp amb un gran potencial. En aquesta iniciativa, hi incideixen diferents aspectes: el primer és la important experiència en el camp de les titulacions lligades a les ciències en general, i més concretament a la salut, des de la medicina, amb un prestigi molt gran, fins a l’odontologia, la infermeria, la farmàcia, les biologies, les bioquímiques o l’alimentació; en definitiva, un àmbit formatiu de primer ordre. Es dóna, també, un entorn assistencial, problemes financers a part, de gran nivell.
I tot això, coincidint amb dues realitats econòmiques destacables: un teixit empresarial suficientment integrat en aquest camp, i una molt important generació de coneixement. Comptar amb el màxim de recursos de les diferents universitats, és una gran oportunitat a l’hora de lligar projectes de postgrau d’excel·lència. Els camps biomèdic i agroalimentari ens permetran generar un model de titulacions de postgrau molt interessant. Som, en definitiva, davant d’un bon exemple d’iniciativa del tipus “triple hèlix”: acadèmica, de l’Administració i de l’empresa.

* La Bioregió catalana és una iniciativa que pretén coordinar l’activitat d’investigadors de recerca bàsica i clínica, emprenedors i empreses que treballen en l’àmbit de la biomedicina i la biotecnologia. Reuneix diferents actors de la societat catalana, com són les administracions i diferents entitats públiques i privades, entre les quals hi ha el Parc Científic de Barcelona.

Al final del franquisme, i durant la transició, la Universitat era la punta de llança del debat crític, els universitaris eren considerats una elit social. ¿Quin és o ha de ser el distintiu, el paper, de la Universitat actual?
És un dels punts que espero desenvolupar en aquesta revisió que volem fer de la universitat: recuperar el debat, les idees, la juxtaposició de visions des d’àrees molt diferents. Segurament l’ordenació dels campus hi ajudarà. Han passat massa anys de dispersió, de provisionalitat molt elevada. El que passa és que aquests ideals, avui, els hem de situar en un altre context, més europeu i més global. La nostra societat ja no és la mateixa, ja no estem tan tancats. Ara el camp de visió és molt més ampli. Es parla molt de la mobilitat entre universitats, conseqüència de la globalització, però això, a la vegada, també té l’efecte de moure cultures, de moure grups amb condicions diferents. La Universitat ha de ser oberta i donar exemple d’integració de cultures dins aquesta olla que bull de les idees i que al final acabarà igual que Catalunya, que en la immigració dels anys seixanta va ser un alambí de cultures diferents, les quals van ajudar a crear la idea de país mixt que tenim.

Una de les principals reivindicacions de la UB és un model de finançament que asseguri i potenciï la recerca, que permeti que la Universitat s’impliqui en la creació d’un espai econòmic competitiu. ¿No li demanaran comptes, després, dels recursos destinats a activitats “poc competitives”?

Ningú ens obliga que el cent per cent de la política acadèmica d’una universitat s’enfoqui en termes de rendibilitat immediata. És veritat que cada vegada més una part important dels recursos van a parar a aquells sectors dels quals la societat n’espera un retorn immediat, però això no treu que cada institució tingui el seu grau de llibertat, d’autonomia, amb la qual modela el tipus d’universitat que vol ser. Aquelles universitats que vulguin ser purament difusores de coneixement a entorns productius molt concrets, són lliures de fer-ho; les privades ja ho fan. A Europa, justament, hi ha institucions d’educació superior privades finançades per entorns industrials. En aquest sentit, la Universitat de Barcelona té un gran avantatge i és que neix d’un camp cultural molt extens, amb una base humanística i social molt consolidada, i alhora ha sabut entrar en el camp científic i tecnològic de forma molt competitiva. Aquesta dualitat és la seva gran riquesa; el que ha de saber fer la Universitat de Barcelona, és conservar aquesta dualitat i difondre-la socialment.


Al fons, imatge de la facultat de Geografia i Història i Filosofia (en construcció) amb el MACBA a l’esquerra

 

¿Pot esperar la comunitat universitària, els sectors implicats, la ciutadania barcelonina en general, que amb la mateixa determinació amb què fa uns anys impulsava el projecte del Parc Científic de Barcelona enllesteixi processos que es resisteixen o s’eternitzen com ara l’ordenació de la zona universitària a la Diagonal o el definitiu trasllat de Geografia i Història i Filosofia al cor del Raval?

He volgut traslladar a la comunitat universitària la il·lusió que tot un seguit de projectes que han estat adormits, alguns independentment de les voluntats dels equips rectorals, a partir d’ara faran un salt important. Alguns d’aquests projectes li donaran a la Universitat el paper que no hauria d’haver perdut mai, i segurament aquí hi té especial rellevància la voluntat positiva dels polítics implicats. El trasllat de Geografia i Història i Filosofia a la Casa de Caritat, al centre de Barcelona, serà clau. Entre l’Edifici Històric i el nou edifici Antoni Caparrós s’obre la possibilitat, i així ho volem impulsar amb l’Ajuntament, de traçar un espai urbà que els uneixi, que denoti continuïtat, que mantingui un mateix “color”. Això propiciarà un retorn als temps en què la Universitat era situada a la part alta de la Rambla, un retorn a l’origen, ara que celebrem el 555è aniversari, a un enclavament on la cultura humanística hi té un paper destacat. La Diagonal, per la seva part, un dels campus urbans i científics per excel·lència, va ser des del primer moment un projecte interessant, l’anomenat “portal del coneixement”, però es va quedar
a mig camí i ara han passat massa anys per tenir-ne una idea gaire clara. Aquí, Barcelona es va equivocar oblidant aquest campus de la Diagonal, no ajudant a crear un veritable espai integral. Crec que l’Ajuntament s’ha adonat de la deixadesa que hi ha hagut i que, a partir d’ara, amb la Generalitat i les universitats tenen la voluntat de desenvolupar-lo d’una manera més coherent. Per això, cal fer-hi una planificació, i no només urbanística, sinó també tenint en compte la mobilitat, les persones, l’entorn veïnal, la imatge i els serveis, de manera que, quan el visitant entri a Barcelona, sigui conscient que ho fa per una de les àrees més importants del país en formació universitària i ciència. En poc temps, com a Universitat de Barcelona, hi concentrarem de forma definitiva deu dels nostres vint centres, tot reforçant el nostre paper i la nostra potència, una concentració que implicarà alguns punts encara pendents de consolidar, com la nova Facultat de Farmàcia, la solució que finalment es doni a Matemàtiques, la millora de la Facultat de Belles Arts, dels Serveis Científico-tècnics, i on s’integrin també els jardins del Palau Reial, de manera que uneixin realment les facultats d’Econòmiques i Dret, amb importants ampliacions i millores en els edificis i infraestructures que fomentin la transparència de l’espai verd dins l’espai integral. Serà una gran tasca que ha de servir per augmentar el sentiment d’autoestima, i que necessita la complicitat, no només de professors i investigadors, sinó també dels alumnes i del personal d’administració i serveis. No oblidem, tampoc, que tenim un altre gran campus, el de Mundet, amb una visió d’espai verd excel·lent, que hem de millorar conjuntament amb la Diputació, i que necessita una definició no només espacial, sinó de formació, de generació de coneixement, de recerca, de transferència. Si lliguem totes aquestes accions al potencial biomèdic dels campus hospitalaris, tant a Bellvitge com al Clínic, i hi afegim la qualitat docent i el nivell de producció científica, és prou clar que tenim un potencial d’institució com poques universitats tenen. L’objectiu és que la Universitat torni a ser al lloc que li toca, i crec que el missatge que hem donat és positiu: volem recuperar el lideratge científic i docent, però sempre solidaris amb el sistema global. Aquestes accions no han de despertar cap recança en les altres universitats; ben al contrari, treballarem conjuntament pel creixement, per al disseny d’accions estratègiques, buscant sempre el màxim nivell de relació.


Per la Diagonal, el visitant accedeix a “una de les àrees més importants del país en formació universitària i ciència”, diu el rector Màrius Rubiralta

El seu programa electoral dibuixava l’horitzó en el 2020. ¿Quina Universitat imagina per d’aquí a quinze anys?

La Universitat del 2020 serà la que el 2010 haguem sigut capaços de renovar, amb l’experiència de la gent que fins ara ha fet la feina i amb la il·lusió dels que vénen, els joves que l’hauran de tirar endavant. Les dues generacions han de construir aquesta nova etapa, hi ha l’obligació de fer-ho. El 2010 hauríem de tenir les regles del joc sobre la taula, i això passa per redefinir el concepte d’universitat pública, establir el finançament adequat perquè pugui subsistir, i a partir d’aquí desenvolupar les pròpies identitats, amb l’autonomia que fan les institucions i cadascuna de les persones que tenen il·lusió per fer funcionar les institucions. És un error pensar que la Universitat del 2020 és només una universitat de professors i investigadors. Segurament, jo tampoc ho he sabut explicar prou bé, però la Universitat del futur, el futur de la Universitat, passa per la implicació de professors, investigadors i personal d’administració i serveis, que ocupen un paper fonamental en molts elements d’aquesta universitat nova i moderna. Tampoc els estudiants d’avui són com els d’abans, que els teníem cinc o sis anys i després desapareixien per donar pas a d’altres de nous, sinó que es planteja un sistema educatiu al llarg de tota la vida, en què els estudiants no es casaran amb una sola institució, podran anar canviant en funció de la qualitat, de l’oferta, de com haguem sabut fidelitzar-los, i això ens crea una complicació addicional. Caldrà meditar sobre la sostenibilitat del sistema universitari en general posant la mirada en l’horitzó 2020; si el sistema públic no pot augmentar el seu nivell de finançament d’una manera important, caldrà regular el creixement desmesurat que va experimentar en un moment de vaques molt grasses. Aquesta regulació crea tensions, i no són tensions fàcils per als polítics. Aquí, no només hem de canviar cadascuna de les universitats, posant-nos d’acord, sinó que també hi hauria
d’haver un pla estratègic del sistema universitari català per al 2020. ¿Qui l’hauria de fer? Evidentment, el Parlament hi hauria de treballar, i una part important està lligada a l’obtenció del nou Estatut, que li donarà garanties d’un sistema de finançament important per a aquest futur. Ens hi juguem molt.
   
imprimir document