Rosa Maria Calaf

«Una societat desinformada no és capaç de defensar llibertats,
principis i valors»

Text:
Ester Colominas Núria Quintana

Fotografies:
Marta Casellas

Per què va estudiar Dret? L’ha ajudat en la tasca de periodista?
Jo volia fer carrera diplomàtica i, aleshores, pràcticament tothom que arribava a la carrera diplomàtica procedia de Dret. Efectivament m’ha servit, perquè la carrera de Dret et dóna estructura mental, capacitat de conclusió, lògica. En aquest sentit, tinc una mica de deformació professional, perquè sóc molt estricta quan es tracta de temes jurídics. A l’hora de muntar corresponsalies, per exemple, s’han de fer molts papers, molta gestió. Altres periodistes ho pateixen més, però jo, per la meva formació jurídica, ho tinc més fàcil. Sempre he estat molt contenta d’haver estudiat Dret, malgrat que, tot i haver fet pràctiques, no he pensat mai a exercir.

Els seus primers contactes amb mitjans de comunicació van ser durant l’etapa universitària?
Sí, mentre estudiava a la Facultat, a Radio Barcelona van fer un programa que es deia Antena Universitària, fet per estudiants, en un moment en què es vivia una gran problemàtica estudiantil, al final de l’època franquista. Quan participava en aquest programa vaig adonar-me que m’agradava la «cosa periodística». Just aleshores em començava a preparar per a la carrera diplomàtica, però aquella estructura jeràrquica no m’agradava gens. Quan es va obrir l’Escola de Periodisme a Barcelona –crec que feia quart de Dret– em vaig presentar a l’examen d’ingrés, juntament amb alguns dels companys que, com jo, sempre estaven ficats en temes de comunicació, com ara la Magda Oranich o el Marc Palmés.

Quan vaig arribar es practicava un islamisme molt modern, i ara també, la majoria, però hi ha una part considerable absolutament hostatge dels fonamentalismes, que són molt virulents. La gent moderada està actuant d’una altra manera per por. El problema del Pakistan és que té una història molt complexa i els polítics han utilitzat sempre els grups islàmics més extremistes segons la seva conveniència. Ho van fer els presidents Zia i Bhutto, i ara també Musharaff. En aquesta situació influeix, doncs, la utilització política per part del govern de torn, en aquest cas del de Musharaff, i la radicalització general de l’islam al final de les campanyes de l’Afganistan i de l’Iraq. I hi influeix també la «globalització dels mitjans». Abans la gent dels pobles del Pakistan o d’Indonèsia no sabia què passava a la resta del món. Ara tothom veu la televisió i sap què passa a Palestina, per exemple. Tenen més accés a una informació moltes vegades esbiaixada, la qual cosa provoca que aquesta gent, que té una educació molt bàsica –per no dir que no en té cap– sigui fàcilment manipulable. En el cas del Pakistan, a més, hem de pensar que Musharaff fins fa res era un dictador, estava exclòs de la Commonwealth, ningú no volia parlar amb ell, i, des que es va fer amic dels americans, per conveniència, ha fet un doble joc. I els dobles jocs sempre són molt perillosos.

Li falten pocs països per conèixer i ha estat guardonada amb el Women Together Award de les Nacions Unides. Creu que pot arribar a haver-hi una autèntica comunitat internacional que faci complir la legalitat i estableixi mecanismes de solidaritat eficaços?
La veritat és que sóc molt escèptica, i ho sóc perquè hi ha dos pilars que fallen. Un és l’educació. Cada vegada estem menys educats com a ciutadans –no parlo de l’anomenat Tercer Món, sinó de les nostres societats–, i més educats com a consumidors, i això és perillosíssim. D’altra banda, també fallen els mitjans de comunicació, que tampoc no transmeten el missatge que caldria. La Universitat de Sonoma, als Estats Units publica cada any l’informe Censored que recull els vint-i-cinc temes més importants per a la persona, per a l’ésser humà, per al benestar de la societat i el ciutadà, dels quals no se n’ha parlat, en absolut, a la premsa. Això fa posar els pèls de punta! L’agenda mediàtica no és l’agenda d’allò més important, i això té una repercussió social greu perquè una societat desinformada no és una societat de ciutadans, capaç de defensar llibertats, principis i valors. Avui no triomfa l’excel·lència, ni l’esforç, sinó l’èxit sense cap base. Jo sóc optimista, perquè sóc així per naturalesa i crec que l’ésser humà sempre tira endavant i és capaç de sortir-se’n. El que em sap greu és que els mitjans que tenim, totes les eines que hem aconseguit, amb les quals podríem fer una societat més ben preparada, es malbaratin i s’utilitzin per crear societats descerebrades.

A l’hora de cobrir la catàstrofe del tsunami, en quins errors van incórrer els enviats especials dels mitjans?
En la majoria de casos hi ha una manca de coneixement del lloc. Es parla de la pobresa com si fos inevitable, fruit de la catàstrofe natural, o del conflicte en altres casos. Aquesta no n’és la causa; agreuja la situació, però no n’és la causa. La informació s’elabora molt ràpid i, sobretot les televisions, juguen amb l’impacte. De fet, nosaltres, en l’especial que es va fer de dues o dues hores i mitja, al cap d’un mes, vam proposar dedicar-ne una part, uns quinze minuts, precisament als conflictes que viu la zona. Doncs bé, aquests quinze minuts es van anar reduint, reduint, i al final en l’especial de dues hores i mitja, només es van dedicar dos minuts a aquesta part. I es van emetre perquè el cap d’Internacional d’aleshores, Juan Antonio Sacaluga, i jo mateixa ens vam barallar perquè sortissin! No té sentit parlar a tothora dels orfes, i de no sé què... Hauríem d’aprofundir més en el tema. I això era la televisió pública...

Això es deu reflectir en casos concrets, com ara el tsunami del 2004. Com ens vam comportar els occidentals?
La gent és bàsicament bona, solidària. Va haver-hi un moviment de solidaritat extraordinari. Però, què va aportar-hi? Diners. I en aquestes crisis el que hi ha és un transvasament dels diners dels pobres dels països rics, als rics dels països pobres. Molts diners no arriben, en part es desvien; hi ha algunes ONG que treballen molt bé, però n’hi ha massa, fas un cop de peu i en surten 400.000, no hi ha la coordinació que caldria i, a més, sembla que els problemes desapareguin. Del tsunami ja no en parla ningú. Vol dir que ha desaparegut el problema per a la gent afectada? En absolut. Continuen estant molt malament. D’una banda, no hi ha un seguiment: es donen diners i la consciència queda tranquil·la. De l’altra, es diu: «Aquesta gent ho ha perdut tot per culpa d’una catàstrofe natural», i no és així. Aquesta gent estava malament abans, i si l’onada gegant hagués succeït al Japó potser haurien mort 1.500 persones, però no 350.000, perquè els japonesos estan ben preparats. El que passa és que els seus governants no se’n preocupen i Occident està molt pendent de les seves coses i molt poc de millorar la vida dels altres.

Potser els corresponsals sou l’últim reducte de periodistes amb quota assegurada de credibilitat, si més no, davant de l’espectador...
Els corresponsals no parlem avui de «l’operació sortida» i demà som a la guerra. Aquest fet es percep com un signe de fiabilitat. Però això també s’està perdent perquè ara els corresponsals som una espècie en extinció, per no dir ja extingida. En el sentit tradicional de la paraula corresponsal, som quatre gats. I això és un fenomen mundial. Ara, per exemple, el Boston Globe, que als Estats Units –un país poc interessat en el que passa a fora i no té a veure amb ells– era dels pocs diaris juntament amb el New York Times i Los Angeles Times que tenia corresponsals a tot arreu, tanca totes les oficines exteriors, totes! És al·lucinant. Vaig rebre una carta des de Bangkog de la corresponsal a l’Àsia en què m’ho explicava. Què faran ara? Doncs cobrirà les notícies l’enviat especial. I, és clar, un no pot saber de tot. I la gent cada vegada és més jove i té menys experiència, menys bagatge. I avui és aquí i demà és allà... És la «cultura del Google».

I tot per agència, tot filtrat...
Exacte. Si cliques sobre Google i hi escrius Iraq t’apareixen deu notícies. I per què t’apareixen aquestes deu, i per aquest ordre? Algú les hi ha posat! Això no és casual, i s’ha de valorar. Si no saps què hi ha al darrere, i cada dia parles d’una cosa diferent... Ara es treballa molt de pressa perquè la tecnologia ho permet i hi ha menys temps per confirmar, contrastar... Has de córrer. Quan fa molt de temps que treballes, tens un background que t’ajuda molt. Ara, però, estan suprimint tots els corresponsals «vells», en detriment, evidentment, de la qualitat de la informació. És clar que hi ha coses ben fetes, però, en general, avui dia no es busca el coneixement. Aquest és el problema. M’agradaria saber quants universitaris llegeixen el diari cada dia! Per conèixer s’ha de fer un esforç i ara l’esforç es dedica a treballar com una fera i competir com una fera per tenir dos cotxes i canviar-los cada any. És dramàtic, quan parlo amb molta gent jove, comprovar el desconeixement que tenen de gairebé tot. També hi ha gent estupenda. El càmera amb qui treballo ara a Hong Kong té vint-i-quatre anys i és una persona extraordinàriament ben preparada. Me’l van recomanar perquè ho llegeix tot, està al dia de tot, des que va entrar a la Facultat. Però la majoria no són així, tendeixen més a «la cultura de l’impacte». Una de les meves batalles quan vaig començar als Estats Units, amb vint-i-quatre anys, era fer temes de societat. Aleshores se’n feien pocs. Semblava que només s’havia de fer política, economia. I jo deia: «Hem de saber com viu la gent per arribar a entendre la política exterior.» Ara és tot al contrari, només es parla de coses anecdòtiques perquè és més divertit. La informació no ha de ser especialment divertida; es pot fer entretinguda, però intentant que hi hagi un substrat d’importància en allò que s’explica. Estic parlant del telediari, no dels programes d’entreteniment, que tenen un altre tractament. Els telediaris, si us hi fixeu, cada vegada estan més plens d’informacions que no els són pròpies, perquè no són importants. Són curioses, entretingudes, però no són informacions pròpiament de telediari.