Les guerres del petroli

Text: Xavier Codony, Jordi Homs, Rosa Martínez
Agraïments: Mariano Marzo

L’Iran, pròxima font de conflicte?

A ningú no se li escapa que l’Iran és la peça que resta per encaixar en el trencaclosques que suposa el desplegament de les bases militars nord-americanes. Per Mariano Marzo, “no és únicament un país fonamental per al futur del subministrament energètic del món (té les segones reserves mundials de gas darrere de Rússia i és la quarta o cinquena en petroli), sinó que està forjant aliances estratègiques amb el gran competidor dels EUA, la Xina”. “És inevitable, per tant, alguna mena de conflicte a la zona a curt termini, però s’haurà de veure si això es pot estendre més enllà i acabar involucrant, per exemple, els asiàtics. La Xina, en concret, no podria suportar que se l’estrangulés o se l’aïllés energèticament, i la seva intervenció podria portar a un conflicte de dimensions que no havíem considerat fins ara.”

Conflictes locals d’un problema global
Des del final de la Segona Guerra Mundial fins avui, el món s’ha vist sacsejat per una multitud de conflictes regionals, molts dels quals estan relacionats directament o indirecta amb el control de jaciments petroliers o de les seves xarxes de distribució. Tot i que les causes dels conflictes són sempre molt més complexes del que aparenten, oferim un breu retrat de quatre conflictes actuals amb el petroli (o el gas, l’altra gran font d’energia) de fons.

Txetxènia: la guerra salvatge de l’antiga superpotència
Txetxènia és important per a Rússia per diverses raons, però aquella que afecta aquest reportatge és el fet que hi passen els oleoductes provinents dels jaciments de la mar Càspia (les segones reserves de cru més importants del món), que travessen el Caucas cap a la mar Negra. Es tracta, doncs, d’un enclavament geoestratègic important. Després de la implosió de l’URSS, Rússia ha deixat de controlar l’extracció d’aquest petroli, i, si Txetxènia s’independitza, perdrà també el control de la distribució, a part que la independència podria causar un efecte dominó en un territori ja per si mateix força conflictiu (el Daguestan, les dues Ossèties, etc.). Rússia no està disposada a continuar perdent poder i influència a la zona, i més quan Occident (Europa i EUA) està impulsant la construcció d’un nou oleoducte que, provinent de la mar Càspia, passaria per l’Azerbaidjan i Geòrgia i desembocaria a la Mediterrània per Turquia.
La primera guerra de Txetxènia va ser impulsada per Boris Ieltsin, amb la mobilització més gran després de la guerra de l’Afganistan, amb trenta mil homes i mig miler de blindats, que va acabar en un gran fracàs. Putin, en canvi, n’ha tret uns rèdits polítics molt més elevats en presentar aquesta guerra en clau patriòtica a l’interior (fet que, de retop, li serveix per mantenir ocupat fora el díscol exèrcit rus), i en clau islamista a l’exterior, fet que li ha permès guanyar un ampli suport internacional, tot i que l’islamisme txetxè no és fonamentalista. Malgrat això, un dels factors que ha “radicalitzat” la guerra ha estat la presència dels “afgans”, autèntics “professionals de la guerra santa” veterans de guerra de l’Afganistan. Aquesta radicalització de determinats clans de la resistència txetxena és clau per entendre accions com les del teatre de Moscou i de l’escola de Beslan, i serveix a Putin per equiparar-los als atacs terroristes d’Al-Qaida.
Txetxènia és, des del 1994 fins al 2005, un dels territoris més devastats del món, i a la capital, Grozni, no hi ha ni un sol edifici dret. Per part de la UE i els EUA, ha estat sempre un conflicte oblidat, ja que a tots dos els interessa incorporar Geòrgia a l’OTAN (és un dels territoris per on passarà el futur oleoducte), i per això mateix cal mantenir bones relacions amb Rússia.

Algèria: l’islamisme vol el seu tros de pastís
Algèria és un productor de gas (situat al desert del sud del país i al nord-oest) i de petroli (jaciments situats a la costa), que, des de la independència de França, ha estat governada per la mateixa elit econòmico-militar, beneficiària dels enormes rèdits dels seus jaciments, amb fortes influències polítiques de l’antiga metròpoli (règim presidencialista, laïcisme, etc.). Es tracta d’un règim de partit únic corrupte, que no ha materialitzat el canvi que havia de suposar la independència. El procés de modernització del país ha resultat un fracàs, i la democratització, nul·la, ja que s’han reprimit tots i cadascun dels tímids intents de creació de partits democràtics opositors. Això ha generat un ampli descontentament social, fet que ha estat ocupat pel fonamentalisme wahhabita provinent de l’Aràbia Saudita, el qual, no només ha predicat el seu islamisme radical, sinó que també ha fornit la població dels serveis socials (madrasses, hospitals, etc.) que l’Estat no proveïa, de manera que ha aconseguit un gran nombre de seguidors.
En aquest context, el règim va celebrar, el 1991, unes eleccions que pretenia controlades, pe-
rò que van ser guanyades per sorpresa pel Front Islàmic de Salvació (FIS). Davant aquest fet, l’exèrcit va anul·lar els comicis adduint el perill fonamentalista, però en realitat el que no podien tolerar era un canvi d’elit política que no fos controlat per ells. Això va provocar una guerra que es va allargar fins al 1999, any en què l’exèrcit algerià va començar a controlar la situació, i es va arribar a un cert compromís de pacte entre els sectors moderats del FIS per aturar els radicals.
Els actors internacionals principals d’aquest procés han estat França, Itàlia i Espanya (amb amplis interessos gasistes i petroliers al país), que van advocar des del primer moment pel restabliment del control governamental per garantir els seus interessos, i pel no-reconeixement del resultat de les eleccions.
En definitiva, el conflicte algerià ha estat el clàssic procés d’ampliació d’elits, en la qual l’elit governant ha controlat l’accés als beneficis dels sectors més moderats de la facció contrària, davant la impossibilitat de derrotar-los per complet.

Bolívia: populisme versus elit, l’etern Sísif
És un dels països més pobres de l’Amèrica del Sud i amb un dels índexs més elevats de desigualtat. Perfectament regimentat, el país es divideix en tres grups de població, de trets ètnics ben diferenciats: l’elit criolla que governa el país, formada per descendents dels colonitzadors espanyols que només es relacionen entre ells o amb estrangers; els mestissos, que fan les feines administratives, i els indígenes, que fan la feina restant. L’economia del país ha estat sempre basada en la depredació dels recursos naturals: l’or i la plata en l’època de la Conquista, les mines d’estany després, i recentment els jaciments de gas trobats a la regió de Santa Cruz, al sud.
Les classes dirigents van pactar amb les companyies estrangeres que un 18% del gas es quedava i el restant 82% era per als intermediaris. Malgrat tot, aquest acord no va servir per modernitzar el país, ja que la totalitat dels beneficis es dedicaven a pagar el deute extern, en un país on tres mil persones xuclen el 10% de l’import total de les pensions.
Fets com la privatització de l’aigua l’any 2000, van provocar a la regió seca de Santa Cruz (però productora de gas) grans descontentaments i corrents d’opinió favorables a la secessió; i la pressió sobre l’agricultura de la coca (que presenta més beneficis que l’agricultura tradicional) va provocar un augment de la conflictivitat social. A això, cal sumar-hi un fet decisiu: Repsol va projectar un oleoducte que anava des de Bolívia fins a l’oceà Pacífic, passant pel desert d’Atacama, a Xile, un territori on Bolívia va perdre la seva única sortida al mar en la guerra del Chaco, que la va enfrontar amb els xilens a mitjan segle xix.
El Movimiento al Socialismo d’Evo Morales ha galvanitzat en els últims temps grans masses de camperols que han bloquejat la situació política boliviana, tot provocant la dimissió del president Carlos Mesa, però que sembla incapaç de prendre les regnes del país per governar-lo.
Davant l’augment de la conflictivitat, la mediació de l’Argentina i el Brasil i la implicació del Mercosur han estat decisives per pacificar la situació (l’oleoducte actual passa pel Brasil i desemboca a l’Atlàntic per l’Argentina).

Nigèria: el Cor de les tenebres es queda curt
Nigèria neix com a país el 1960, d’un territori colonitzat pels britànics, amb més de dues-centes cinquanta ètnies. Poc després de la seva fundació, va patir
una de les guerres africanes més terribles, la de Biafra, del 1967 al 1970. El nord és de religió islàmica des del segle xiv, i el sud és cristià i animista. És una república federal que es va fundar amb tres Estats, tot i que actualment en té trenta-sis, la qual cosa implica que el poder central sigui molt feble. Amb un total de 120 milions d’habitants, la seva capital, Lagos, amb un mínim de 13 milions, és considerada la ciutat més perillosa del món.
Els jaciments de petroli són al delta del riu Níger, al sud del país. És el sisè exportador de petroli mundial i, en canvi, ha d’importar gasolina. La debilitat endèmica i l’alt grau de corrupció del poder central han fet créixer i desenvolupar diversos “senyors de la guerra”, que es financen fent contraban del petroli que roben dels oleoductes, el qual és comprat per multinacionals a través d’empreses subcontractades. El petroli és, doncs, una font constant de lluites i violència per obtenir-ne el control.
El Govern central té el suport de les multinacionals petrolieres i dels EUA, als quals els interessa tenir una forta presència geoestratègica a la zona, en competència amb britànics i francesos, els tradicionals colonitzadors de l’Àfrica, que es baten en retirada, sobretot França.

A la recerca de nous jaciments petrolífers

L’or negre o petroli està format per una barreja no homogènia de molècules d’hidrocarburs —compostos d’hi-drogen i carboni— amb petites quantitats d’elements com ara el nitrogen, el sofre i l’oxigen. El petroli (del llatí petroleum ‘oli de pedra’) és present en moltes cultures i civilitzacions de l’antiguitat. Amb pedres i betum, diu la Bíblia, es va construir la Torre de Babel. Els reis de Sodoma i Gomorra, quan fugien, van caure en pous d’asfalt a la vall de Siddim. Babilonis i assiris l’usaven com a combustible, i romans i grecs, en les arts de la guerra, per impregnar dards i fletxes. Més de tres mil productes d’ús quotidià tenen de base el petroli o els seus derivats. És el puntal del 36% de l’energia primària consumida al món, i, en el cas del transport, del 90%. El petroli és el resultat de complexos processos geològics i fisicoquímics: la transformació, sota elevades pressions i temperatures, de la matèria orgànica (fitoplàncton, zooplàncton, etc.) originàriament dispera en el si de sediments acumulats en fons anòxics de mars i grans llacs. Posteriorment, durant un procés lentíssim de centenars de milers a milions d’anys, va ser progressivament enterrada en el subsòl de conques sedimentàries. Això és el que explica la teoria biogènica, la més acceptada. Una altra teoria, l’abiogènica, diu que el petroli es forma a l’interior de la Terra a partir de la interacció entre els carburs metàl·lics del mantell i l’aigua. De fuites d’hidrocarburs abiogènics, n’hi ha en diferents punts del planeta, com ara al llarg de falles molt profundes, però són minoritàries. Tot el petroli que s’explota comercialment avui dia és d’origen orgànic.
El petroli és un líquid més viscós i menys dens que l’aigua. En el subsòl, no sol trobar-se al lloc d’origen, és a dir, a la “roca mare”, inicialment rica en matèria orgànica. És més habitual que, un cop format, el petroli “migri” des de la roca mare, a molts quilòmetres de fondària en el subsòl, en un moviment vertical o lateral a través de fractures i microfractures, fins a trobar una sortida a la superficie o bé una barrera geològica (plecs, falles, etc.), o una roca no porosa i impermeable que li barri el pas. Contràriament a la idea popular, el petroli no es troba en bosses líquides en el subsòl, sinó impregnant els espais porosos d’un roca denominada “magatzem”. Les fuites de petroli en superfície (seepings) són un indici directe de l’existència de jaciments en el subsòl. Però les coses no són tan fàcils. Cada cop costa més localitzar nous jaciments petrolífers. I els que es troben, són més petits i de més mala qualitat. En teoria, per trobar nous jaciments, els geòlegs van darrere la pista del que es coneix com un sistema petrolier: una estructura geològica amb els cinc requisits indispensables per facilitar l’acumulació d’hidrocarburs en el subsòl: existència d’una roca mare amb sediments rics en matèria orgànica i que hagi madurat sota les condicions necessàries de pressió i temperatura, presència d’una roca magatzem (porosa i permeable) i d’una roca impermeable (generalment argilosa) per segellar el jaciment, i, com a últim element, una disposició espacial mútua entre roca magatzem i roca segelladora, coneguda com a trampa geològica, que impedeix que el petroli s’escapi a la superfície.

Satèl·lit, avió i radar
Trobar petroli no és fàcil. En el món de la prospecció petrolífera, les tecnologies són cada cop més sofisticades: teledetecció per satèl·lit, fotografies aèries, radar, mètodes geofísics (gravimetria, magnetometria, sismografia, etc.), tècniques geoquímiques, etc. Però l’èxit en sondejos d’exploració no arriba al 50%. Un cop descoberts, no hi ha cap garantia de poder explotar-los de forma immediata. Abans, tot un llarg procés de càlculs i decisions tècniques determinaran el rendiment econòmic del nou camp petrolífer. Cal valorar el volum de reserva petrolífera, el cost econòmic de l’explotació (infraestructures, tecnologia, pous de producció, equip humà, etc.), i un factor que és fonamental: la viabilitat i el preu del transport de l’hidrocarbur a les àrees de consum. El petroli original in situ (OOIP) és la quantitat d’hidrocarbur total que hi ha al jaciment, i depèn del volum de roca mare, porositat, saturació d’aigua, pressió i temperatura, etc. No es pot recuperar tot el petroli d’un jaciment. El factor de recuperació varia en cada cas, i va del 15 al 60% del volum total de cru present al jaciment. En tots els estudis sobre reserves petrolíferes, el grau d’incertesa tècnica és molt alt. Fins i tot si ens referim a les reserves d’un jaciment, el llenguatge és també probabilístic: es parla de reserves provades (P) si hi ha un 95% de possibilitats d’explotar-les comercialment en un futur pròxim; a les reserves probables (2P), el valor és del 50%, i en la categoria de les que són possibles (3P), és un 5%.

La política també importa
Si tots els indicadors tècnics i econòmics del jaciment són favorables, la maquinària de l’explotació petrolífera es posa en funcionament. La primera perforació en un àrea geològicament inexplorada, la fa el pou exploratori (wildcut), i és el que té el gran repte: trobar petroli en profunditat. Si el jaciment té energia pròpia, generada pel gas i l’aigua subterrània a alta pressió, el petroli sortirà disparat a la superfície. Si no hi ha prou pressió, hi ha tècniques
de recuperació millorada que complementen l’energia natural del reservori i faciliten la recuperació final: injecció d’aigua (waterflooding) o de vapor, mètodes tèrmics o químics, fluids de desplaçament, etc. En tot cas, quan el cost de producció d’una explotació petrolífera activa supera les vendes, el jaciment perd viabilitat econòmica i s’atura la producció. Però hi ha altres factors tan determinants com el de l’economia. La política i els conflictes polítics, per descomptat, són decisius en les jugades mestres del joc d’escacs internacional del món petrolífer.

Un futur no convencional
“Potser el futur està en l’explotació dels petrolis no convencionals: les sorres asfàltiques del Canadà i els petrolis pesants de Veneçuela”, explica Mariano Marzo, catedràtic del Departament d’Estratigrafia, Paleontologia i Geociències Marines de la UB. “Estem parlant de més de 580.000 milions de barrils recuperables, superiors a les reserves de cru convencional d’Orient Mitjà. Són petrolis molt viscosos, l’extracció és més cara i complicada, i no són tan competitius en el mercat mundial. A més de l’alt cost econòmic, s’hi afegeix una elevada factura mediambiental per al planeta.” Al Canadà, les sorres impregnades per hidrocarburs s’obtenen per mineria. En el futur pròxim, la producció podria ser d’1,2 milions de barrils diaris, i de 3,2 cap al 2030. A Veneçuela, el petroli no convencional ve de la franja de l’Orinoco. És un petroli dens i viscós. Emulsionat amb aigua, forma un combustible líquid conegut com a “orimulsió”, que es pot reconvertir en petroli sintètic o substituir el carbó per generar calor i electricitat. La producció podria créixer a un milió de barrils diaris el 2010, i a 2,9 milions el 2030.

Recursos a la frontera
Què són els hidrats de gas? Són substàncies químiques cristal·lines, d’estructura similar al gel, que atrapen molècules de gas d’hidrocarburs. A més, podrien ser una potencial font de recursos energètics en el futur. Els més comuns sóns els hidrats de metà (gas generat per degradació biològica de la matèria orgànica). Es formen en condicions d’altes pressions i baixes temperatures, en el marge continental extern, de l’Àrtic a l’Antàrtida, i en regions septentrionals amb permafrost (Alaska, Canadà, Sibèria, etc.). Quin és el potencial productiu dels hidrats de gas? Les dades són encara incertes i especulatives: es pensa que n’hi ha grans quantitats als fons marins que podrien superar les de les reserves convencionals de gas. Però hi ha un greu risc afegit en el cas dels hidrats de gas: són estructures inestables, i els canvis de pressió i temperatura hi poden desencadenar una dissociació explosiva. Cal afinar la tecnologia d’explotació per fer-la més eficient i més segura. ¿Està tot dit en el mercat mundial dels recursos energètics? Potser caldria deixar la porta oberta a noves opcions. “No tot el petroli està obert al mercat internacional”, comenta Mariano Marzo. “I una altra solució seria tenir accés a les reserves conegudes de països als quals ara no podem accedir. La clau no està exclusivament en les àrees que considerem inexplorades, sinó també en els territoris coneguts que, per diverses raons, són fora del mercat actual.”

Buscant petroli en el subsòl

El 1859, el coronel Edwin Drake perfora a prop d’Oil Creek, a Pennsilvània (Estats Units), el primer pou petrolífer amb finalitats empresarials. És l’inici de la “febre de l’or negre” i de la moderna indústria petroliera. Avui dia, cada any són perforats seixanta-cinc mil pous: 130.000 km, que és vint vegades el radi de la Terra

Petroli al fons del mar

La tecnologia de perforació i explotació petrolífera al mar és un dels grans triomfs de l’enginyeria del segle xx. Avui es treballa al límit del talús continental, a més de 2.500 metres sota l’aigua, i en perforacions per sota dels 6.000 metres del sòl oceànic.

Per què hi ha petroli a l’Orient Mitjà?

Durant el Mesozoic, les grans masses continentals del planeta van dividir-se en dues parts: Lauràsia al Nord i Gondwana al Sud, i al mig, un oceà circumequatorial, el Tethys. Era un mar càlid i tropical que acumularà sediments d’origen orgànic durant milions d’anys, i que explica la riquesa petrolífera dels jaciments de l’Orient Mitjà.

La corba de Hubbert i el zenit de l’extracció mundial de cru

King Hubbert va ser un geòleg nord-americà que, després de treballar per a la Shell, es va dedicar a la docència i la investigació en diverses institucions, algunes tan prestigioses com el MIT.
Hubbert va observar que, en una província petroliera, després de bombar a bon ritme el cru més accessible i barat, l’extracció es feia cada cop més difícil tècnicament i més cara, i inevitablement dequeia. Després d’estudiar molts camps, Hubbert va concloure que la història de l’extracció s’ajusta a una corba en forma de campana, el punt d’inflexió (peak oil) de la qual coincideix aproximadament amb el moment en què la meitat del cru recuperable ha estat ja bombat. Òbviament, les decisions polítiques i econòmiques, així com els avenços científics i tecnològics, poden alterar la forma de l’esmentada campana, en la mesura que poden accelerar o alentir els volums extrets en diferents moments.
En la dècada dels cinquanta, Hubbert va aplicar el seu mètode al conjunt dels EUA, i va arribar a la conclusió que el mencionat punt d’inflexió es produiria cap al 1970. Aquestes conclusions van fer somriure economistes i polítics: no en va els EUA eren en aquells moments el primer productor mundial de cru. No obstant això, això va ser exactament el que va succeir. Un cop passat el 1970, l’extracció va entrar en declivi i mai no ha pogut reanimar-se, malgrat les enormes sumes invertides i els espectaculars avenços tècnics experimentats des d’aleshores. De fet, l’extracció actual dels EUA se situa en uns nivells pròxims als del 1940.
El mètode de Hubbert també pot aplicar-se per predir en quin moment s’arribarà al zenit mundial de l’extracció. Certament, aquesta predicció presenta grans incerteses, entre altres raons perquè molts països i companyies tenen interessos polítics o econòmics que els porten a falsejar les seves dades de volum de reserves. Malgrat això, diversos estudis s’han arriscat a posar data a aquest moment.
Per exemple, l’Association for the Study of Peak Oil & Gas (ASPO) el situa pels volts del 2010. Altres prediccions més optimistes solen prendre com a base de les seves anàlisis les estimacions de recursos i reserves del Servei Geològic dels Estats Units, que calcula en tres bilions de barrils la quantitat total de petroli que finalment podrà ser recuperada del subsòl del planeta. Una xifra que excedeix en un bilió de barrils la mitjana de seixanta-dues estimacions realitzades des del 1942 i la utilitzada en els seus models per l’ASPO, que afirma que ja hem cremat la meitat dels subministraments possibles. Sobre la base de càlcul dels tres bilions, el Departament d’Energia dels EUA argumenta que el zenit no tindrà lloc abans del 2030.