Finals dels anys vuitanta. Semblava que la Universitat de Barcelona s’estrenava…

I el que feia, només, era desempallegar-se d’un llast antic i rovellat i resorgir de l’ostracisme que l’havia mantingut sotmesa a voluntats i interessos, precisament no gens universitaris ni acadèmics.

A poc a poc però amb ritme accelerat, canviaren les lleis i els reglaments, el decurs dels expedients i les diligències, les capçaleres dels impresos, el seu llenguatge i el to dels continguts i, el més important, la mentalitat i el tarannà de les persones que regien una nova administració universitària de la qual tots, treballadors i administrats, començàvem a ser partícips. Quallava ja la convicció que, efectivament, encetàvem una universitat més nostra, propera, més clara i senzilla que la que havíem heretat.

Afloraren les primeres estructures administratives serioses i els organigrames que identificaven competències i responsabilitats; calia regularitzar situacions, encaixar circumstàncies molt particulars, encetar la formació de futur de funcionaris i laborals, identificar i dotar conceptes pressupostaris, centres, campus; enraigar el concepte de justificació i, sobretot, aprendre a gestionar amb coneixement i eficàcia.

Aquesta és la universitat que em venia al cap quan el Dr. Josep M. Bricall rememorava la seva tasca al capdavant de la Universitat durant el seu homenatge. Feina feta i encetada, sí, i eternament inacabada, com comentava l’homenatjat exrector.

Cristina Madrenas i Tomàs
Personal d’Administració i Servei