Dona i universitat

Text: Núria Quintana i Rosa Martínez Fotos: Marta Casellas i Josep M. Rué

Les administracions estan prenent mesures per evitar la discriminació de gènere a les universitats. Sembla que en aquestes institucions, on ha de prevaler l’objectivitat i la promoció per mèrits, també existeix el sexisme i això dificulta que la societat pugui disposar plenament del capital humà femení en tasques de desenvolupament i innovació.

El comissari de Ciència i Recerca de la UE Janez Potočnik ha manifestat que «no hi ha lloc per a la discriminació de gènere» si Europa vol assolir la fita del 3 % del PIB destinat a recerca i desenvolupament. Aquest objectiu significarà incrementar en 700.000 el nombre d’investigadors en el continent, una «massa crítica» difícil d’assolir sense la participació de la meitat de la població femenina, aproximadament un 53 %. Davant d’aquesta realitat, les administracions han començat a aplicar mesures per pal·liar la discriminació de gènere als centres de recerca i a les universitats; la Generalitat de Catalunya, per exemple, recull aquesta perspectiva de gènere en les directrius del Pla de recerca i innovació 2005-2008. Aquesta preocupació dels governs palesa, si més no, que institucions en què ha de prevaler l’objectivitat i la promoció per mèrits, com ara les universitats, semblen patir de sexisme, i que es tracta d’un problema que afecta negativament el desenvolupament i la innovació de la nostra societat.
Si seguim amb dades del context europeu, les dones representen el 29 % de la comunitat científica del continent, segons s’extreu de l’informe She figures 2006 (un estudi estadístic impulsat pel Grup de Hèlsinki sobre Dones i Ciència, creat per la Comissió Europea consultable a http://ec.europa.eu/research/science-society/pdf/she_figures_2006_en.pdf). De fet, aquest percentatge del 29 % de dones en aquest sector és força inferior al de la presència de dones en el conjunt de la força de treball europea, en què la població femenina representa un 44 %.
En el cas concret d’una universitat pública, com ara la Universitat de Barcelona, el percentatge sembla estar més equilibrat. El conjunt del personal docent i investigador està integrat per un 41,3 % de dones (dades de l’any 2006), encara que val a dir que aquesta xifra varia molt segons el centre: des de gairebé un 80 % de dones en el PDI d’Infermeria, fins a menys d’un 20 % a Física. De tota manera, aquest percentatge global del 41,3 % femení no mostra la realitat de la situació de les dones en la comunitat acadèmica de la Universitat.

El veritable biaix per temes de gènere és el que denota la infografia d’aquestes pàgines. Veiem que les dones representen una majoria important en començar la llicenciatura, posició que mantenen fins a acabar aquests estudis de primer i segon cicles (67 % de titulades). Ara bé, quan comença l’etapa de doc­torat i s’inicia la carrera d’investigador amb les primeres beques de recerca, aquestes xifres varien fins a igualar-se al 50 % el percentatge entre homes i dones. I a partir del doctorat, l’evolució ja comença a assumir la tendència inversa: a mesura que analitzem categories més altes de personal docent i investigador els homes esdevenen majoria. Quan s’arriba al nivell de catedràtic, el major grau dins la carrera acadèmica, constatem que a la UB els homes representen aproximadament un 80 %. Concretament hi ha 102 catedràtiques, enfront de 476 catedràtics; és a dir, que la situació de l’inici, de l’accés a la Universitat, s’ha capgirat amb escreix a favor del sexe masculí. En la categoria de catedràtic, a la UB els homes representen un 80 %
Si ho analitzem des de la perspectiva europea, el She figures 2006 mostra que en el continent només hi ha un 15 % d’investigadores en les escales més altes de la carrera acadèmica. Aquesta preeminència masculina en els llocs principals de la comunitat acadèmica, l’anomenat sostre de vidre que pateixen les dones, es reflecteix en molts altres aspectes. La catedràtica de Dret Civil de la UB Encarna Roca –primera dona que esdevé magistrada de la sala primera (civil) del Tribunal Suprem– assenyalava en una conferència sobre la situació de la dona a la UE que va impartir, convidada pel Colegio de España, que «l’accés a fons de recerca és majoritàriament masculí; a Catalunya per exemple solament el 16 % dels grups consolidats tenen com a investigadora responsable una dona». D’altra banda, afegeix que les investigadores són les que tenen majoritàriament contractes de curta durada. Es pot concloure, doncs, que la comunitat acadèmica és masculina i que la dona és considerada massa sovint «com una intrusa», i existeix un problema de reconeixement de la seva con­tribució al coneixement científic, en paraules de la catedràtica d’Història Contemporània Mary Nash. La investigadora planteja que l’informe ETAN de la UE va demostrar que hi ha una infrautilització de les dones en la recerca en general i en especial en Ciència i Tecnologia mentre que les investigadores tenen un accés molt menor als recuros d’R+D.
Quines són les causes que la comunitat acadèmica tingui aquest caràcter majoritàriament masculí? Una primera evidència és que, en el gràfic de les tisores, el punt d’inflexió en què els homes investigadors passen per davant de les seves col·legues femenines coincideix amb el moment biològic de la maternitat i l’establiment d’una família. «Les dones triguen més temps a desenvolupar una carrera investigadora; són les que tenen cura no només dels fills sinó d’altres membres de la família», apunta la professora de Filosofia de la UB Fina Birulès. En concordança amb aquests arguments, la catedràtica Encarna Roca assenyala: «Les dificultats en l’assistència en les tasques relacionades amb fills parents, ancians, etc., són tradicionalment i culturalment assignades a les dones i això no millora, atesa la feblesa d’un estat del benestar obtingut a Espanya molt tardanament». Ara bé, aquest problema de la conciliació entre la vida personal i la carrera acadèmica no sembla, ni molt menys, ser l’únic factor. Fins i tot, la catedràtica Mary Nash apunta que «no és tan important com habitualment s’ha dit.»
Mary Nash creu que les principals dificultats de les dones per accedir i promocionar-se en la comunitat científica pertanyen a «un àmbit cultural». Recorda que fins al final del segle xix no es considerava necessari que la dona s’instruís «fins i tot es veia com una amenaça». Progressivament les dones comencen a rebre una formació sobretot en aquells camps vistos com a més femenins, com ara educadores o cuidadores de malalts. Com a dades, es pot assenyalar que fins al 1910 les dones no podien anar a la universitat i fins al 1947 no van poder ingressar a Cambridge. «De fet, fins als anys seixanta-setanta les dones no accedeixen a la universitat a Espanya de manera majoritària», afirma Mary Nash.
Fina Birulès considera que «hi ha un masclisme en els hàbits de selecció dels investigadors», mentre que la catedràtica Nash fa referència a «la composició de tribunals desequilibrada», amb majoria masculina. Continua dient que «hi ha mecanismes més o menys inconscients que menystenen la recerca feta per dones en un tribunal d’homes». Fins i tot en un camp tan «objectiu» com és el de la recerca sembla que hi hagi lloc per als prejudicis i la subjectivitat. Aquests mecanismes més o menys soterrats de discriminació de gènere són objecte de reflexió a la guia elaborada per l’Institut Català de les Dones per al disseny i la implementació d’un pla d’igualtat d’oportunitats a les empreses (1) La conciliació entre la vida personal i la carrera acadèmica no sembla, ni molt menys, ser l’únic factor de discriminació

(1) Les discriminacions per raó de gènere apareixen en la majoria de col·lectivitats, encara que no sempre se’n tingui consciència, i les empreses no en són una excepció. La discriminació, quan és visible, es combat mitjançant lleis i normatives que intenten defensar totes les persones per igual, però moltes vegades la discriminació no és visible: unes vegades per manca de sensibilitat de qui discrimina i per resignació de la persona discriminada, d’altres perquè la discriminació s’amaga sota formes subtils, en processos que en aparença semblen neutres però que acaben produint un resultat negatiu i perjudicial en un col·lectiu. En aquests darrers casos, el més habitual és que ni la persona que discrimina ni la que és discriminada en siguin conscients.
Guia per al disseny i la implementació d’un pla d’igualtat d’oportunitats a les empreses. Institut Català de les Dones, 2006.

«Falta tècnica»

Representen el 75,62 % dels futurs metges, el 78,31 % dels futurs farmacèutics i el 74,25 % dels futurs odontòlegs. Són el 60,90 % dels futurs advocats i el 52,73 % dels que administraran i dirigiran les nostres empreses. Seran més del 90 % dels mestres –excepte en l’especialitat d’Educació Física– i més del 67 % dels filòlegs, el 77,78 % dels arqueòlegs i el 73,83 % dels antropòlegs. Arribaran a més de la meitat, o la meitat, dels biòlegs (68,62 %), bioquímics (66,67 %) i geòlegs (50 %). I és que les dones constitueixen el 62 % de l’alumnat de primer i segon cicles a la UB, i, una mica més, el 66,6 % del que s’arriba a llicenciar.
En paraules d’Antoni Vallès, vicerector d’Estudiants «les noies són majoria en 41 dels 75 ensenyaments de la UB i també obtenen els millors resultats.» En aquest sentit, afegeix: «Tradicionalment en tots els nivells educatius, les alumnes acostumen a ser qualificades com a més estudioses, disciplinades i constants. Tradicionalment, també, s’han decantat pels estudis de les àrees d’humanitats, salut i educació, mentre que han demostrat menys predisposició a accedir a carreres purament tècniques.»
I és en aquest àmbit on hi ha més diferències. En Enginyeria Electrònica, Enginyeria Geològica, i en Enginyeria Tècnica d’Informàtica de Sistemes, les alumnes no assoleixen el 10, el 15 i el 25 %, respectivament, i a Física tot just freguen el 30 %. Amb percentatges més elevats, però encara per sota del 50 %, se situen les que cursen Ciències Actuarials i Financeres; Estudis Immobiliaris i de la Construcció; Enginyeria Química; Estadística, i Matemàtiques, però també estudis de caràcter no tècnic com ara Filosofia, l’anteriorment esmentada titulació de Mestre-especialitat d’Educació Física, Geografia, Història i Investigació Privada.

Pioneres a la Universitat

Hi ha dones que van ser pioneres en els seus àmbits de coneixement trencant motlles en la seva època. En aquesta pàgina proposem alguns exemples històrics d’investigadores i acadèmiques, totes elles relacionades, d’una manera o altra, amb la UB.

Juliana Morell (Barcelona, 1594-Avinyó, 1653)
És l’única dona que apareix citada al Paranimf de la Universitat de Barcelona, el seu nom està inscrit en el fris superior, entre els personatges destacats per les diferents facultats. Als set anys coneixia el llatí, el grec i l’hebreu. Als disset, parlava, llegia i escrivia en catorze idiomes (àrab, sirià, italià, francès, etc.). Amb una excepcional capacitat d’aprenentatge, Juliana obté el grau de doctora en Lleis l’agost del 1608, però el seu pare li preparava un casament amb un home de bona nissaga. Als 14 anys, Juliana ingressa al monestir de les monges dominiques de Santa Pràxedes a Avinyó per dedicar-se exclusivament a l’estudi i al món del coneixement. Formada en dret civil i canònic, filosofia i ciència, és un cas excepcional en l’Europa de l’època. Fins i tot, Lope de Vega li va dedicar uns versos en el seu tractat Laurel de Apolo.

Maria Elena Maseras Ribera (Vila-seca, 1853-Maó, 1905)
Primera dona que accedeix a les aules universitàries per estudiar Medicina. Amb un permís especial del rei Amadeu de Saboia, emprèn estudis de segon ensenyament i el 1872 ingressa a la Facultat de Medicina de la UB. Es va llicenciar el 25 d’octubre de 1882, però no li van permetre fer el doctorat. Els jardins Elena Maseras, situats en una illa de l’Eixample a prop de l’Hospital Clínic de Barcelona, són un homenatge al seu caràcter pioner en el món universitari. A la Facultat on va estudiar, avui dia les dones representen prop del 20 % del personal docent i investigador i el percentatge d’estudiants de 1r i 2n cicles és del 74,67%.

Dolors Aleu i Riera (Barcelona, 1857-Barcelona, 1913)
És la primera dona que fa l’examen de grau per obtenir una llicenciatura (1882) –seguida per Martina Castells i M. Elena Maseras– i la primera doctora a tot l’Estat espanyol (1882). Va haver de superar fortes reticències dels estaments per estudiar a la Facultat de Medicina de la UB i poder exercir com a metgessa. El professor Joan Giné i Partagàs, un dels principals modernitzadors de la medicina a Espanya, va resultar clau en aquest procés. Si Dolors Aleu s’hagués llicenciat el curs anterior a la Facultat de Medicina de la UB, formaria part del 70,28 % de les estudiants que van superar els crèdits per obtenir la titulació.

Margarida Comas i Camps (Alaior, 1892-Exeter, 1973)
Primera professora de la Facultat de Pedagogia de la UB, defensora de la innovació pedagògica, la igualtat social i els drets de les dones. El 1925 acaba la llicenciatura en Ciències a la UB, i del 1931 al 1933 dirigeix l’Escola Normal de la Generalitat durant el nou règim republicà. Participa com a científica i pedagoga activament en el Seminari de Pedagogia de la UB, i el 1933 és nomenada professora de Biologia Infantil de la secció de Pedagogia de la UB. Les professores i investigadores, a la Facultat de Pedagogia actual, representen un 61,43 %. Les estudiants i llicenciades assoleixen el 87,15 % i el 89,92 %.

Creu Casas i Sicart (Barcelona, 1913-Barcelona, 2007)
Primera dona que es va incorporar com a membre de ple dret a l’Institut d’Estudis Catalans a través de la Secció de Ciències Biològiques (1978). Farmacèutica, experta en criptogàmia i briologia, havia es­tat professora adjunta de Fanerogàmia a la Facultat de Farmàcia de la UB del 1949 al 1967, i agregada de Fitogeografia a la Facultat de Biologia des del 1967 fins al 1971. Va exercir com a catedràtica de Botànica a la Facultat de Ciències de la UAB durant el període 1971-1983, d’on n’era professora emèrita. Va rebre la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya el 1983, el Premi Fundació Ca­­talana per a la Recerca 2002 i el Premi Crítica Serra d’Or. El 2006, a Farmàcia i Biologia a la UB, les dones docents i investigadores arriben al 58,49 % i el 38,23 %, i les estudiants representen un 78,59 % i un 67,45 %, respectivament.

Visions sobre el món de la ciència i la dona

Carmina Virgili i Isabel Cacho són dues geòlogues i representen dues generacions diferents de dones que han fet front a diferents obstacles en el món de la recerca. En l’entrevista, analitzen amb perspectiva de gènere diverses qüestions clau al voltant de la discriminació de la dona en el món de la ciència i la tecnologia.


Carmina Virgili (Barcelona, 1927)
Doctora en Geologia per la UB, ha estat una de les primeres dones catedràtiques de tot l’Estat (Universitat d’Oviedo, 1963). Degana de la Facultat de Geologia de la Universitat Complutense de Madrid, secretària d’Estat d’Universitats i Recerca i directora del Col·legi d’Espanya a París. Presidenta de la Fundació Pablo Iglesias (1977-87) i senadora per Barcelona (1996-2000). Membre de la Comissió d’Estratigrafia del Permià i presidenta de la del Triàsic de la Unió Geològica Internacional. És, així mateix, membre del Programa Internacional de Correlació Geològica de la IUGS-UNESCO. Ha estat distingida amb el grau oficial de l’Orde Nacional de la Legió d’Honor a França, l’Orde Civil d’Alfons X el Savi, Medalla Narcís Monturiol i Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Isabel Cacho (Barbastro, 1969)
Investigadora Ramón y Cajal del Grup de Recerca consolidat de Geociències Marines de la Facultat de Geologia, és experta en l’estudi dels canvis climàtics del passat mitjançant l’anàlisi de sediments marins profunds. Llicenciada i doctorada a la UB, va treballar tres anys com a investigadora postdoctoral a la Universitat de Cambridge (Anglaterra) i ha fet estades en centres dels Estats Units i Alemanya. És membre del comitè científic de SOLAS (Surface Ocean and Lower Atmosphere Study), un dels projectes centrals del World Climate Research Programma (WCRP), i ha participat en vint campanyes en vaixells oceanogràfics i en vint-i-nou projectes de recerca –n’ha coordinat set– a més de publicar trenta-quatre articles científics sobre paleoclimatologia. Forma part de la Comissió per la Igualtat de Gènere de la UB.

Per què el món de la recerca és sobretot masculí?
Carmina Virgili: No és un problema exclusiu del món de la recerca. El poder, des de sempre, ha estat dels homes. Les dones som actualment el 50 % de la humanitat, però som com «la cara oculta de la lluna». Cal prendre-hi mesures actives, ja que no s’arreglarà només amb el pas del temps. És com el canvi climàtic: cal compensar-ne els efectes negatius al pla­neta, aprendre a viure amb menys coses i repartir millor els recursos. Recordo que de les tres primeres catedràtiques d’Espanya, una era de Pedagogia i les altres dues érem de Geologia, una nova especialitat que es va crear aleshores. Érem pioneres, ens van «colar» per les escletxes del sistema. Ens miraven amb simpatia, potser, amb benevolència, com si fos quelcom excepcional, i les excepcions sempre juguen amb avantatge. La generació actual de dones ho té més difícil: no són una excepció, són una majoria, i volen entrar al món de la recerca per la porta, no pas per una escletxa!

Isabel Cacho: Avui dia, el nombre de dones estudiants supera el d’homes. En alguns casos, hi ha més dones fent el doctorat que homes. Pero és en el pas següent, en les estades postdoctorals, on es comencen a marcar les diferències. Aquestes estades impliquen un desplaçament a un país estranger i les circumstàncies personals et condicionen. És freqüent el cas d’homes que es desplacen acompanyats de la parella, però en el cas de les dones, és més excepcional que aquestes arrosseguin l’home en la seva decisió professional. Potser això són barreres educacionals, culturals, de la relació home-dona, entre d’altres, perquè en teoria l’accés a les beques o als contractes postdoctorals és igual per a homes que per a dones.

Conciliació familiar i laboral
Carmina Virgili: És un problema bàsic pendent de resoldre. Caldria disposar d’ajudes socials, com ara més llars d’infants i assistència als malalts i fer horaris compatibles amb la família, repartir entre la parella les responsabilitats i que l’home acceptés que la carrera de la dona és tan important com la seva. Cal que la maternitat es vegi com a servei a la comunitat, perquè ho és. En el currículum professional, s’hauria de tenir en compte el temps que una dona dedica al permís de maternitat, i hauria d’haver-hi ajuts per recuperar-lo un cop es reincorporés a la feina. A Espanya, hem viscut un problema de regressió social després de la Guerra Civil: la meva mare, per exemple, va estudiar a l’estranger als anys vint, però fer-ho als anys quaranta era impensable. La meva mare va estudiar Farmàcia, en canvi per a les dones de la meva generació, accedir al món universitari era gairebé absurd. S’entenia molt bé que una dona sortís al camp amb un cistell per portar el dinar als segadors, però no amb un martell de geòloga. Això ni tan sols es plantejava!

Isabel Cacho: Actualment, està ben vist que la dona estudiï a la universitat però quan acaba la carrera, no té tantes possibilitats de professionalitzar-se. Per a la societat, el treball de la dona és secundari. La feina principal és normalment la de l’home, i aquest factor cultural té pes encara avui dia. Són punts on cal actuar amb mesures actives. En el context espanyol, el temps dedicat a la maternitat no es valora, i això influeix negativament en la teva carrera. Quan et presentes a beques, contractes, etc., no està contemplat el temps de maternitat, i això és com una discriminació indirecta. Els homes han de fer canvis culturals per assumir tasques domèstiques i donar suport a la carrera de la dona. El paper de la dona en la societat, la flexibilitat horària, el fet de poder atendre els fills quan es posen malalts, etc., tot això ho ha d’entendre la societat i donar-hi solucions.

Discriminar en positiu?
Carmina Virgili: Als tribunals, on els homes són majoria, hi ha una certa inèrcia de «clan» i la visió que tenen és una mica esbiaixada. No es tracta que hi hagi paritat de catedràtics i catedràtiques, però sí d’equilibrar millor els òrgans de decisió. Potser és hora de començar a fer les coses d’una altra manera. Per a molta gent, una discriminació positiva vol dir crear una desigualtat, i en canvi és una recerca en pro de la igualtat, és donar-li més possibilitats a qui en té menys. No es tracta de regalar res, sinó de donar suport a les dones per superar les situacions de discriminació.

Isabel Cacho: En tribunals, comitès, etc., potser no hi ha un sexisme conscient, però inconscientment és real. Per això, les institucions i estructures de govern han de promoure composicions més mixtes. La discriminació positiva no és la millor via però de vegades és una eina per modificar actituds de «clan». Sovint, la paritat s’entén com un problema d’igualar estadístiques i això és només una simplificació del problema real. El que cal és activar mesures per garantir un volum suficient de dones ben preparades i amb capacitat d’assumir càrrecs de responsabilitat en universitats, governs, empreses, etc., si no podríem arribar a fer polítiques que van en contra de les mateixes dones. Amb polítiques molt radicals, podríem també deixar de banda homes molt capaços, i això no és convenient. En el cas de les dones, cal també molta autoeducació i conèixer bé quines són les nostres possibilitats i ser conscients de les obligacions reals i els límits que s’han de marcar.

Isabel Cacho:
"En tribunals, comitès, etc., potser no hi ha un sexisme conscient, però inconscientment és real"

Carmina Virgili:
"La generació actual de dones ho té més difícil: no són una excepció, són una majoria, i volen entrar al món de la recerca per la porta, no pas per una escletxa!"

Amb més dones en el món de la ciència, canviarien els valors socials o acadèmics?
Carmina Virgili: La incorporació de les dones a la societat comporta una nova visió de les coses. Tot grup uniforme acaba esgotant-se ell mateix: el mestissatge sempre és positiu i representa una riquesa per al grup. La presència de la dona en les esferes de decisió és un element de guany per a tots, però això no sempre s’ha entès així. A més, diria que la dona accepta molt més fàcilment «l’altre», i aquesta actitud és un valor fonamental en el món d’avui.

Isabel Cacho: La dona és més adaptable a situacions noves, canviants i pot ser molt innovadora pel que fa a plantejar solucions. Tradicionalment hem acceptat rols potser no tan lluents, no destacats, perquè ens adaptem o acceptem millor les circumstàncies tal com vénen. Estem parlant d’una qualitat que també hi juga en contra: per exemple, si de vegades ens fa acceptar situacions que no ens beneficien i perdem l’esperit de lluitadores. Amb això, també perd tot el sistema, perquè no s’enriqueix amb les nostres aportacions.
Un estudi que va il·lustrar davant la comunitat científica internacional la subjectivitat a l’hora d’avaluar el treball de recerca d’homes i dones és el que Christine Wenneras i Agnes Wold van publicar a Nature. Concretament les autores analitzaven els mecanismes d’avaluació del Swedish Medical Research Council (una de les principals agències sueques per a la recerca en biomedicina). Després de dur a terme una recerca estadística, van arribar a la conclusió que una dona havia de tenir una productivitat científica 2,5 vegades superior a la mitjana masculina per rebre la mateixa puntuació pel que fa a la seva competència. (C. Wenneras i A. Wold, Nature 387: pàg. 342-343, 1997).
Birulès també apunta que la discriminació es reflecteix sovint en el fet de menystenir àrees de recerca en què habitualment investiguen les dones. Destaca que «les línies de recerca transmeten una cultura determinada, la qual deixa a banda l’element femení» i posa com a exemple la discriminació que sovint pateix la recerca en temes de gènere. Birulès creu que un percentatge més elevat d’incorporació de les dones a la investigació enriquiria el tipus de recerca, ja que s’obriria a investigar àmbits que històricament s’han deixat de banda perquè no han interessat als homes.

L’altra carrera universitària

«La funció pública és per a la dona» –constata Dolors Baena, cap de la Unitat d’Informació, Avaluació i Prospectiva, davant un escampall de xifres i taules. I ho explica: «Dels 2.130 membres del PAS, 1.387, més de la meitat, són dones. Aquesta majoria és especialment accentuada entre el PAS funcionari, en què 81 de cada 100 treballadors són dones.» Són moltes! però, arriben a càrrecs de responsabilitat? Sembla que sí. «A la UB podríem parlar d’una plantilla de PAS ocupada majoritàriament per dones –afirma Marta Borau, directora de Personal i Formació Corporativa– i ocupem càrrecs en tots els nivells.» Borau posa l’exemple de la mateixa Gerència «on hi ha el mateix nombre de dones i homes que hi ocupen un càrrec» i les administracions de centre, «gairebé totes ocupades per dones.» Baena, a més, destaca una dada significativa: «la major part de funcio­nàries amb càrrec tenen entre 55 i 59 anys. I és que la carrera del PAS funcionari és de llarg recorregut: pot iniciar-se a la joventut des dels nivells més inicials, per exemple, com a auxiliar administratiu interí i anar superant les diferents oposicions a administratiu, gestió, i tècnic, fins arribar als nivells més elevats.»
El PAS laboral no segueix la mateixa progressió: «En aquest col·lectiu –compara– l’ascens en l’escala laboral és més limitat per les especialitats de les places: arquitectes, advocats, economistes, periodistes, etc. que accedeixen ja a la funció pública a partir d’un cert nivell i registren, per tant, variacions menys significatives al llarg de la seva trajectòria.» En aquest cas, la majoria de dones del grup 1 (nivell més alt en l’escala laboral) tenen entre 40 i 44 anys que és, d’altra banda, la franja d’edat que més representa les dones del PAS durant el 2007.
Que les dones són majoria al PAS de la UB també es reflecteix en els òrgans de representació sindical: les dones doblen els homes, tant en la Junta del PAS Funcionari (14 dones i 7 homes) com al Comitè d’Empresa del PAS Laboral (36 dones i 17 homes).
Raons demogràfiques, canvis de rol dins la societat, condicions de treball, proporció de titulades universitàries..., poden ser algunes de les raons que en determinats moments o casos han incentivat l’accés de la dona a la funció pública; i al fet que s’hi mantingui, ajuden potser els horaris i el compliment de mesures de conciliació de la vida laboral i familiar, una responsabilitat que socialment, ara per ara, recau també majoritàriament en les dones.
Davant de tota aquesta situació desequilibrada que mostren les xifres i l’avaluació de catedràtiques amb una llarga trajectòria, s’obre el debat sobre si cal emprendre les mesures anomenades de discriminació positiva envers les dones i quines serien les polítiques més adients. Les administracions han aprovat diferents normatives i estan elaborant i implementant plans d’actuació per pal·liar la discriminació de gènere. En l’àmbit estrictament universitari, la Llei orgànica 4/2007 –que modifica la LOU– incorpora una sèrie de mesures per superar la discriminació, com ara la participació equilibrada d’homes i dones en els òrgans de govern, la composició equilibrada de les comissions d’acreditació o de selecció de places, i la creació d’unitats d’igualtat. (2)

(2) A una escala més general, s’ha de esmentar la Llei orgànica per a la igualtat efectiva entre homes i dones de 2007 i les
tasques del Departament d’Acció Social i Ciutadania adreçades a elaborar una llei integral d’igualtat d’oportunitats, tenint presents els treballs duts a terme en la legislatura anterior. Precisament, el Govern de la Generalitat en la relació d’acords de 5 de juny d’enguany analitza l’assoliment dels objectius del Pla 2005-2007, assigna determinades quanties i explicita les línies d’actuació pendets (http://www.gencat.net/acordsdegovern/20070605/index.htm).
En tot cas, en aquest àmbit apareix un ampli ventall de possibilitats, des de fixar una paritat en tribunals d’avaluació i comitès universitaris, a mesures per facilitar la conciliació entre la vida familiar i la carrera investigadora (la catedràtica Mary Nash defensa per exemple el concepte d’edat acadèmica que suposa no comptabilitzar en el currículum investigador els anys dedicats a la cura dels fills o a altres assumptes familiars).
Amb vista al futur, ens podem formular la pregunta de si una major presència de dones en la comunitat universitària canviaria també els mecanismes i els mètodes de treball en aquestes institucions, i aportaria alhora nous valors (en les enquestes sembla, per exemple, que les dones valoren especialment una relació satisfactòria amb el seu alumnat). Fins i tot l’Institut Català de les Dones apunta que una universitat amb més igualtat d’oportunitats és més capaç d’assolir l’excel·lència acadèmica (3). En tot cas, del fet que s’aconsegueixi incorporar plenament les dones a la comunitat científica depèn que la societat pugui gaudir de les aporta­cions d’aquesta meitat de la població en temes de recerca i en el món acadèmic.

(3) Una universitat que sàpiga garantir una situació d’igualtat d’oportunitats per a tothom on no hi hagi obstacles ni limitacions al desenvolupament professional de cap dels seus membres ni col·lectius és, sense dubte, més capaç d’assolir l’excel·lència acadèmica, tant en la recerca com en la docència.
Guia per al disseny i la implantació d’un pla d’igualtat d’oportunitats a les universitats. Institut Català de les Dones, 2006.
i a la UB...
El març del 2007 es va constituir a la Universitat de Barcelona la Comissió de la Igualtat de Gènere, presidida per Elena Lauroba, i integrada per Josefina Birulès, Núria Casamitjana, Isabel Cacho, M. Carme Giménez i Mercè Adell, amb l’encàrrec d’elaborar el Pla d’acció per la igualtat entre homes i dones de la Universitat de Barcelona. Aquesta tasca s’inscriu en el compromís assolit per les universitats catalanes d’elaborar plans d’acció per la igualtat abans del 31 de desembre de 2007 i també es vincula a l’entrada en vigor de la Llei orgànica per a la igualtat efectiva entre homes i dones.
L’elaboració del Pla s’ordena en dues etapes. La primera se centra en la recollida de dades i d’indicadors desagregats per gènere i s’està duent a terme amb el suport de la Secretaria General, de la Unitat d’Informació, Avaluació i Prospectiva i del Vicerectorat de Professorat. Es pretén, doncs, obtenir una radiografia de la situació real de la UB. La segona etapa, un cop analitzades les dades i estadístiques, s’adreça a formular el Pla amb una relació de mesures per fomentar la igualtat efectiva d’oportunitats i per sensibilitzar la comunitat universitària.
La Comissió també pot fer i està fent propostes per a qüestions específiques i sobre la possible configuració de la futura Unitat d’Igualtat (disposició addicional dotzena de la Llei orgànica 4/2007, que modifica la LOU).
 Si voleu adreçar-vos a la Comissió de la Igualtat de Gènere, envieu un correu electrònic a:  comissio.igualtat@ub.edu
 Actualment està en construcció un espai d’aquesta Comissió al web de la UB.