entrevista

Joan Laporta «El repte ara és posicionar el Barça com més que un club al món» TEXT: Jordi Homs. FOTOGRAFIES: Marta Casellas
La multinacional blaugrana Joan Laporta (Barcelona, 1962), casat i pare de tres fills, és llicenciat en Dret per la UB i president de la Comissió Assessora de la Facultat de Dret. Fundador del bufet d’advocats Laporta & Arbós, va ser líder i portaveu de la plataforma Elefant Blau des de 1998. L’any 2000 es va presentar a les eleccions a la presidència del Barça dins la candidatura del publicista Lluís Bassat, perdent davant Joan Gaspart. Guanya les eleccions el 2003 davant el mateix Bassat, el seu antic cap de llista. Mantenim aquesta entrevista nou dies després de la victòria del Barça a la final de la Champions League, i el president ens confessa que des del 17 de maig està descentrat, que viu en un núvol i que no sap ni quin dia és. És potser per aquesta raó que té damunt la taula un petit rellotge de sorra, que fixa davant seu com a referència durant l’entrevista. El seu despatx, ni gran ni ostentós com un podria esperar, passaria perfectament pel d’un executiu d’una multinacional, si no fos per les banderes catalana i del Barça, juntes en un racó, i la munió de motius blaugranes que decoren mobles i parets. És prop del migdia, va de bòlit, i ens comenta que ni tan sols ha pogut esmorzar tot oferint-nos bombons a tall de desdejuni. Uns segons després s’asseu, s’ajusta l’americana i ordena sobre l’escriptori, en una pulcra filera, una petita campana, el rellotge de sorra i el telèfon mòbil.
Comencem pel principi: per què va estudiar Dret? Vostè és una persona jove i s’ha definit sempre com a catalanista, com va viure l’entrada a la Facultat i al món del dret, de sempre poc procliu al catalanisme? Què recorda de la seva època d’estudiant al començament de la dècada dels vuitanta? L’entrada va ser una mica..., no tot l’ortodox que es podria esperar. El meu pare és metge —i el meu avi també ho era—, el meu oncle, advocat. Jo havia fet la preinscripció a Medicina tot i que les dues carreres, com que les havia viscudes en l’entorn familiar, m’agradaven. Havia fet el COU de ciències, però em vaig quedar amb una mitjana de 6,5 i no vaig poder entrar a la Facultat. El meu oncle sempre m’havia dit meravelles de l’exercici de l’advocacia, i aleshores vaig optar per Dret. La veritat és que vaig entrar a la Facultat pensant que si feia un curs, després podria entrar a Medicina. Per a mi, doncs, va ser una entrada provisional, però va passar que em vaig trobar tan a gust que vaig decidir quedar-m’hi. L’ambient de la Facultat estava bé, eren els anys vuitanta. Sí que és cert, pel que fa al catalanisme, que la Facultat era de les menys actives en aquest aspecte, potser perquè el perfil de l’alumne de Dret no era tan reivindicatiu com en altres facultats, però vaig trobar-hi amics d’estiueig, vam constituir un grup d’estudi i vam anar passant cursos sense problemes.
Ara és president del Consell Assessor de la Facultat de Dret. El FCB i la UB són dues institucions importants del país, amb objectius compartits, com pot ser la projecció internacional. Com creu que podrien convergir les relacions i els interessos entre totes dues? Estem intentant trobar punts de convergència entre el que és la universitat i el món empresarial, i les entitats amb repercussió social. Ens referim bàsicament al fet que la carrera de Dret tingui també un vessant pràctic, que hi hagi alumnes que, durant els estudis, puguin fer pràctiques a empreses. En el Consell Assessor hi ha representats diversos agents socials i empreses i procurem aportar a la Facultat noves iniciatives, recomanar quins són els aspectes en què cal incidir més en les diverses matèries que componen la carrera, i, sobretot, centrar-nos molt en la relació de la universitat amb l’exterior. Això és el que més ens preocupa. En el cas del Barça amb la UB, a més a més, som veïns. En el Pla director de les Corts, tant el Barça com la UB, tenim la capacitat per liderar aquesta transformació urbanística, que pot ser la transformació més important de Barcelona després dels Jocs Olímpics i del Fòrum, i per tant, conjuntament amb els veïns, hem d’aconseguir que sigui una actuació urbanística de referència mundial.	"Barça i UB hem de liderar la transformació urbanística de les Corts, la més important després dels Jocs Olímpics i el Fòrum"
I en quin moment es troba aquesta transformació? Està en fase d’elaboració i redefinició del pla director. Hi ha hagut algunes converses amb els veïns perquè coincideixin els interessos de tots els afectats, de tots els que volem que continuï endavant aquest projecte. Crec que l’Ajuntament té clar que es tracta d’una actuació important, de gran magnitud, i que tots —Ajuntament, veïns, UB i Barça— farem els possibles perquè es dugui a terme d’una manera harmonitzada i que beneficiï els interessos de tots.
He d’entendre que entre el Barça i la UB hi ha bona sintonia en aquest sentit, que es troben en el mateix cantó de la tanca? Sempre ho hem estat. En cap moment hi ha hagut conflicte entre el Barça i la UB, a l’inrevés. Anem en la mateixa direcció, i les relacions són bones. El fet que sigui president del Consell Assessor de la Facultat de Dret, que hagi anant mantenint contactes amb els rectors que he conegut durant el meu mandat al Barça, i també que senti especial afecte per la UB, perquè és on vaig estudiar i on vaig viure un període de la meva vida extraordinari, és determinant.	"Estem gestionant el Barça amb els principis que vam establir al començament"
L’UB Barça no sembla que acabi de trobar el seu lloc en l’imaginari blaugrana de les seccions. Quins plans de futur té per al club? L’externalització és el model al qual han d’aspirar totes les seccions? Això és cert, no ha aconseguit trobar el seu lloc dins les seccions, però no és el model que busquem, tot al contrari: les seccions del Barça, són el Barça. El cas de l’UB Barça és una associació entre la UB per una banda, i per l’altra, els principals patrocinadors d’aquest equip. Quan van venir al Barça a oferir-nos la possibilitat de participar en aquest projecte, en aquells moments, incorporar més seccions no era possible perquè teníem altres necessitats més prioritàries. Aleshores vam establir un conveni en què la nostra principal aportació era de caràcter material i de cessió d’instal·lacions. El que passa és que els antics promotors d’aquest equip de bàsquet —per les raons que sigui— no han pogut arribar als objectius que pretenien. Això ha provocat que el Barça hagi hagut de fer front a la situació i hagi hagut d’incrementar la seva participació amb alguna aportació econòmica. Nosaltres ara no estem en disposició d’assumir una nova secció, i aquí és on es crea una situació una mica complexa. De tota manera, l’UB Barça ha continuat participant en competicions, està assolint un nivell molt bo, la qual cosa a nosaltres, com a Barça —porten la nostra samarreta—, ens agrada. I també cal dir que les noies s’ho mereixen, per la dedicació i l’entusiasme. El problema d’aquestes «seccions associades» —també teníem establert un conveni amb l’Institut Guttmann per al bàsquet en cadira, i finalment hem pres la decisió d’incorporar-la com a secció—, és de pressupost: uns són assumibles i d’altres no. Nosaltres tenim la voluntat de continuar tal com ara, fins i tot hem fet una aportació econòmica que creiem que hauria de satisfer els altres implicats en el projecte. En el fons sé que hi ha l’aspiració que el Barça l’assumeixi com una nova secció, però per a nosaltres la posició continua sent la mateixa.
Després del triomf electoral, els inicis del projecte —almenys els esportius— van ser complicats. Va haver d’empassar-se coses que no pensava, en termes d’«aixecar la catifa»? L’inici del nostre mandat va ser molt complicat. Portàvem des de l’any 1997 fent un seguiment exhaustiu de la gestió i no ens va sorprendre excessivament el que ens vam trobar, però no és el mateix analitzar les coses des de fora, que constatar aquesta mateixa realitat des de dins. I el que ens vam trobar era més complex del que ens havíem imaginat. Ens vam trobar amb una situació de dèficit, d’endeutament, amb un club desestructurat esportivament i organitzativament, de manera que vam haver de prendre decisions. Durant els primers quaranta-cinc dies vam prendre aproximadament seixanta mesures de xoc que ja havíem previst, però tot i així, les coses tenen el seu procés de maduració, i tot el que fa referència al projecte esportiu no va començar a agafar ritme fins al cap de set mesos... Vam haver de prendre decisions importants en sentit executiu i vam haver de subscriure un crèdit sindicat amb vuit bancs per reconduir la situació econòmica de l’entitat. Després, per a tot allò que feia referència a situacions que podíem considerar irregulars, vam decidir fer un informe per saber on érem. No crec que en aquells moments difícils fos bo judicialitzar el club, i així ens ho van recomanar els advocats que van fer l’anàlisi de la situació. El que vam fer va ser una dew diligence que va deixar molt clara la situació en què estàvem. Teníem un dèficit operatiu de 72 milions d’euros i un dèficit general molt important, en què les provisions arribaven als 164 milions, amb un deute al voltant dels 200 milions. Aquesta era la situació que vam constatar. Vam fer, doncs, una radiografia professional i molt il·lustrativa, i no vam veure cap cosa que comportés una actuació judicial, i a més a més, entenc que a nosaltres ens havien elegit per governar un projecte esportiu, per governar bé l’entitat i reconduir aquesta situació. I la trajectòria de les persones que van estar dirigint l’entitat abans que nosaltres ha de ser jutjada per la gent, no pas per nosaltres. Segurament algunes d’aquestes persones ja van tenir al seu moment una certa reprovació social i pública. Afegir cullerada per part nostra a aquesta situació no comportava res per a l’entitat, i el temps, crec, ens ha donat la raó. L’anàlisi del passat no em pertoca a mi, a mi m’interessa el present i el futur. Nosaltres ens vam decidir per una revolució en l’aplicació del cercle virtuós, invertir en el projecte esportiu per tornar a il·lusionar la gent, incrementar la massa social i els ingressos per tornar a reinvertir en el projecte esportiu. En definitiva, mantenir la il·lusió que havien generat les eleccions. Segurament alguna gent ho hauria fet d’una altra manera, però nosaltres no som partidaris de fer sang, sinó de construir, fer, crear, innovar, professionalitzar i fer que els barcelonistes se sentin orgullosos del seu club.	Érem una candidatura sense “hipoteques” i ho continuem sent
Vostè ha restituït el prestigi de la institució i ha creat un model esportiu triomfador. Tot i això, continua havent-hi recels i ressentiments en ambients diversos, des del futbolístic fins al polític. Vostè els percep? Quina explicació en dóna? Això és normal a la vida. Ara ja he après a conviure amb aquestes coses. Al principi em va sobtar una mica, perquè sóc nouvingut en aquest món. Ho fas amb tota la il·lusió, i evidentment t’equivoques, però no penses que algú pugui estar esperant que t’equivoquis, o a fer-te la traveta... O que hi hagi gent que actuï des del ressentiment, perquè si ho mirem en perspectiva crec que és obvi que el projecte està funcionant molt bé, fins i tot per damunt de les previsions. El que sí que és cert és que ens hem equivocat en moltes coses, que les hem intentat corregir, i que ens n’hem sortit. També és cert que ens tornarem a equivocar, que cometrem noves errades, però espero no cometre les mateixes. Estem parlant d’una minoria, i deu haver-hi moltes explicacions que no em pertoca a mi fer-les. Nosaltres hem de continuar treballant amb seriositat, i estic molt content de tot el que s’ha fet des de la junta directiva: prioritzar els interes sos del Barça, actuar amb responsabilitat, i defensar el funcionament democràtic de l’entitat. Lamento qui actua des del ressentiment, crec que deu ser difícil viure amb aquesta amargor. Evidentment que hi ha d’haver crítica, i que la gent pot tenir interessos personals concrets, determinats i legítims per dirigir l’entitat. D’altra banda, però, el que nosaltres farem és mantenir el Barça en una situació d’independència dels grups econòmics, polítics i mediàtics. Això ho tenim molt clar. Ho vam dir des del principi perquè érem una candidatura sense “hipoteques” i ho continuem sent. Estem gestionant el projecte amb els principis que vam establir al començament, i continuarem per aquest camí. El Barça ha de ser democràtic, ha de ser independent, dirigit pels seus socis, i per persones honestes que actuïn amb responsabilitat.
L’ànima col·legiada del projecte inicial ha mutat, tot patint greus crisis. A part del possible enfrontament personal, quina és, segons vostè, la clau de les diferències? El conflicte entre globalització i identitat, potser? No, no crec que sigui aquest el diagnòstic. Ha estat una qüestió purament personal, que afectava la forma de ser de cadascú. Ser directiu del Barça té una transcendència mediàtica que sobrepassa la capacitat de segons quines persones. S’ha de tenir una capacitat de resistència important, s’ha de tenir un sentit comú i una maduresa també importants. Jo crec que es tracta d’una qüestió d’afany de protagonisme i de no compartir les decisions que adoptava la majoria. Aquesta ha estat una de les principals raons per les quals hi ha hagut persones que no han pogut continuar. Fonamentalment eren raons personals, de fet no hi havia altres raons objectives, perquè l’evolució del club i del projecte ha estat molt satisfactòria, en la línia que ens havíem proposat. En el fons ho entenc, perquè la pressió és molt gran, i hi ha gent que no pot resistir-la, que no pot assumir el rol que els pertoca. Hi ha gent que no té la suficient maduresa per acceptar que dins un òrgan col·legiat el procés de deliberació s’ha de mantenir en la confidencialitat perquè si no això és ingovernable, i que, d’altra banda, s’han d’acceptar les decisions preses i adoptades per majoria. A partir d’aquí, qui tingui aspiracions personals i qui vulgui prioritzar interessos individuals per davant dels del club, no hi té cabuda. L’exercici de responsabilitat que es va fer a la fi de la passada temporada va ser molt gran i per mi ha estat una de les experiències més importants que he tingut a la vida. Saber gestionar totes aquestes vanitats, ambicions, gelosies, és complex. Vam haver de fer un exercici de gran responsabilitat i, afortunadament, ens en vam sortir.
El FCB va guanyar el passat Sant Jordi el Premi Carme Serrallonga a la qualitat lingüística que atorga la Facultat de Filologia de la UB. Com es pot augmentar el perfil catalanista del club i créixer a Espanya, on Catalunya no desperta gaires passions? Ha detectat un augment de catalanofòbia últimament? Això és la clau de volta. Nosaltres sempre hem dit que el nostre projecte és un Barça catalanista, i ho som de manera desacomplexada. Pensem que Catalunya és una nació, que perviu en el context de la comunitat internacional, i que tenim —i aquí crec que hi ha la clau— un absolut respecte envers la resta de nacions, estats, cultures, llengües... Nosaltres som catalans, les essències del Barça són catalanes, ja als anys vint es va posicionar com a club de Catalunya, i d’alguna manera pensem, com a catalans i com a barcelonistes, que el Barça deu molt al país que l’ha vist néixer, l’ha acollit i l’ha fet seu. I en aquest sentit penso que hem de ser agraïts amb el país. El projecte que tenim per al Barça ha de promoure aquests valors de catalanisme modern i integrador, democràtic, cívic, i en aquest cas, esportiu. Crec que el Barça és més que un club a Catalunya perquè ha defensat, ha representat en tot moment, la identitat de la majoria de la societat catalana. I també per aquesta raó, a l’hora d’encaixar el catalanisme del Barça a Espanya, el Barça ha estat més que un club a la resta de l’Estat perquè sempre ha estat vinculat a sectors progressistes que defensaven els drets i les llibertats democràtiques, en contraposició al que altres clubs representaven. Quan viatges per Espanya, te n’adones que és així. El Barça, en els sectors progressistes tenia, almenys, certs afectes. El Barça, a més, és un club que a Espanya té molta presència. De mil cinc-centes penyes que hi ha a l’Estat, set-centes es troben a Catalunya i vuit-centes a Espanya. Llavors, crec que és també responsabilitat nostra donar resposta a aquest barcelonisme, i a partir d’aquí, amb respecte, sense renunciar al que som, intentem conjugar aquests sentiments. És important intentar no ferir cap tipus de sensibilitat.	La pressió de ser directiu del Barça és molt forta i hi ha gent que no ha pogut assumir el rol que els pertoca
El Barça és molt gran i Catalunya és un país petit... En tot cas, més gran que Montenegro... Sí, evidentment, però és conscient que tant Barça per a un país tant petit pot arribar a ofegar, que corre el perill de convertir-se en una mena de «pensament únic»? Jo crec que tots els països tenen els seus símbols. En alguns són empreses multinacionals que fan de senyera..., tots tenen el que volen, o el que poden. Jo crec que a Catalunya, el Barça és la institució esportiva més important i que a més té una projecció mundial, i crec és bo per al país que el Barça assumeixi aquesta funció, més quan encara no tenim seleccions catalanes que puguin competir oficialment. A molts països els agradaria tenir un club com el Barça, a escala internacional, a través del qual es poden projectar valors de molts tipus. Abans parlàvem que el Barça és més que un club a Catalunya —i jo crec que també a l’Estat espanyol—, però ara tenim un repte que és posicionar el Barça com més que un club al món. Tenim unes essències catalanes, amb un barcelonisme transversal ideològicament, i tenim la possibilitat de posicionar-nos com més que un club a tot el món. Per aquest motiu hem decidit destinar el 0,7 % dels nostres ingressos ordinaris a la Fundació per tal que ho derivi a programes que desenvolupen organitzacions internacionals de reconegut prestigi per ajudar els nens que passen gana, els que tenen sida, els que necessiten formació... Si això ho fem bé, és com guanyar la Champions cada any, i a mi m’agradaria que hi participessin les institucions, tant les del govern com les socials del país, perquè crec que és una oportunitat que tenim a través del Barça per donar-nos a conèixer com a catalans solidaris, al món.
Autoretrat Quin llibre està llegint? Sempre llegeixo un llibre en anglès. Ara he acabat The broker del John Grisham, i ara estic llegint L’illa del Guacamai de Josep M. Ballarín. Quina pel·lícula li ha agradat últimament? Fa molt de temps que no vaig al cine voluntàriament. M’hi porta la dona, al Renoir. L’última que em va agradar va ser Millor impossible de Jack Nicholson. Quin viatge li agradaria fer? Ara m’agrada més anar a ciutats cosmopolites que no pas a llocs exòtics. Em ve de gust anar a Nova York, París, Londres. Tot i que l’Àfrica també em tira. Un record de la infantesa. Els estius a Castelldefels. Una mania. A la final de la Champions, i no em considero supersticiós, quan faltava un quart d’hora i encara no havíem marcat, tenia tres escuts del Barça a la butxaca esquerra i me’ls vaig passar a la dreta a veure si funcionava. Un defecte. Molts. Una virtut. No les he de dir jo, que les diguin els altres, si en tinc. Amb qui li agradaria sopar? A casa amb la família. Què canviaria, si pogués, del que ha fet? Està fet. Quin ha estat el seu pitjor moment? L’any passat. Des del punt de vista personal, ha estat dels pitjors de la meva vida. I en canvi vam tenir l’alegria de guanyar la primera lliga. I el millor encert? L’he encertada alguns cops. Des del punt de vista esportiu, el millor encert ha estat confiar en Rijkaard. Quin Estatut li agradaria per a Catalunya? El que va aprovar el Parlament de Catalunya el 30 de setembre.
El Barça i la cultura Carles Santacana Professor d’Història Contemporània. Autor del llibre “El Barça i el franquisme” (Editorial Mina, 2005) Vivim encara amb una certa distància entre el món cultural i universitari i el món de l’esport. Per exemple, els diaris no saben en quina secció han de parlar dels llibres sobre esport. Certament, i no és un recurs fàcil, aquesta és una altra de les herències del franquisme, que va controlar totes les instàncies esportives i les va segregar de la resta del món civil. Si afegim a aquest fet el potencial propagandístic que la dictadura podia canalitzar a través de l’esport, entendrem millor perquè la intel.lectualitat universitària contestatària en molts casos va girar l’esquena a l’esport, considerat «l’opi del poble». Les excepcions van ser poques, però significatives, amb un nom de referència com l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán i la directiva del Barça d’Agustí Montal. Afortunadament, en els darrers anys hi ha signes de voler refer els vincles entre el futbol i la cultura, però calen actituds decidides, com les de l’actual directiva blaugrana, perquè esport, cultura i coneixement vagin retrobant-se i siguin entesos com diverses formes de manifestació d’una mateixa societat.
Model Barça Anton M. Espadaler Professor del Departament de Filologia Catalana La temporada passada vaig participar en un debat en el qual hi va haver qui sostenia que només hi havia dos models en el futbol mundial: el del Chelsea, basat en la fortuna d’un magnat afeccionat al futbol, i el de Florentino Pérez, basat en la consideració d’un club de futbol com una marca. Un cop passat aquest temps, podem dir que ni un model ni l’altre han aconseguit gran cosa. Les samarretes es venen mentre una certa aura de glamour envolta els jugadors, però només si aquests s’acompanyen de victòries. Els equips unipersonals, per més que guanyin, només arrosseguen els incondicionals. El Barça de Joan Laporta depèn dels valors universals i democràtics inherents a la història del club, d’un concepte de joc que connecta amb les formes de la vida i la sensibilitat contemporànies i unes individualitats que consoliden el grup i difonen el joc i no mercaderies.
Un ofici per tornar-se majara Guillem Martínez Periodista El Barça és una cosa estranya. És l’única institució que aquesta societat ha pogut construir en cent anys. El Barça és, doncs, molt. O, segons, com es miri, molt poc. Sembla un club de futbol. De fet, comparteix moltes característiques amb el Móstoles. Es diferencia, però, en el fet que no és un club de futbol. Els moments en què ha estat només un club de futbol, el Barça ha deixat d’interessar la seva societat. Curiosament, els moments en què el Barça ha deixat de ser un club de futbol, i de guanyar alguna cosa de tant en tant, també. El Barça no fa política. Si en fes, seria terrible. No obstant això, el Barça ens agrada perquè és un objecte absolutament polític. Tothom sap com s’ha de comportar el presi de la Gene —i més ara, després de l’Estatut. El presi de la Gene no pot sobrepassar un centímetre les regles del joc vigents des dels anys setanta. Però ningú no sap com s’ha de comportar el presi del Barça, l’home que presideix tot aquest embolic que els he explicat precàriament.