Expedició a l’Àrtic:
Rumb 75º de latitud nord a l’oceà Àrtic

Coincidint amb el 125è aniversari del I Any Polar Internacional, la UB dirigeix una campanya científica al nord del cercle polar àrtic per estu­diar el canvi climàtic natural i conèixer l’evolució del marge continental polar

Text i fotografia:
 Rosa Martínez

Més de 8.600 km² de fons marins cartografiats, 31 metres de se­diments oceànics i prop de 3.345 milles nàutiques de navegació per l’oceà Àrtic són algunes dades del quadern de bitàcola de l’expedició SVAIS de l’Any Polar Internacional (IPY), finançada pel Ministeri d’Educació i Ciència. A bord del BIO Hespèrides, l’expedició ha estudiat durant l’estiu boreal el registre del canvi climàtic natural i el relleu submarí a l’estret de Fram –zona de contacte de l’aigua freda de l’oceà Àrtic amb la més càlida de l’Atlàntic– des de fa uns 3 milions d’anys fins a la desglaciació més recent, entre 20.000 i 10.000 anys.

L’expedició partia el 29 de juliol de l’illa de Spitzberg a l’arxipèlag Svalbard (Noruega), un territori de llarga tradició balenera a només 1.338 quilòmetres del pol Nord. En plena època del sol de mitjanit, el vaixell enfilava proa rumb al marge sud-oest de les illes Svalbard, al solc glacial de Storfjiorden, una àrea poc coneguda i dominada en el passat per grans corrents de gel (ice streams), modeladors dels fons marins polars.

Les regions polars, en perill
«L’Àrtic és l’àrea polar que tenim més a prop, i amb l’excepció de la península Antàrtica, és molt més sensible que l’Antàrtida als canvis climàtics», comenta el cap científic de l’expedició SVAIS, Angelo Camerlenghi, geòleg del GRC Geociències Marines de la UB i professor d’investigació ICREA. Els pols són el motor de la circulació oceànica a escala planetària, reflecteixen la radiació solar i disminueixen les temperatures del planeta. Les regions polars, a més, proporcionen una informació única sobre el passat del nostre planeta i són els grans arxius climàtics de la Terra. L’Àrtic és també un delicat sensor mediambiental que alerta dels efectes del canvi climàtic. Per al geòleg Roger Urgelés, «als pols el canvi climàtic es fa palès d’una manera més dramàtica. Les glaceres van retrocedint i comencem a intuir que els canvis climàtics en el passat han tingut altres efectes molt importants sobre el nostre planeta.»
La campanya geològica més septentrional

A l’expedició SVAIS hi han participat 21 científics –amb 7 estudiants predoctorals–, 4 periodistes, 2 professores d’institut, 5 tècnics de la Unitat de Tecnologia Marina– CSIC i una dotació militar de 55 membres dirigida pel comandant Pedro Luis de la Puente a bord del BIO Hespèrides de l’Armada espanyola, i com a institucions, la UB, l’ICREA, l’IQAB-CSIC, la Universitat de Salamanca, l’Institut Nacional d’Oceanografia i Geofísica Experimental (OGS) de Trieste i les universitats de Svalbard i Tromsø (Noruega).
Els cartògrafs de les profunditats
Només el 10 % dels fons marins del planeta s’ha cartografiat amb detall. «Encara hi ha moltes regions marines per cartografiar a tot el món», comenta Miquel Canals, cap del GRC Geociències Marines de la UB. «Amb les ecosondes multifeix i TOPAS, transformem les ones acústiques reflectides pel fons marí en informació batimètrica.» A més de la batimetria multifeix, per elaborar mapes topogràfics dels fons àrtics també s’aplica la sísmica de reflexió: uns canons d’aire comprimit (airguns) envien ones sísmiques al fons marí que són reflectides i recollides a superfície per hidròfons dins d’un cable (streamer). Després d’un control de qualitat a les dades, un programari especial –el KINGDOM Suite– transforma la informació en mapes 3D de les profunditats. Envoltat per la boira, el vaixell navega per àrees on podria haver-hi petroli o hidrats de gas, unes trampes cristal·lines de molècules d’aigua i gasos (metà, etc.), considerats la gran reserva energètica del futur. «Tot i que es van descobrir fa molts anys, encara no hi ha cap tecnologia d’extracció dels hidrats de gas», apunta el geòleg Ben De Mol des del laboratori de sondes.
Cicatrius en els fons marins
A bord del vaixell, el ritme de treball no s’atura mai mentre naveguem pel mar de Barentsz. Per cobrir les 24 hores d’activitat, es treballa per torns en grups coordinats pels geòlegs Galderic Lastras, Ben De Mol i Roger Urgelés, sota la supervisió científica d’Angelo Camerlenghi i Miquel Canals. L’objectiu és clar: conèixer l’evolució dels marges continentals polars en aquesta regió de l’Àrtic i estudiar la topografia submarina. «Volem estudiar els sediments transportats pels grans corrents de gel que existien a l’Àrtic fa 20.000 anys, a l’Últim Màxim Glacial –comenta el professor Antoni Calafat– per conèixer la intensitat i durada dels processos climàtics d’origen polar.» Dia a dia, les pantalles del sonar van revelant la petjada dels icebergs erràtics, les antigues glaceres i les cicatrius dels esllavissaments submarins que van trencar la calma dels fons marins. A coberta, el gris del cel es confon amb l’aigua i la llum solar del cel àrtic continua desorientant els viatgers de latituds meridionals.
Un fang oceànic de fa 10.000 anys
El 4 d’agost té lloc un dels moments més esperats: en una jornada emocionant, les primeres mostres de sediments oceànics arriben a la coberta de popa amb el Piston Corer, un nou equipament d’extracció de sediments marins dissenyat pel grup de la Universitat Estatal d’Oregon i la Unitat de Tecnologia Marina (CSIC). Al llarg de la campanya, el Piston Corer recupera sis testimonis de sediments oceànics: en total, 31 metres de la història geològica de les èpoques glacials i interglacials del quaternari a l’estret de Fram. Un cop al laboratori d’estribord, el grup de Geociències Oceàniques de la Universitat de Salamanca fa un primer estudi de les mostres sedimentàries arrencades a l’oceà polar. «Identifiquem els microfòssils –foraminífers i cocolitofòrids– per donar una primera referència temporal dels estrats sedimentaris que faciliti la reconstrucció paleoambiental de l’Àrtic», explica el paleontòleg José-Abel Flores. Després de vint dies de navegació per àrees lliures de gel, el BIO Hespèrides arriba a port a Longyearbyen el 17 d’agost. El viatge polar s’acaba, però la feina de l’equip científic continuarà durant mesos. Amb tot el material obtingut, hi treballaran per extreure dades d’interès científic en diferents camps d’estudi (bioestratigrafia, sedimentologia, paleoclimatologia, geomagnetisme ambiental, etc.) i reconstruir la història geològica i climàtica de la regió àrtica que ens ha acollit aquest estiu.