|
Objectiu: Mart |
||||
| Té el nom del déu romà de la guerra i és un planeta fred i àrid. La ciència investiga la història geològica i climàtica de Mart, el planeta vermell, i busca les pistes de l’evolució planetària i l’origen de la vida en un entorn inhòspit. | ||||
| Què ha fet aquest home d’Illinois, em pregunto en tancar les pàgines del seu llibre, perquè episodis de la conquesta d’un altre planeta m’omplin de terror i solitud?” Fa anys l’escriptor Jorge Luis Borges prologava amb aquestes paraules les Cròniques marcianes de Ray Bradbury, un llibre de ciència-ficció sobre la colonització de Mart escrit en plena Guerra Freda. En el món de les arts i les ciències, Mart desplega tot el seu atractiu de planeta misteriós davant la comunitat científica i –per què no?– en l’imaginari popular.El déu de la guerra dels romans dóna nom a Mart, el quart planeta des del Sol i el primer dels planetes exteriors a l’òrbita terrestre. La seva tonalitat vermellosa en el cel nocturn, ben coneguda pels antics astrònoms, l’ha fet especialment atractiu per a l’observació. A més, Mart és l’etern candidat per allotjar-hi formes de vida extraplanetària. Per Percival Lowell, l’astrònom autor de Mars (1895), el planeta és un extraordinari visitant còsmic del cel de mitjanit, més brillant que l’estrella Sírius i poderós rival còsmic del gegant Júpiter. Però, com és realment el planeta vermell? Comparat amb la Terra, Mart té una densitat inferior, l’atmosfera és cent vegades més lleugera i la força gravitatòria és tres vegades menor. La pressió atmosfèrica a la superfície és cent vegades inferior a la de la Terra. Un dia a Mart dura 24 h 37 min 22 s, i l’any marcià (sol en anglès) dura 687 dies terrestres. Mart és un dels planetes amb òrbita més excèntrica. Estudiant el seu moviment, Johannes Kepler va descobrir la trajectòria el·líptica –no circular– de les òrbites planetàries, base de les famoses lleis keplerianes que marquen l’inici de l’astronomia moderna. | ||||
| El volcà més alt de tot el sistema solar, el mont Olympus, és situat a la regió de Tharsis i té més de 24 km d’altitud i 550 km de diàmetre. | ||||
| Mart té períodes
estacionals similars als de la Terra, però més llargs i de
temperatures més extremes. Sorprenen les imatges del relleu marcià,
amb cràters d’impacte, camps de lava, canyons, volcans, dunes
de sorra i fissures sinuoses que recorden llits secs de rius. El planeta,
ara calmat, insinua una intensa història geològica, amb violentes
erupcions volcàniques i meteorits impactant en superfície.
Les zones brillants, d’un típic color vermellós, sovint
queden cobertes per espectaculars tempestes de pols que afecten tot el planeta.
Els casquets polars, als extrems del planeta, delimiten l’hemisferi nord i el sud del planeta, on les diferències s’exageren a causa de l’òrbita excèntrica i la inclinació de l’eclíptica. El principal gas de l’atmosfera marciana, el diòxid de carboni (CO2), crea un entorn irrespirable per als humans. És un ambient fred i estèril, dominat per la radiació ultraviolada solar, les temperatures extremes (entre els 30 ºC i els –140 ºC) i l’ambient oxidant del sòl. |
||||
|
||||
| Mart,
objectiu científic “Mart és un planeta relativament pròxim, sòlid, amb una atmosfera tènue que facilita l’observació astronòmica”, diu Eduard Salvador, catedràtic del Departament d’Astronomia i Meteorologia de la UB. “Té una història geològica –continua– i uns relleus superficials que recorden els de la Terra. Per això, Mart ens ajuda a imaginar-nos com podria haver estat el nostre planeta en els moments inicials i alhora ens permet estudiar per què la Terra i Mart han tingut una evolució planetària tan diferent.” Mart podria donar respostes a incògnites sobre l’origen de la vida, la geofísica planetària, l’origen del sistema solar i l’evolució dels planetes rocosos. Potser algun dia també hi arribaran missions tripulades i s’hi establiran colònies. Mart podria ser un objectiu estratègic si els recursos de la Terra s’exhaurissin. “Els avenços tecnològics de la investigació espacial –continua– són sempre fàcilment aplicables a posteriori. A més, l’impacte social d’aquestes missions és significatiu: els planetes sempre desperten l’interès del públic pel món de la ciència.” |
||||
| Un
duet diabòlic Phobos (‘Pànic’) i Deimos (‘Terror’) són les dues llunes de Mart. Eren els dos cavalls que tiraven de la quadriga del déu grec de la guerra Ares, que era el déu Mart per als romans. Phobos i Deimos van ser descobertes el 1877 per l’astrònom americà Asaph Hall. Els materials superficials de les llunes de Mart són similars al del cinturó d’asteroides exterior, i es pensa que podrien ser asteroides capturats. |
||||
| Un
planeta sec i desert? Per Christian de Duve, premi Nobel de Medicina 1974, “la vida és un imperatiu còsmic. És una manifestació obligatòria de la matèria, i està forçada a sorgir on les condicions són apropiades”. En l’actual estratègia exploratòria, estudiar les traces d’aigua líquida en el passat o present del planeta és el pas previ per descobrir-hi indicis de vida. El relleu marcià, amb formes geològiques suggerint valls i conques fluvials de grans dimensions, fomenta el debat científic. Per alguns, Mart ha tingut la més gran xarxa de drenatge hidràulic de tot el sistema solar, però no tothom hi està d’acord. L’abril del 2004, un espectròmetre de la sonda Mars Express de l’ESA va detectar gel sota el pol Sud marcià per mètodes directes. Mesos abans, la nau Odyssey (NASA) havia localitzat hidrogen (presumiblement procedent de l’aigua) en latituds boreals i australs. Un darrer estudi, publicat l’abril del 2006 a Science, diu que Mart és un planeta fred i sec des de fa 3.500 milions d’anys, sense descartar que tingui dipòsits d’aigua –probablement gelada– en el subsòl. Si Mart ha tingut condicions propícies per a la vida –diu l’estudi–, ha estat a l’inici de la seva història geològica, amb abundant aigua líquida en superfície. Si és cert que Mart va allotjar mars i rius fa milions d’anys, per què va desaparèixer l’aigua en superfície? També hi havia vida? Si la vida ha aparegut algun cop a Mart, podríem trobar-hi fòssils? La composició del famós Al H84001, un meteorit d’1,93 kg d’origen marcià que va ser trobat el 1984, anava en aquesta direcció: unes curioses formacions microtubulars del meteorit obrien un intens debat sobre els possibles indicis d’activitat biològica a Mart. Avui dia la hipòtesi ha perdut força. No obstant això, per Eduard Salvador, “no és inversemblant pensar en la possibilitat de la presència de vida a Mart. Sabem que a la Terra hi ha hagut impactes de meteorits procedents de Mart i, ben probablement, també en sentit contrari, fet que obre encara més opcions a les possibilitats de la vida a Mart. Si el passat de Mart és tan similar al del nostre planeta, i a la Terra hi ha vida, per què no pensar que també hi ha o hi ha hagut vida a Mart?”. A la llum dels coneixements actuals, potser encara som lluny de trobar respostes definitives. “Quan es conegui molt millor com és la química de la vida a la Terra –diu el professor Xavier Luri–, podrà avançar-se en la recerca de la vida a l’univers.” |
||||
| Missions
al planeta vermell La crònica resumida de l’exploració espacial a Mart l’obren les sondes soviètiques Marsnik 1 i Marsnik 2 l’octubre del 1960, un intent que va acabar en fracàs. El 1962, la Sputnik 22, un altre giny soviètic, va esclatar de camí a Mart, i, en plena crisi del míssils a Cuba, els Estats Units confonien les restes de la nau amb míssils nuclears soviètics. Entre el 1962 i el 1973, la NASA dissenya deu sondes Mariner per explorar el sistema solar intern. Eren exploradors robòtics, llançats per coets Atlas, i amb un pes inferior a mitja tona. La Mariner 3, que va ser llançada el novembre del 1964, no va arribar-hi mai. El 14 de juliol del 1965, la Mariner 4 sobrevola Mart per primer cop i fa les primeres fotografies a curta distància del planeta vermell. En òrbita solar durant tres anys, la Mariner 4 col·labora amb la Mariner 5, una nau bessona que és enviada a Venus el 1967. El 1969, la Mariner 6 i la Mariner 7 completen la primera missió dual a Mart, i sobrevolen l’equador i les regions polars del sud. La Mariner 8 i la Mariner 9, les primeres sondes orbitadores de Mart, són un punt d’inflexió en la crònica exploratòria del planeta: la Mariner 9, que és enviada a l’espai el 30 de maig del 1971 després del fracàs de la Mariner 8, és el primer satèl·lit artificial de Mart que registra una gran tempesta de pols marciana. La nau mapeja fotogràficament tota la superfície del planeta i capta de prop Phobos i Deimos, les dues petites llunes marcianes. La cursa per estudiar Mart té també bandera soviètica, amb projectes que havien de ser un fracàs (Mars 1, Sputnik 24, Zond 2, Cosmos 419, Mars 2, etc.), i un èxit històric: la nau Mars 3 arriba per primer cop a sòl marcià el 2 de desembre del 1971. |
||||
| L’estiu del 1976, el projecte
Viking de la NASA arriba a territori marcià: la Viking 1, a la planícia
Chryse, i la Viking 2 a la planícia Utopia. La missió era
molt ambiciosa: cercar-hi possibles signes de vida, però no s’hi
van trobar evidències clares. El Phobos 1 i el Phobos 2 eren enlairats
més tard sota bandera de l’antiga URSS. El projecte Viking no
dóna bons resultats i s’obre un parèntesi de disset anys
als Estats Units. El 25 de setembre del 1992, s’envia la Mars Observer,
una nau orbital equipada per estudiar la geologia, la geofísica i
el clima marcians. El 22 d’agost del 1993, es perd el contacte amb
la nau. Després, és el torn de la Mars Global Surveyor (1996)
i la Mars Pathfinder (1997), que té un vehicle robòtic autònom
que es passeja per l’Ares Vallis, una planícia al·luvial
que hi ha a l’hemisferi Nord de Mart. La sonda Pathfinder ha enviat
més 2.300 milions d’elements d’informació, amb més
de 17.000 imatges i més de quinze anàlisis quí-miques
de sòl i roques i estudis de meteorologia. La Mars Surveyor Orbiter
(1998) culmina en fracàs, ja que probablement es va incendiar en
fer contacte amb l’atmosfera marciana. Després de la Mars Polar
Lander i la Deep Space 2 del 1999, les més recents són la
Mars Odyssey (2001), la Mars Express (2003) –en col·laboració
amb les agències europea i italiana–, la Spirit i l’Opportunity
(2003) i la Mars Reconnaisance Orbiter (2005). La Phoenix (2007) i un laboratori
científic mòbil (Mars Science Laboratory) per al 2009 són
de moment les missions exploratòries del futur més immediat.
En l’àmbit europeu, l’Agència Espacial Europea (ESA)
va enviar a Mart la sonda Mars Express el 2 de juny del 2003, de manera
que obria un nou capítol en la investigació europea de l’espai.
En el futur, Mart continuarà en el punt de mira de la ciència internacional. La ciència ja pensa en futurs viatges tripulats i colònies en territori marcià, però caldria invertir més recursos en diverses línies d’investigació (propulsió, combustibles alternatius, enginyeria astronàutica, medicina espacial, etc.). Sembla pura fantasia, però la idea de trepitjar Mart potser no és tan lluny. “Les grans fites en el món de la investigació espacial –diu Eduard Salvador– han nascut com a idees que semblaven impossibles. En astronomia, hi ha canvis molt més impensables que finalment s’han realitzat.” Estarem atents, doncs. |
||||
| A
la recerca de vida intel·ligent extraterrestre El setembre del 1959, Giuseppe Cocconi i Philip Morrison, de la Universitat de Cornell, publiquen a la revista Nature el famós article “Searching for Interestel-lar Communication” sobre l’ús de rajos gamma i microones per contactar amb civilitzacions extraterrestres. Aquest és el punt de partida d’una ambiciosa idea científica: trobar altres civilitzacions intel·ligents a l’univers amb capacitat de comunicar-se tecnològicament. “Cal diferenciar molt bé entre la cerca de vida i la detecció de vida intel·ligent a l’espai”, comenta el professor Xavier Luri, del Departament d’Astronomia i Meteorologia.“Per exemple, l’Agència Espacial Europea ha dissenyat el programa Darwin per trobar senyals identificatives –biomarcadors– de la vida en planetes extrasolars (per exemple, bandes d’oxigen, ozó, metà, etc. en l’espectre de l’atmosfera planetària, etc.).” Trobar indicis de vida intel·ligent extraterrestre és l’objectiu de SETI (Search for Extraterrestrial Intelligence), un projecte d’abast internacional que cerca pautes intel·ligents en senyals de ràdio del cosmos. Inspirat en les idees de Cocconi i Morrison, SETI ha estat en l’agenda de prioritats de científics de renom (Frank Drake, Carl Sagan, etc.). Fins als anys noranta, la NASA ha donat un ampli suport a SETI, i ara la Planetary Society és la principal entitat impulsora del projecte. Amb més o menys suport, SETI ha passat per diverses fases d’activitat al llarg de la seva història, en les quals ha impulsat projectes científics per detectar vida tecnològicament avançada més enllà de la Terra (Ozma, Cyclops, BETA, SERENDIP, etc.). “SETI és un tema atractiu per al públic general –diu Xavier Luri–, però en el context científic té unes possibilitats d’èxit molt remotes. Trobar senyals d’intel·ligència extraterrestre per radiofreqüència a l’univers és un succés altament improbable. No és un projecte científic productiu, i les possibilitats de fer publicacions en són mínimes, etc. Però això és comú a moltes àrees teòriques de la ciència. Per a la ciència més ortodoxa, és un projecte marginal que fàcilment entra en contacte amb idees que s’allunyen de la ciència tradicional.” En la dècada dels vuitanta, SETI viu el seu moment de glòria: és l’època de les grans missions espacials (Viking, Voyager, etc.), i el públic mostra passió pel cosmos i la investigació espacial gràcies a astrònoms divulgadors com Carl Sagan. Són anys d’intensa activitat del projecte SETI al radiotelescopi d’Arecibo (Puerto Rico), que rastrejava amb interès l’univers més llunyà en cerca de senyals de ràdio de civilitzacions tecnològiques. Però, quin és el balanç de SETI fins ara? Es calcula que s’han fet més d’un milió de registres per trobar senyals en radiofreqüència de caràcter regular i clarament no natural (extraterrestre). Però trobar-hi resultats significatius és com intentar trobar “una agulla en un paller” a escala cosmològica. “Un senyal de ràdiofreqüència captat el 1977 al radiotelescopi Big Ear d’Ohio (Estats Units) podria ser un candidat excel·lent per al projecte SETI, però el seu origen encara no s’ha pogut explicar avui dia”, comenta Jordi Portell, coordinador de SETI@home a Catalunya i investigador de l’esmentat Departament. “A gran escala –continua– hi ha 166 senyals candidats detectats al radiotelescopi d’Arecibo que també han estat estudiats pels experts.” Avui dia, el gran èxit de SETI ha estat trobar una font de recursos de computació alternativa: el públic connectat a Internet. Així va néixer SETI@home, un experiment científic que utilitza ordinadors connectats a Internet per trobar intel·ligència extraterrestre. A través de SETI@home, tots els usuaris poden formar part activa de la recerca amb els ordinadors a casa, executant un programa gratuït que descarrega i analitza informació de radiotelescopis. L’ambició per trobar pistes de vida intel·ligent i avançada tecnològicament a l’espai continua tirant endavant: a SETI@home ja suma més d’un milió d’ordinadors i tres milions de col·laboradors. |
||||
| Què
és l’equació de Drake? És possible calcular el nombre de possibles civilitzacions intel·ligents existents a l’univers? La fórmula més coneguda, l’equació de Drake, és un càlcul probabilístic del nombre de civilitzacions extraterrestres de la nostra galàxia amb capacitat de comunicar-se amb senyals de ràdio. |
||||
| Mes
enllà de Mart: Missió Gaia, un cens de mil milions d’estrelles Europa també ha guanyat terreny i ambició científica en el capítol de la investigació espacial. L’ESA, que ha desplegat missions a Venus i Mart, té marcada una altra prioritat a l’agenda: el llançament el 2011 del satèl·lit Gaia a bord del coet rus Soyuz-Fregat. La missió Gaia, iniciada el 1997 amb un pressupost d’uns 500 milions d’euros, serà un punt d’inflexió en el camp de l’astronomia galàctica i extragalàctica. Un equip del Departament d’Astronomia i Meteorologia de la UB participa en el projecte, en el qual col·laboren més de dos-cents científics europeus. “Gaia cartografiarà més de mil milions d’estrelles a l’espai amb un grau de precisió sense precedents –diu el professor Jordi Torra, un dels participants en la missió–, i posarà a prova les teories sobre l’origen i l’evolució de la nostra galàxia. Per a cada objecte, calcularà diferents paràmetres (posició, velocitat, temperatura, propietats físiques, etc.) i ens donarà un mapa de la nostra galàxia en sis dimensions.” Gaia serà la base de referència de les dades astromètriques i dels paràmetres fonamentals de l’astrofísica del segle xxi. La missió té molts reptes científics davant seu: fer el primer cens estadísticament significatiu de la galàxia, quantificar l’estructura espacial a partir de les distàncies, conèixer les velocitats espacials per determinar el camp gravitatori i les òrbites es-tel·lars, i caracteritzar les propietats astrofísiques de cada objecte. Gaia ampliarà l’horitzó científic de l’Hipparcos, el primer satèl·lit astromètric de l’ESA. Llançat el 1989, l’Hipparcos va mesurar les posicions de més de cent mil estrelles amb una precisió d’un mil·lisegon d’arc (similar a mesurar l’alçada d’un home a la Lluna des de la Terra). Gaia, que és cent vegades més precisa, podria detectar des de la Terra una moneda de 10 cèntims d’euro a la superfície lunar. Durant cinc anys, Gaia registrarà centenars de milers de nous objectes còsmics, des del sistema solar fins a les galàxies de l’univers més pròxim: planetes extrasolars, asteroides, estrelles, nanes marrons, supernoves, etc. Determinarà amb precisió les distàncies de molts indicadors estàndard (estrelles pulsants, supergegants, seqüències de cúmuls, etc.), detectarà tota classe d’estrelles variables i sistemes binaris, i facilitarà funcions de lluminositat in situ, funcions de massa i diagrames color-magnitud de cúmuls oberts i globulars. Gaia serà una font d’evidències observacionals per resoldre enigmes sobre la matèria fosca a l’univers, l’origen i la formació de galàxies i l’evolució estel·lar, en especial a la Via Làctia i a les galàxies del Grup Local. Però els seus objectius científics no acaben aquí. L’impacte científic de Gaia també arribarà a la física fonamental, l’astronomia galàctica i extragalàctica, la cosmologia i àrees afins. Per exemple, ajudarà a determinar amb més precisió paràmetres de les teories relativistes, com és el paràmetre gamma (curvatura de la llum per efectes gravitatoris), un dels efectes relativistes més importants en les mesures astromètriques. També contribuirà a establir un límit superior a la variació de la constant universal de la gravetat. |
||||
| L’equip de la UB que col·labora
amb Gaia s’ha centrat en la simulació de la missió, la
reducció i la gestió de dades i el disseny del sistema fotomètric.
En una primera fase, que es va acabar el 2004 i va ser feta en col·laboració
amb el Centre de Supercomputació de Catalunya (CESCA) i l’empresa
GMV, es va dissenyar el prototip de la base de dades del projecte. “Arran
els resultats –diu Jordi Torra–, les idees de com s’havia
de fer la gestió de dades de Gaia han canviat molt. D’un sistema
centralitzat amb una base de dades úniques, s’ha passat a un
altre sistema amb bases de dades distribuïdes en diferents punts d’Europa,
amb un gran centre de gestió de dades a l’ESAC (European Space
Astronomy Center) a Villafranca del Castillo (VILSPA) a Madrid.” En
l’actualitat, el satèl·lit Gaia està en fase de
definició industrial per l’empresa EADS-Astrium. Ara s'està
creant un consorci d’instituts per reduir totes les dades de la missió.
Processar i gestionar les primeres dades científiques del satèl·lit
serà responsabilitat d'un equip de la UB dirigit pel professor Jordi
Torra. També a la UB, Carme Jordi dirigeix la línia d'estudi
del sistema fotomètric i producció de dades derivades. El
responsable del mòdul de simulacions de la missió és
el professor Xavier Luri. Amb el simulador de la missió es prova
la validesa de les solucions científiques proposades i es valoren
les aproximacions tècniques proposades per les indústries
que construeixen el satèl·lit. Cada sis mesos caldrà
fer una nova versió de les dades científiques, i tot aquest
procés de gestió de dades també el coordinen els experts
de la UB. Gaia aportarà informació de l’ordre de les
desenes de terabits (1 Tbit = 106 Mbits), tot un repte per la quantitat
i la complexitat de la gestió de les dades científiques a
tractar. Es calcula que podrà observar unes 200.000 nanes blanques i 50.000 nanes marrons joves; descobrirà uns 100.000 planetes gegants en un cens complet de sistemes planetaris exosolars, i observarà uns 500.000 quàsars a l’espai. “A escala més petita –continua Jordi Torra–, Gaia també és una missió adequada per detectar planetes al voltant d’altres estrelles. D’altra banda, la missió detectarà uns milers de petits planetes, asteroides, cometes i els objectes del cinturó de Kuiper, que ens donaran una idea més exacta del sistema solar.” |
||||
| Ambició
europea a Mart El maig passat, el Parque Nacional del Teide va ser el camp de proves del prototipus del vehicle Rover espacial ExoMars, que es va construir per a la primera missió del programa d’exploració Aurora de l’ESA. L’ExoMars, que serà llançat el 2009, buscarà indicis de vida passada o actual al planeta per a estudis d’exobiologia, i farà perforacions del subsòl marcià. Aurora és part de la gran aposta científica europea per l’exploració del sistema solar. Si la sonda Mars Express, que va ser llançada el juny del 2003, cerca aigua en el subsòl del planeta i estudia l’atmosfera i la geologia marcianes, el significat científic d’Aurora és encara més excepcional. El programa impulsarà el progrés tecnològic en navegació, guia i control de sondes, descens i aterratge, sistemes de propulsió, robòtica i materials, retorn de mostres marcianes (Mars Sample Retorn) en missions robòtiques com a banc de proves experimental per al gran repte: enviar missions tripulades a Mart en l’horitzó del 2030. |
||||
| Ràdio,
cinema i literatura també s’han inspirat en el planeta vermell En la mitologia romana, Mart era el déu de la guerra, el fill de Júpiter i de Juno, i era representat com un guerrer amb armadura i elm. Els grecs l’adoraven com a Ares, també el déu de la guerra. Per als antics que miraven al cel, Mart era un brillant punt vermell enmig del cel nocturn. En la cultura mesopotàmica, la primera que estudia el cel, rep el nom de Nergal (’estrella de la mort‘). Per als egipcis era Har Decher (‘el Vermell’). El 1500, es creia que tot girava al voltant de la Terra, com a centre de l’univers. El 1543, Nicolau Copèrnic capgira la visió del món conegut i presenta un univers heliocèntric, amb el Sol en posició central. Dos-cents anys abans de la invenció del telescopi, Tycho Brahe, un astrònom danès, fa uns extraordinaris càlculs de la posició de Mart. El 1609, Johannes Kepler, estudiant de Brahe, parla d’òrbites el·líptiques del moviment planetari a Astronomia nova, i Galileu, defensor de l’heliocentrisme copernicà, observa per primer cop el plane-ta vermell amb un telescopi bastant rudimentari. Huygens, amb un telescopi més avançat, descriu una taca fosca sobre la superfície marciana (probablement, la planícia de Syrtis Major) i especula sobre vida extraterrestre al llibre Cosmotheros. El període rotacional del planeta vermell (24 h 40 min) l’estableix Giovanni Cassini el 1666, i el perfecciona Frederik Kaiser el 1862. Quan Venus s’apropa al màxim a la Terra el 1719, la brillantor del planeta causa pànic. A partir del 1777, l’astrònom William Herschel descriu oceans a les àrees més fosques de la superfície marciana i parla de vida marciana. El primer mapa de la superfície de Mart és obra de Wilhelm Beer i Johab von Madler. Richard Anthony Proctor publica un mapa de Mart amb continents i oceans. El primer mapa de la superfície de Mart és obra de Johann von Madler el 1840. És l’inici de la cartografia marciana. El 1867, Richard Antony Proctor publica un mapa de Mart amb continents i oceans. Els topònims marcians (Mare Thyrrhenum, Solis Lacus, Hellas, Tharsis, mar de Kaiser, etc.), derivats de la mitologia, història, etc., són recollits a la nomenclatura de Giovanni Schiaparelli. El famós astrònom italià parla, també, de “canali” per descriure solcs a la superficie del planeta. És temps de polèmica científica: són els canals signes de civilització intel·ligent a Mart? No és fins al 1901 que el francès Eugène Antoniadi desmitifica els canals marcians i dibuixa el mapa més acurat de Mart abans de l’arribada de l’era espacial. El 1877, les dues llunes marcianes, Phobos i Demios, surten per fi a la llum gràcies a Asaph Hall (1877), cent cinquanta anys després que l’escriptor satíric anglès Jonathan Swift parlés de llunes marcianes a la seva novel·la Els viatges de Gulliver. Percival Lowell, el 1895, publica el llibre Mars, en el qual descriu un planeta habitat amb un enginyós sistema de recollida d’aigua i desglaç de les capes polars. Sens dubte, el misteriós planeta vermell ha estat font d’inspiració per a ràdio, cine i literatura. El 1898, en plena obsessió pel planeta vermell i els canals marcians, H.G. Wells publica La guerra dels mons, una brutal crònica de la invasió marciana de la Terra, tot un clàssic de la ficció literària. També va fer història l’episodi de pànic col·lectiu generat pel cineasta nord-americà Orson Welles, la nit de Hallowen del 1938, amb una emissió dramatitzada del clàssic de Wells en un programa radiofònic. I encara avui dia el llibre Cròniques marcianes (1950), de l’autor nord-americà Ray Bradbury, és una de les obres de ficció més conegudes del món. |
||||
| i a la UB... | ||||
| El contingut d’aquest reportatge és susceptible de ser analitzat des de diferents vessants i, per tant, des de diversos centres i ensenyaments de la UB, com és el cas de la Facultat de Física de la UB. | ||||
|
Facultat de Física |
||||
| Què
és l’ESA? L’Agència Espacial Europea (ESA) és la porta d’accés a l’espai des del continent europeu. La seva missió és configurar el desenvolupament de la capacitat espacial europea i garantir que la inversió en activitats espacials aporti beneficis als ciutadans d’Europa. Les línies d’investigació de l’ESA tenen l’objectiu de conèixer la Terra i el seu entorn espacial, el Sistema Solar i l’Univers, així com fomentar el desenvolupament de tecnologies i serveis basats en satèl·lits i el progrés de la indústria europea. L’ESA, amb seu a París, està constituïda per disset Estats membres: Alemanyia, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Espanya, Finlàndia, França, Grècia, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, Noruega, Països Baixos, Portugal, Regne Unit, Suècia i Suïssa. El Canadà i Hongria tenen un estatus especial i participen en alguns projectes per acords de cooperació. L’ESA és una organització indepent que manté lligams amb la Unió Europea a través d’un Tractat marc ESA/UE. Les dues organitzacions comparteixen una estratègia europea per a l’espai i estan desenvolupant una política espacial conjunta. El pressupost de l’ESA per al 2006 és d’uns 2.904 milions d’euros. Les activitats obligades de l’ESA (programes de ciència espacial i el pressupost general) es financen amb les contribucions econòmiques de tots els Estats membres de l’Agència, en funció del producte interior brut de cada país. L’ESA funciona segons el principi de “retorn geogràfic”, és a dir, invertint a cada Estat membre –a través de contractes laborals per a programes espacials– una quantitat equivalent a la contribució de cada país. L’òrgan de govern de l’ESA és el seu Consell, que proporciona les directrius polítiques bàsiques en les quals es basa l’Agència per a desenvolupar el programa espacial europeu. Cada Estat membre està representat en el Consell i té un vot, al marge de la seva contribució econòmica. Més informació de l’ESA, al portal www.esa.int. |
||||