| Les
guerres del petroli
Text: Xavier Codony, Jordi Homs, Rosa Martínez
Agraïments: Mariano Marzo |
Power is power, energia és
poder, diuen els anglesos. El que és en si mateix font de vida ha
estat, és i serà inevitablement font de conflictes entre països
i continents. El petroli n’és l’exemple més clar,
i la de l’Iraq, la guerra més recent originada, en part, pels
afanys d’apoderar-se del control de l’anomenat “or negre”.
Però mentre que es qüestiona quants anys podrem continuar gaudint
d’aquest recurs natural, l’escenari geopolític mundial
que descriuen els experts per a les pròximes dècades és
ple d’inestabilitat. |
| 
La invasió de l’Iraq:
excuses i pretextos
Tothom ha sentit a parlar fins a l’extenuació de les represàlies
nord-americanes per l’11-S i de la recerca de les armes de destrucció
massiva que suposadament allotjava el territori governat per Saddam Hussein
com a principals “motius” de la invasió armada que
va patir l’Iraq el 20 de març del 2003. Però els analistes
veuen altres clares intencions en la decisió del Govern Bush, dirigides,
sobretot, a situar-se geoestratègicament per obtenir un accés
privilegiat en el futur al cor de la regió que té grans
reserves durant aquesta segona part de l’era del petroli. El raonament,
el fa Mariano Marzo, catedràtic d’Estratigrafia de la UB,
tenint en compte que “estem assistint a un increment demesurat de
la demanda de cru, ja que els preus creixen de forma imparable des de
fa cinc anys i que, des de la dècada dels vuitanta, els nous descobriments
no han estat capaços de reposar el petroli que consumim”.
Aquesta premissa ha portat a sobreexplotar les reserves i els camps coneguts,
que declinen cada any a un ritme que oscil·la entre el 4 i l’11%,
fins al punt que els entesos pronostiquen que d’aquí al 2030
assistirem al moment en què la demanda superarà l’oferta.
I és que l’actual model de creixement econòmic fa
que incrementem la riquesa a força d’augmentar el consum
energètic. El petroli representa el 36% de la despesa energètica
mundial i és present al 90% del transport, i no hi ha ara mateix
cap potència que pugui prescindir del seu abastiment. Les grans
demografies com ara la Xina o l’Índia han multiplicat per
dos el consum de petroli en els últims deu anys, i, a aquest ritme,
és molt probable que els xinesos el tornin a duplicar en set o
vuit anys, i no en deu, com havia passat fins ara. Per la seva banda,
els EUA ja en necessiten el doble per habitant i dia que Europa; el Departament
d’Energia nord-americà calcula que en aquest decenni, per
cobrir l’augment de la demanda mundial i la davallada de la producció,
caldrà posar a punt una nova capacitat extractiva de seixanta milions
de barrils diaris, és a dir, més del 70% del consum actual.
Davant d’aquesta evidència, és imprescindible tenir
en compte que l’Orient Mitjà aplega actualment el 65% del
total de les reserves que queden al món, algunes encara no explotades,
i d’altres, poc aprofitades.
Abans de començar el conflicte, tres països s’havien
posicionat a l’Iraq: la Xina, Rússia i companyies franceses,
a més d’altres d’europees. Els EUA i el Regne Unit
es van veure “forçats”, segons Mariano Marzo, “a
saltar-se l’ONU perquè es veien fora d’un joc que els
és vital, atès que l’Aràbia Saudita té
problemes fins i tot geològics (les reserves poden ser menors del
que es deia) i l’Iraq havia de ser el seu substitut natural. Si
les companyies americanes i occidentals hi prenien bones posicions, feien
una gran inversió i posaven a punt aquesta indústria per
obrir al “lliure mercat” tot l’Orient Mitjà (ara,
l’Aràbia Saudita no deixa operar companyies de fora), l’Iraq
encara podria actuar d’obrellaunes per a la inversió exterior
i per facilitar que l’Orient Mitjà dupliqui d’aquí
al 2030 la seva capacitat de producció actual”.
En l’actualitat, el petroli de l’Iraq està explotat
per companyies del mateix país, però amb acords amb companyies
de serveis o el cos d’enginyers dels EUA, que són els qui
mantenen els pous en funcionament. Les grans empreses
internacionals hi estan interessades, però no hi han desembarcat
perquè no poden fer-ho fins que hi hagi l’esperada llei d’hidrocarburs.
La incògnita rau a saber què es farà amb els contractes
signats amb companyies de països que
s’havien oposat a la guerra (Xina, Rússia i França).
Segons el parer de Mariano Marzo, “se suposa que no es privatitzarà
el petroli, però que es farà un tipus de contracte que afavoreixi
l’entrada de capital i tecnologia estrangera”.
Una gota en un mar de petroli
El cru que produeix actualment l’Iraq, dos milions de barrils diaris,
és “una gota en un mar de petroli”, en paraules de
Mariano Marzo, si es té en compte que el món en consumeix
84 milions al dia. Després de la guerra, les xifres han caigut
en comparació dels grans pics (prop de tres milions de barrils
per dia) dels anys 1988-1989 i 1999-2000. L’explicació és
que els camps estan molt malmesos, tant al nord com al sud, sense oblidar
que, al nord, els atemptats contra explotacions petrolieres i conduccions
són continus durant la postguerra, i al sud, els informes recents
diuen que els jaciments van resultar molt perjudicats per les pràctiques
d’extracció que es feien servir en època de Saddam
durant l’embargament, que permetien treure el petroli amb tècniques
d’injecció d’aigua, que van inutilitzar molts camps.
“No és que els nord-americans anessin a la guerra amb l’Iraq
per robar-hi uns quants barrils, sinó que el joc consisteix que
hi hagi un govern controlat per ells i que dicti una llei d’hi-drocarburs
que estigui feta a mida de les grans companyies dels EUA i dels seus aliats.
Ara mateix, l’Iraq és una guardiola en temps de crisi, i
es poden permetre el luxe d’esperar fins a l’aprovació
de l’esmentada llei del petroli, que s’espera cap al 2006”,
explica Mariano Marzo. “De totes maneres —afegeix—,
es necessitarà començar pràcticament de zero i rehabilitar
la indústria. Si no és mitjançant una gran inversió,
amb una gran capacitat tecnològica i amb un elevat nivell de seguretat,
l’Iraq continuarà sent una ombra del que havia estat, i el
seu potencial futur està amenaçat.”
|
| 
Font: Agencia Internacional d’Energia, US Energy Information
Administration i OPEP |
Aurèlia Mañé-Estrada
professora titular de Política
econòmica (UB)
|
Cap a un escenari
energètic internacional més segur?
El resultat de l’aplicació de
les polítiques energètiques basades en un enfocament
neoliberal (privatització i desregulació del
sector energètic, així com l’obertura
dels territoris rics en hidrocarburs a la inversió
estrangera) ha comportat que un nombre cada vegada menor d’empreses
tendeixi a controlar verticalment —les fases de la indústria
petroliera— i horitzontalment —arreu del planeta—
la producció d’energia mundial. Qüestió
que no només és indicativa que aquestes empreses
augmenten encara més el seu grau de monopoli, sinó
que també pot arribar a significar que desaparegui
—amb totes les imperfeccions que pugui tenir—
el mercat dels hidrocarburs, ja que les mateixes empreses
que controlen els jaciments són les que també
demanen el seu producte.
Aquesta situació es concreta en la proliferació
d’uns acords de producció compartida que impliquen
la transferència de l’excedent petrolier des
dels Estats productors cap a les empreses privades del sector.
Aquesta situació pot dur a una creixent “lluita”
pel control i apropiació d’aquest excedent que
pot incrementar la inestabilitat en els territoris productors,
incrementar els preus —com ja hem observat— i,
per tant, incrementar, també, la sensació d’inseguretat
energètica. Així, semblaria que les polítiques
energètiques aplicades els darrers anys no condueixen
a un escenari energètic més segur, però
sí a un augment del poder de les grans empreses privades
del sector i a una lluita per una més gran participació
en l’excedent energètic, que ara com ara es correspon
amb el fort increment de preus del petroli que anem experimentant
aquests darrers anys.
Enfront d’això, seria injust negar que en les
darreres dècades del segle xx es va produir una “revolució
tecnològica” que ha dut a la creació d’un
mercat del cru tècnicament unificat, ja que diferents
tipus de cru podrien ser refinats indistintament a Amèrica,
Europa o Àsia, tant perquè hi ha la tecnologia
per fer-ho, com perquè les diferències del cost
de transport cada cop són menors —una altra qüestió
és quan parlem de gas natural.
Amb tot plegat, el resultat en termes de seguretat energètica
és ambivalent: si bé s’ha afavorit l’expansió
i la diversificació geogràfica de la producció
d’hidrocarburs, també s’ha propiciat la
concentració de la propietat industrial. Aquesta darrera
qüestió és important, ja que implica que,
al capdavall, el grau de dependència (i, per tant,
de vulnerabilitat) dels consumidors ha deixat —si alguna
vegada ha estat així— d’obeir al comportament
dels països productors, per acabar estant en funció
de les estratègies i aliances de les empreses transnacionals
privades del sector. |
|
Marc Gil
professor UB Virtual i investigador de
l’IN3 (Internet Interdisciplinary Institute) de la
UOC
Albert
Sasot
professor IES, professor UB Virtual i
consultor UOC.
|
¿Petroli
= conflictes?
La primavera de l’any 2003, els carrers
de la ciutat de Barcelona van omplir-se de manifestants que
s’oposaven a la tot just
iniciada guerra a l’Iraq. Entre les moltes pancartes
que podien llegir-s’hi, n’hi havia algunes que
cridaven poderosament l’atenció per la rotunditat
dels seus eslògans: “Prou sang per petroli”,
“El petroli no val una guerra”, etc. A partir
d’aquest moment, es va poder copsar en diferents mitjans
de comunicació la proliferació d’enfocaments
del conflicte que establien una relació directa i unívoca
entre els recursos petroliers de l’Orient Mitjà
i l’esclat del conflicte bèl·lic. És
més, en alguns casos, mediàticament, va prendre
una carta de naturalesa poderosa la tendència, ja existent
des dels anys setanta, a l’associació petroli
= conflictes, mercès a la presència de l’or
negre en diferents zones calentes del planeta com ara Nigèria,
Angola, Indonèsia o Veneçuela, entre d’altres.
Els científics socials, en el nostre treball quotidià,
modelem la realitat per tal de fer-la intel·ligible.
Ara bé, una cosa és generar models, fet que
sempre obliga a simplificar la riquesa de la vida social,
i una altra de ben diferent deixar-se portar per raonaments
reduccionistes, fàcilment transmissibles pels mèdia.
¿Petroli = conflictes? ¿Algú s’imagina
els marines envaint les costes de Noruega per tal de controlar
els jaciments de la mar del Nord? ¿Algú veu
factible una expedició del Mossad per tal de sabotejar
els oleoductes d’Alaska? ¿O una revolta dels
fonamentalistes cristians nord-americans encarada a ocupar
els camps petrolífers de Texas? Primera realitat: els
conflictes en els quals el petroli té algun paper rellevant
sempre són ubicats en la grisor del que s’anomena
“el Sud”, en països que presenten greus problemes
de repartiment de la riquesa, amb règims polítics
que en el millor dels casos apareixen com a democràcies
formals d’escassa qualitat, on la corrupció i
la mala gestió dels migrats recursos públics
existents són normatius, assetjats per les pressions
del deute extern i per la poderosa influència de poders
poc transparents, amb seu a les principals metròpolis
d’Occident. Segona realitat: qualsevol analista experimentat
en l’estudi de la conflictivitat internacional, sap
que l’error més greu i perillós que pot
cometre és reduir la gènesi d’un cas determinat
a un sol factor explicatiu. Per desgràcia, els conflictes
armats actuals són molt complexos i no admeten aquesta
mena de sobresimplificacions, que ni ajuden la ciutadania
a entendre aquest tipus de processos ni contribueixen a canalitzar
la seva capacitat d’influir democràticament sobre
els cercles en els quals es prenen les decisions polítiques.
|
|
L’Iran, pròxima
font de conflicte?
A ningú no se li escapa
que l’Iran és la peça que resta per
encaixar en el trencaclosques que suposa el desplegament
de les bases militars nord-americanes. Per Mariano Marzo,
“no és únicament un país fonamental
per al futur del subministrament energètic del món
(té les segones reserves mundials de gas darrere
de Rússia i és la quarta o cinquena en petroli),
sinó que està forjant aliances estratègiques
amb el gran competidor dels EUA, la Xina”. “És
inevitable, per tant, alguna mena de conflicte a la zona
a curt termini, però s’haurà de veure
si això es pot estendre més enllà i
acabar involucrant, per exemple, els asiàtics. La
Xina, en concret, no podria suportar que se l’estrangulés
o se l’aïllés energèticament, i
la seva intervenció podria portar a un conflicte
de dimensions que no havíem considerat fins ara.”
|
|
|
|
Conflictes
locals d’un problema global
Des del final de la Segona Guerra Mundial fins
avui, el món s’ha vist sacsejat per una multitud de conflictes
regionals, molts dels quals estan relacionats directament o indirecta
amb el control de jaciments petroliers o de les seves xarxes de distribució.
Tot i que les causes dels conflictes són sempre molt més
complexes del que aparenten, oferim un breu retrat de quatre conflictes
actuals amb el petroli (o el gas, l’altra gran font d’energia)
de fons.
|
Tropes russes marxant vers el centre de Grozni,
l’any 2000 (AP Photo)
|
Txetxènia:
la guerra salvatge de l’antiga superpotència
Txetxènia és important per a Rússia per diverses
raons, però aquella que afecta aquest reportatge és el fet
que hi passen els oleoductes provinents dels jaciments de la mar Càspia
(les segones reserves de cru més importants del món), que
travessen el Caucas cap a la mar Negra. Es tracta, doncs, d’un enclavament
geoestratègic important. Després de la implosió de
l’URSS, Rússia ha deixat de controlar l’extracció
d’aquest petroli, i, si Txetxènia s’independitza, perdrà
també el control de la distribució, a part que la independència
podria causar un efecte dominó en un territori ja per si mateix
força conflictiu (el Daguestan, les dues Ossèties, etc.).
Rússia no està disposada a continuar perdent poder i influència
a la zona, i més quan Occident (Europa i EUA) està impulsant
la construcció d’un nou oleoducte que, provinent de la mar
Càspia, passaria per l’Azerbaidjan i Geòrgia i desembocaria
a la Mediterrània per Turquia.
La primera guerra de Txetxènia va ser impulsada per Boris Ieltsin,
amb la mobilització més gran després de la guerra
de l’Afganistan, amb trenta mil homes i mig miler de blindats, que
va acabar en un gran fracàs. Putin, en canvi, n’ha tret uns
rèdits polítics molt més elevats en presentar aquesta
guerra en clau patriòtica a l’interior (fet que, de retop,
li serveix per mantenir ocupat fora el díscol exèrcit rus),
i en clau islamista a l’exterior, fet que li ha permès guanyar
un ampli suport internacional, tot i que l’islamisme txetxè
no és fonamentalista. Malgrat això, un dels factors que
ha “radicalitzat” la guerra ha estat la presència dels
“afgans”, autèntics “professionals de la guerra
santa” veterans de guerra de l’Afganistan. Aquesta radicalització
de determinats clans de la resistència txetxena és clau
per entendre accions com les del teatre de Moscou i de l’escola
de Beslan, i serveix a Putin per equiparar-los als atacs terroristes d’Al-Qaida.
Txetxènia és, des del 1994 fins al 2005, un dels territoris
més devastats del món, i a la capital, Grozni, no hi ha
ni un sol edifici dret. Per part de la UE i els EUA, ha estat sempre un
conflicte oblidat, ja que a tots dos els interessa incorporar Geòrgia
a l’OTAN (és un dels territoris per on passarà el
futur oleoducte), i per això mateix cal mantenir bones relacions
amb Rússia.
|
| 
Planta processadora de gas a Tin Fouye Tabankort, a Algèria,
al desert del Sàhara (© Radial Press) |
Algèria:
l’islamisme vol el seu tros de pastís
Algèria és un productor de gas (situat al desert del sud del
país i al nord-oest) i de petroli (jaciments situats a la costa),
que, des de la independència de França, ha estat governada
per la mateixa elit econòmico-militar, beneficiària dels enormes
rèdits dels seus jaciments, amb fortes influències polítiques
de l’antiga metròpoli (règim presidencialista, laïcisme,
etc.). Es tracta d’un règim de partit únic corrupte,
que no ha materialitzat el canvi que havia de suposar la independència.
El procés de modernització del país ha resultat un
fracàs, i la democratització, nul·la, ja que s’han
reprimit tots i cadascun dels tímids intents de creació de
partits democràtics opositors. Això ha generat un ampli descontentament
social, fet que ha estat ocupat pel fonamentalisme wahhabita provinent de
l’Aràbia Saudita, el qual, no només ha predicat el seu
islamisme radical, sinó que també ha fornit la població
dels serveis socials (madrasses, hospitals, etc.) que l’Estat no proveïa,
de manera que ha aconseguit un gran nombre de seguidors.
En aquest context, el règim va celebrar, el 1991, unes eleccions
que pretenia controlades, pe-
rò que van ser guanyades per sorpresa pel Front Islàmic de
Salvació (FIS). Davant aquest fet, l’exèrcit va anul·lar
els comicis adduint el perill fonamentalista, però en realitat el
que no podien tolerar era un canvi d’elit política que no fos
controlat per ells. Això va provocar una guerra que es va allargar
fins al 1999, any en què l’exèrcit algerià va
començar a controlar la situació, i es va arribar a un cert
compromís de pacte entre els sectors moderats del FIS per aturar
els radicals.
Els actors internacionals principals d’aquest procés han estat
França, Itàlia i Espanya (amb amplis interessos gasistes i
petroliers al país), que van advocar des del primer moment pel restabliment
del control governamental per garantir els seus interessos, i pel no-reconeixement
del resultat de les eleccions.
En definitiva, el conflicte algerià ha estat el clàssic procés
d’ampliació d’elits, en la qual l’elit governant
ha controlat l’accés als beneficis dels sectors més
moderats de la facció contrària, davant la impossibilitat
de derrotar-los per complet. |
| 
Manifestants bolivians marxen cap al Congrés Nacional
a La Paz, el juny del 2005 (© Radial Press) |
Bolívia:
populisme versus elit, l’etern Sísif
És un
dels països més pobres de l’Amèrica del Sud i amb
un dels índexs més elevats de desigualtat. Perfectament regimentat,
el país es divideix en tres grups de població, de trets ètnics
ben diferenciats: l’elit criolla que governa el país, formada
per descendents dels colonitzadors espanyols que només es relacionen
entre ells o amb estrangers; els mestissos, que fan les feines administratives,
i els indígenes, que fan la feina restant. L’economia del país
ha estat sempre basada en la depredació dels recursos naturals: l’or
i la plata en l’època de la Conquista, les mines d’estany
després, i recentment els jaciments de gas trobats a la regió
de Santa Cruz, al sud.
Les classes dirigents van pactar amb les companyies estrangeres que un 18%
del gas es quedava i el restant 82% era per als intermediaris. Malgrat tot,
aquest acord no va servir per modernitzar el país, ja que la totalitat
dels beneficis es dedicaven a pagar el deute extern, en un país on
tres mil persones xuclen el 10% de l’import total de les pensions.
Fets com la privatització de l’aigua l’any 2000, van
provocar a la regió seca de Santa Cruz (però productora de
gas) grans descontentaments i corrents d’opinió favorables
a la secessió; i la pressió sobre l’agricultura de la
coca (que presenta més beneficis que l’agricultura tradicional)
va provocar un augment de la conflictivitat social. A això, cal sumar-hi
un fet decisiu: Repsol va projectar un oleoducte que anava des de Bolívia
fins a l’oceà Pacífic, passant pel desert d’Atacama,
a Xile, un territori on Bolívia va perdre la seva única sortida
al mar en la guerra del Chaco, que la va enfrontar amb els xilens a mitjan
segle xix.
El Movimiento al Socialismo d’Evo Morales ha galvanitzat en els últims
temps grans masses de camperols que han bloquejat la situació política
boliviana, tot provocant la dimissió del president Carlos Mesa, però
que sembla incapaç de prendre les regnes del país per governar-lo.
Davant l’augment de la conflictivitat, la mediació de l’Argentina
i el Brasil i la implicació del Mercosur han estat decisives per
pacificar la situació (l’oleoducte actual passa pel Brasil
i desemboca a l’Atlàntic per l’Argentina). |
| 
El president nigerià Olusegun Obasanjo el 1999 (Brennan
Linsley) |
Nigèria:
el Cor de les tenebres es queda curt
Nigèria neix com a país el 1960, d’un territori colonitzat
pels britànics, amb més de dues-centes cinquanta ètnies.
Poc després de la seva fundació, va patir
una de les guerres africanes més terribles, la de Biafra, del 1967
al 1970. El nord és de religió islàmica des del segle
xiv, i el sud és cristià i animista. És una república
federal que es va fundar amb tres Estats, tot i que actualment en té
trenta-sis, la qual cosa implica que el poder central sigui molt feble.
Amb un total de 120 milions d’habitants, la seva capital, Lagos, amb
un mínim de 13 milions, és considerada la ciutat més
perillosa del món.
Els jaciments de petroli són al delta del riu Níger, al sud
del país. És el sisè exportador de petroli mundial
i, en canvi, ha d’importar gasolina. La debilitat endèmica
i l’alt grau de corrupció del poder central han fet créixer
i desenvolupar diversos “senyors de la guerra”, que es financen
fent contraban del petroli que roben dels oleoductes, el qual és
comprat per multinacionals a través d’empreses subcontractades.
El petroli és, doncs, una font constant de lluites i violència
per obtenir-ne el control.
El Govern central té el suport de les multinacionals petrolieres
i dels EUA, als quals els interessa tenir una forta presència geoestratègica
a la zona, en competència amb britànics i francesos, els tradicionals
colonitzadors de l’Àfrica, que es baten en retirada, sobretot
França. |
| A
la recerca de nous jaciments petrolífers
L’or negre o petroli està format per una barreja
no homogènia de molècules d’hidrocarburs —compostos
d’hi-drogen i carboni— amb petites quantitats d’elements
com ara el nitrogen, el sofre i l’oxigen. El petroli (del llatí
petroleum ‘oli de pedra’) és present en moltes cultures
i civilitzacions de l’antiguitat. Amb pedres i betum, diu la Bíblia,
es va construir la Torre de Babel. Els reis de Sodoma i Gomorra, quan
fugien, van caure en pous d’asfalt a la vall de Siddim. Babilonis
i assiris l’usaven com a combustible, i romans i grecs, en les arts
de la guerra, per impregnar dards i fletxes. Més de tres mil productes
d’ús quotidià tenen de base el petroli o els seus
derivats. És el puntal del 36% de l’energia primària
consumida al món, i, en el cas del transport, del 90%. El petroli
és el resultat de complexos processos geològics i fisicoquímics:
la transformació, sota elevades pressions i temperatures, de la
matèria orgànica (fitoplàncton, zooplàncton,
etc.) originàriament dispera en el si de sediments acumulats en
fons anòxics de mars i grans llacs. Posteriorment, durant un procés
lentíssim de centenars de milers a milions d’anys, va ser
progressivament enterrada en el subsòl de conques sedimentàries.
Això és el que explica la teoria biogènica, la més
acceptada. Una altra teoria, l’abiogènica, diu que el petroli
es forma a l’interior de la Terra a partir de la interacció
entre els carburs metàl·lics del mantell i l’aigua.
De fuites d’hidrocarburs abiogènics, n’hi ha en diferents
punts del planeta, com ara al llarg de falles molt profundes, però
són minoritàries. Tot el petroli que s’explota comercialment
avui dia és d’origen orgànic.
El petroli és un líquid més viscós i menys
dens que l’aigua. En el subsòl, no sol trobar-se al lloc
d’origen, és a dir, a la “roca mare”, inicialment
rica en matèria orgànica. És més habitual
que, un cop format, el petroli “migri” des de la roca mare,
a molts quilòmetres de fondària en el subsòl, en
un moviment vertical o lateral a través de fractures i microfractures,
fins a trobar una sortida a la superficie o bé una barrera geològica
(plecs, falles, etc.), o una roca no porosa i impermeable que li barri
el pas. Contràriament a la idea popular, el petroli no es troba
en bosses líquides en el subsòl, sinó impregnant
els espais porosos d’un roca denominada “magatzem”.
Les fuites de petroli en superfície (seepings) són un indici
directe de l’existència de jaciments en el subsòl.
Però les coses no són tan fàcils. Cada cop costa
més localitzar nous jaciments petrolífers. I els que es
troben, són més petits i de més mala qualitat. En
teoria, per trobar nous jaciments, els geòlegs van darrere la pista
del que es coneix com un sistema petrolier: una estructura geològica
amb els cinc requisits indispensables per facilitar l’acumulació
d’hidrocarburs en el subsòl: existència d’una
roca mare amb sediments rics en matèria orgànica i que hagi
madurat sota les condicions necessàries de pressió i temperatura,
presència d’una roca magatzem (porosa i permeable) i d’una
roca impermeable (generalment argilosa) per segellar el jaciment, i, com
a últim element, una disposició espacial mútua entre
roca magatzem i roca segelladora, coneguda com a trampa geològica,
que impedeix que el petroli s’escapi a la superfície.
Satèl·lit, avió i radar
Trobar petroli no és fàcil. En el món de la prospecció
petrolífera, les tecnologies són cada cop més sofisticades:
teledetecció per satèl·lit, fotografies aèries,
radar, mètodes geofísics (gravimetria, magnetometria, sismografia,
etc.), tècniques geoquímiques, etc. Però l’èxit
en sondejos d’exploració no arriba al 50%. Un cop descoberts,
no hi ha cap garantia de poder explotar-los de forma immediata. Abans,
tot un llarg procés de càlculs i decisions tècniques
determinaran el rendiment econòmic del nou camp petrolífer.
Cal valorar el volum de reserva petrolífera, el cost econòmic
de l’explotació (infraestructures, tecnologia, pous de producció,
equip humà, etc.), i un factor que és fonamental: la viabilitat
i el preu del transport de l’hidrocarbur a les àrees de consum.
El petroli original in situ (OOIP) és la quantitat d’hidrocarbur
total que hi ha al jaciment, i depèn del volum de roca mare, porositat,
saturació d’aigua, pressió i temperatura, etc. No
es pot recuperar tot el petroli d’un jaciment. El factor de recuperació
varia en cada cas, i va del 15 al 60% del volum total de cru present al
jaciment. En tots els estudis sobre reserves petrolíferes, el grau
d’incertesa tècnica és molt alt. Fins i tot si ens
referim a les reserves d’un jaciment, el llenguatge és també
probabilístic: es parla de reserves provades (P) si hi ha un 95%
de possibilitats d’explotar-les comercialment en un futur pròxim;
a les reserves probables (2P), el valor és del 50%, i en la categoria
de les que són possibles (3P), és un 5%.
La política també importa
Si tots els indicadors tècnics i econòmics del jaciment
són favorables, la maquinària de l’explotació
petrolífera es posa en funcionament. La primera perforació
en un àrea geològicament inexplorada, la fa el pou exploratori
(wildcut), i és el que té el gran repte: trobar petroli
en profunditat. Si el jaciment té energia pròpia, generada
pel gas i l’aigua subterrània a alta pressió, el petroli
sortirà disparat a la superfície. Si no hi ha prou pressió,
hi ha tècniques
de recuperació millorada que complementen l’energia natural
del reservori i faciliten la recuperació final: injecció
d’aigua (waterflooding) o de vapor, mètodes tèrmics
o químics, fluids de desplaçament, etc. En tot cas, quan
el cost de producció d’una explotació petrolífera
activa supera les vendes, el jaciment perd viabilitat econòmica
i s’atura la producció. Però hi ha altres factors
tan determinants com el de l’economia. La política i els
conflictes polítics, per descomptat, són decisius en les
jugades mestres del joc d’escacs internacional del món petrolífer.
Un futur no convencional
“Potser el futur està en l’explotació dels petrolis
no convencionals: les sorres asfàltiques del Canadà i els
petrolis pesants de Veneçuela”, explica Mariano Marzo, catedràtic
del Departament d’Estratigrafia, Paleontologia i Geociències
Marines de la UB. “Estem parlant de més de 580.000 milions
de barrils recuperables, superiors a les reserves de cru convencional
d’Orient Mitjà. Són petrolis molt viscosos, l’extracció
és més cara i complicada, i no són tan competitius
en el mercat mundial. A més de l’alt cost econòmic,
s’hi afegeix una elevada factura mediambiental per al planeta.”
Al Canadà, les sorres impregnades per hidrocarburs s’obtenen
per mineria. En el futur pròxim, la producció podria ser
d’1,2 milions de barrils diaris, i de 3,2 cap al 2030. A Veneçuela,
el petroli no convencional ve de la franja de l’Orinoco. És
un petroli dens i viscós. Emulsionat amb aigua, forma un combustible
líquid conegut com a “orimulsió”, que es pot
reconvertir en petroli sintètic o substituir el carbó per
generar calor i electricitat. La producció podria créixer
a un milió de barrils diaris el 2010, i a 2,9 milions el 2030.
Recursos a la frontera
Què són els hidrats de gas? Són substàncies
químiques cristal·lines, d’estructura similar al gel,
que atrapen molècules de gas d’hidrocarburs. A més,
podrien ser una potencial font de recursos energètics en el futur.
Els més comuns sóns els hidrats de metà (gas generat
per degradació biològica de la matèria orgànica).
Es formen en condicions d’altes pressions i baixes temperatures,
en el marge continental extern, de l’Àrtic a l’Antàrtida,
i en regions septentrionals amb permafrost (Alaska, Canadà, Sibèria,
etc.). Quin és el potencial productiu dels hidrats de gas? Les
dades són encara incertes i especulatives: es pensa que n’hi
ha grans quantitats als fons marins que podrien superar les de les reserves
convencionals de gas. Però hi ha un greu risc afegit en el cas
dels hidrats de gas: són estructures inestables, i els canvis de
pressió i temperatura hi poden desencadenar una dissociació
explosiva. Cal afinar la tecnologia d’explotació per fer-la
més eficient i més segura. ¿Està tot dit en
el mercat mundial dels recursos energètics? Potser caldria deixar
la porta oberta a noves opcions. “No tot el petroli està
obert al mercat internacional”, comenta Mariano Marzo. “I
una altra solució seria tenir accés a les reserves conegudes
de països als quals ara no podem accedir. La clau no està
exclusivament en les àrees que considerem inexplorades, sinó
també en els territoris coneguts que, per diverses raons, són
fora del mercat actual.”
|
Foto: Drake Well Museum-Pennsylvania
State Archives
|
Buscant
petroli en el subsòl
El 1859, el coronel Edwin Drake perfora a prop d’Oil
Creek, a Pennsilvània (Estats Units), el primer
pou petrolífer amb finalitats empresarials. És
l’inici de la “febre de l’or negre”
i de la moderna indústria petroliera. Avui dia,
cada any són perforats seixanta-cinc mil pous:
130.000 km, que és vint vegades el radi de la
Terra |
|
Petroli al fons del
mar
La tecnologia de perforació
i explotació petrolífera al mar és
un dels grans triomfs de l’enginyeria del segle
xx. Avui es treballa al límit del talús
continental, a més de 2.500 metres sota l’aigua,
i en perforacions per sota dels 6.000 metres del sòl
oceànic.
|
|
Per què hi
ha petroli a l’Orient Mitjà?
Durant el Mesozoic, les
grans masses continentals del planeta van dividir-se
en dues parts: Lauràsia al Nord i Gondwana
al Sud, i al mig, un oceà circumequatorial,
el Tethys. Era un mar càlid i tropical que
acumularà sediments d’origen orgànic
durant milions d’anys, i que explica la riquesa
petrolífera dels jaciments de l’Orient
Mitjà.
|
Foto: © http://es.wikipedia.org |
|
Mariano
Marzo
catedràtic del Departament
d’Estratigrafia, Paleontología i Geociències
Marines
|
La
corba de Hubbert i el zenit de l’extracció
mundial de cru
King Hubbert va ser un geòleg
nord-americà que, després de treballar
per a la Shell, es va dedicar a la docència i
la investigació en diverses institucions, algunes
tan prestigioses com el MIT.
Hubbert va observar que, en una província petroliera,
després de bombar a bon ritme el cru més
accessible i barat, l’extracció es feia
cada cop més difícil tècnicament
i més cara, i inevitablement dequeia. Després
d’estudiar molts camps, Hubbert va concloure que
la història de l’extracció s’ajusta
a una corba en forma de campana, el punt d’inflexió
(peak oil) de la qual coincideix aproximadament amb
el moment en què la meitat del cru recuperable
ha estat ja bombat. Òbviament, les decisions
polítiques i econòmiques, així
com els avenços científics i tecnològics,
poden alterar la forma de l’esmentada campana,
en la mesura que poden accelerar o alentir els volums
extrets en diferents moments.
En la dècada dels cinquanta, Hubbert va aplicar
el seu mètode al conjunt dels EUA, i va arribar
a la conclusió que el mencionat punt d’inflexió
es produiria cap al 1970. Aquestes conclusions van fer
somriure economistes i polítics: no en va els
EUA eren en aquells moments el primer productor mundial
de cru. No obstant això, això va ser exactament
el que va succeir. Un cop passat el 1970, l’extracció
va entrar en declivi i mai no ha pogut reanimar-se,
malgrat les enormes sumes invertides i els espectaculars
avenços tècnics experimentats des d’aleshores.
De fet, l’extracció actual dels EUA se
situa en uns nivells pròxims als del 1940.
El mètode de Hubbert també pot aplicar-se
per predir en quin moment s’arribarà al
zenit mundial de l’extracció. Certament,
aquesta predicció presenta grans incerteses,
entre altres raons perquè molts països i
companyies tenen interessos polítics o econòmics
que els porten a falsejar les seves dades de volum de
reserves. Malgrat això, diversos estudis s’han
arriscat a posar data a aquest moment.
Per exemple, l’Association for the Study of Peak
Oil & Gas (ASPO) el situa pels volts del 2010. Altres
prediccions més optimistes solen prendre com
a base de les seves anàlisis les estimacions
de recursos i reserves del Servei Geològic dels
Estats Units, que calcula en tres bilions de barrils
la quantitat total de petroli que finalment podrà
ser recuperada del subsòl del planeta. Una xifra
que excedeix en un bilió de barrils la mitjana
de seixanta-dues estimacions realitzades des del 1942
i la utilitzada en els seus models per l’ASPO,
que afirma que ja hem cremat la meitat dels subministraments
possibles. Sobre la base de càlcul dels tres
bilions, el Departament d’Energia dels EUA argumenta
que el zenit no tindrà lloc abans del 2030. |
|
|
|
|
|
| El contingut
d’aquest reportatge és susceptible de ser analitzat des de
diferents vessants, i per tant, des de diversos centres i ensenyaments de
la UB. A continuació n’apuntem alguns: |
Facultat de
Ciències Econòmiques i Empresarials
Av. Diagonal, 690
08034 Barcelona
Tel.: 934 024 301
www.ub.edu/economiq/
Transports:
Autobusos: 3, 7, 33, 54, 60, 67, 68, 74, 75,164, 213 i N12
Metro: línia 3 (Palau Reial i Zona Universitària)
Trambaix: línies T1, T2 i T3
|
 |
Heus aquí alguns dels ensenyaments relacionats amb aquest reportatge:
Economia
Títol homologat. Ensenyament de primer i segon cicles.
Continguts bàsics: Comptabilitat financera i analítica,
Matemàtiques, Economia aplicada, Economia espanyola i mundial,
Economia del sector públic, Estadística, Microeconomia,
Econometria, Economia de l’empresa, Macroeconomia.
Sociologia
Títol homologat. Ensenyament de primer i segon cicles.
Continguts bàsics: Sociologia (teoria, estructura social, canvi
social i sociologies específiques),
Metodologia de les ciències socials, Tècniques d’investigació
social, Economia política, Història política i
social, Ciència política i de l’Administració.
Ciències Actuarials i Financeres
Títol homologat. Ensenyament només de segon cicle
Continguts bàsics: Matèries fonamentalment quantitatives
amb bona base en estadística matemàtica i actuarial.
Geologia
Títol homologat. Ensenyament de primer i segon cicles.
Continguts bàsics: Cristal·lografia, Petrologia, Dinàmica
global, Geologia estructural i geomorfologia, Química, Geofísica,
Geoquímica, Estratigrafia i sedimentologia, Geologia regional
i aplicada, Física, Treball de camp, Matemàtiques, Paleontologia.
Enginyeria Geològica
Títol homologat compartit amb la UPC. Ensenyament de primer i
segon cicles.
Continguts bàsics: Els propis de qualsevol enginyeria superior
(càlcul, àlgebra, estructures, etc.) i els específics
de l’enginyeria del terreny i de l’enginyeria dels recursos
geològics (mecànica de sòls, enginyeria geoambiental,
etc.), geologia (mineralogia, petrologia, geodinàmica, etc.)
i geologia aplicada (hidrogeologia, prospecció geològica,
riscos geològics, etc.)
Facultat de Geologia
Martí i Franquès, s/n. 08028 Barcelona
Tel.: 93 402 13 36
www.ub.edu/geologia/
Història
Títol homologat. Ensenyament de primer i segon cicles.
Continguts bàsics: Història antiga, Mètodes i tècniques
d’investigació històrica, Història contemporània,
Història medieval, Història moderna, Paleografia i diplomàtica,
Prehistòria, Arqueologia, Epigrafia i numismàtica, El
món actual, Història d’Amèrica, Tendències
historiogràfiques actuals
Facultat de Geografia i Història
Baldiri Reixac, s/n
08028 Barcelona
Tels.: 933 346 462 i 934 409 200
Fax: 933 330 614
www.ub.edu/facgh/gh.htm
|
