Luis Izquierdo: “Si volem salvar les humanitats,
les haurem de fer més atractives”
El concepte de “posar a l'altura”, cal posar-lo en quarantena, ja que aquesta altura ha anat minvant. Amb les humanitats el que passa és que s'han de fer molt més interdisciplinàries. Disciplines com ara la literatura comparada hi ajuden, però s'haurien d'haver engegat potser una mica abans. Si parles de novel·la, has de parlar també de cinema, relacionar sabers i disciplines. Les grans novel·les del xix: Tolstoi, Flaubert... copsaven tota la realitat. Avui això és impossible. La realitat és canviant, dispersa, caòtica. I quan trobes, per exemple, una pel·lícula com ara Million dollar baby, penses: “Carai!”. Aconseguir avui en dia una cosa que tingui un impacte com això és difícil. Això no vol dir que hagis de renunciar a fer la novel·la o el text que sigui, però has de ser conscient que la novel·la ha perdut aquella centralitat que tenia. Per tant, la literatura potser es posarà una mica al fil del dia a dia, de la immediatesa, una mica com fa Toni Sala amb Rodalies o El diari d'un professor de secundària. Crec que aquest agafar-se a la realitat és el que pot donar més impuls a la literatura feta en català.
Ara que ben aviat inaugurarem les noves facultats
de Geografia i Història i de Filosofia, quin futur albira per a
les carreres d’humanitats?
Hi ha un veritable interès a rebaixar-les. O, potser millor, està
admès com una mena de fatalitat, i això és terrible.
Perquè les humanitats, que, cal dir-ho clarament, no serveixen
per a res, serveixen, en canvi, per a una cosa encara més inútil:
per tenir un pensament crític; per no empassar-se d’una manera
passiva el que et manen. Els mitjans de comunicació són,
cada vegada més, mitjans d’incomunicació. Els mitjans
—sobretot els audiovisuals— són pura distracció,
mer entreteniment, per matar el temps. La literatura, les humanitats,
si alguna cosa ensenyen, és a no matar el temps. Viure amb el temps
i, a vegades, contra el temps. I, és clar, això és
incòmode per al poder. I, per aquest motiu, les humanitats no són
necessàries, però sí absolutament imprescindibles.
En qualsevol esquema de país que vulgui ser mitjanament seriós,
les humanitats han de ser-hi. Potser amb una mica més d’alegria,
de ganes de comunicar, d’humor, lligat a un sentit més pràctic,
més “operatiu”. Si volem —si volen— salvar
les humanitats, les hauran de fer més atractives.
El llibre que recull la seva obra poètica
es titula Travesías del ausente. És l’absència
la constant sobre la qual ha bastit la seva obra?
Sí que sóc molt despistat... [riu]. La dimensió que
et passin coses pel cap i en facis un ús, en el meu cas modest,
quasi marginal, de poeta, de creador –una altra paraula terrible.
Hi ha moltes coses de les quals vols estar absent, però en formes
part malgrat tot. A mi em preocupa molt la destrucció del paisatge,
la passió pels diners, la pèrdua de la capacitat de contemplació,
en fi... tants malentesos. La poesia té a veure amb l’idealisme,
però també amb realitats concretes i tangibles que t’ofenen.
Amb aquest llibre he fet un recull de l’Izquierdo més seriós.
Hi ha l’espai de la presència, en què tu figures, i
el de l’absència.
