Com a degà de la Facultat de Geologia, vaig parar especial atenció a l’entrevista entre les geòlogues Carmina Virgili i Isabel Cacho inclosa en el reportatge «Dona i Universitat» publicat en l’últim número d’aquesta revista. Ser geòleg pot ser dur, encara que tingui moltes recompenses, com entendre millor l’entorn, conèixer gent i cultures, etc. En la major part dels casos significa que el laboratori principal és el camp. Alguns cops no gaire lluny de casa, sovint a hores o dies de distància; en la mateixa comarca, en el mateix país, o a l’altra punta del planeta. Faci un sol enlluernador, plogui o nevi. Tant se val si s’és solter, casat, amb fills petits o grans. No costa gaire d’entendre que no és fàcil compaginar aquesta professió amb la vida personal i familiar. Però si el geòleg és una dona, les coses encara són molt més complicades. Estaria bé pensar que cada cop menys, però no podem ser ingenus. És clar que les coses han canviat amb el temps. Una professora meva, originària d’un poble petit, ens deia que ella s’havia d’amagar de dir a què es dedicava i que sortia a la muntanya sola o acompanyada tan sols d’homes. Potser ja no són aquells temps, però moltes situacions encara perduren, sobretot en determinats llocs. Es constata que el nombre de geòlogues augmenta i continuarà augmentant amb l’increment de dones que estudien Geologia o Enginyeria Geològica. I això és un fet positiu. La participació de les dones en els equips de treball aporta en termes generals una millora veritablement significativa. Ara cal que cada cop assoleixin més llocs de responsabilitat.

Miquel Àngel Cuevas
Degà de la Facultat de Geologia

Finals dels anys vuitanta. Semblava que la Universitat de Barcelona s’estrenava…

I el que feia, només, era desempallegar-se d’un llast antic i rovellat i resorgir de l’ostracisme que l’havia mantingut sotmesa a voluntats i interessos, precisament no gens universitaris ni acadèmics.

A poc a poc però amb ritme accelerat, canviaren les lleis i els reglaments, el decurs dels expedients i les diligències, les capçaleres dels impresos, el seu llenguatge i el to dels continguts i, el més important, la mentalitat i el tarannà de les persones que regien una nova administració universitària de la qual tots, treballadors i administrats, començàvem a ser partícips. Quallava ja la convicció que, efectivament, encetàvem una universitat més nostra, propera, més clara i senzilla que la que havíem heretat.

Afloraren les primeres estructures administratives serioses i els organigrames que identificaven competències i responsabilitats; calia regularitzar situacions, encaixar circumstàncies molt particulars, encetar la formació de futur de funcionaris i laborals, identificar i dotar conceptes pressupostaris, centres, campus; enraigar el concepte de justificació i, sobretot, aprendre a gestionar amb coneixement i eficàcia.

Aquesta és la universitat que em venia al cap quan el Dr. Josep M. Bricall rememorava la seva tasca al capdavant de la Universitat durant el seu homenatge. Feina feta i encetada, sí, i eternament inacabada, com comentava l’homenatjat exrector.

Cristina Madrenas i Tomàs
Personal d’Administració i Serveis