L’any 1933, ara fa just setanta-cinc anys, el govern de la República va aprovar l’Estatut d’autonomia de la Universitat de Barcelona, l’única que hi havia a Catalunya aleshores (el Districte universitari agrupava també les Illes Balears). Arran d’aquest Estatut, pioner en el sistema universitari espanyol, la UB va passar llavors a anomenar-se Universitat Autònoma de Barcelona. El procés d’implantació de l’Estatut va ser molt complex i no pas exempt de polèmica, i a més a més, va tenir una curta vida per causa de la victòria franquista, que va anorrear-lo tot iniciant un dels períodes més foscos en la història de la institució. Tanmateix, aquest breu període de llibertat i democràcia, juntament amb la voluntat de renovació, d’exigència i excel·lència acadèmiques que comportava, constitueix la realitat on avui cal emmirallar-se per assolir els reptes que la universitat s’ha proposat en la societat actual.

Què és l’autonomia universitària?
Tal com ens defineix el catedràtic Josep M Fullola, autonomia universitària és «la possibilitat de crear i reformar plans d’estudis i nomenar professors sense haver de passar pel Ministeri, així com crear les normatives i reglaments universitaris que es creguin convenients sense que hagin d’aparèixer publicats al BOE». I afegeix: «Fer això a l’Espanya i a la Catalunya de 1933 va ser un pas enorme.» De fet, la Universitat de Barcelona va ser l’única de l’Estat espanyol a dotar-se d’un estatut d’autonomia durant la II República, un model que va generar moltes expectatives entre les classes il·lustrades espanyoles, tal com va reconèixer Gregorio Marañón, membre del Patronat de la Universitat Autònoma de Barcelona: «[...] pienso que si lo miran bien todas las universidades han de interesarse por este ensayo. Si la Universidad Autónoma de Cataluña obtiene el éxito que nosotros esperamos, Madrid en primer término y después las otras universidades, podrán tener un régimen parecido. Después todas querrán la autonomía. Ahora una autonomía uniformada habría sido un fracaso posiblemente, o por lo menos habría inspirado temores.»

El tema de l’autonomia universitària cal inscriure’l, en termes generals, en el substrat ideològic del regeneracionisme espanyol i de la Institución Libre de Enseñanza, creada el 1876; i particularment, a la UB, aquest tema s’arrossegava des del II Congrés Universitari Català de 1919, en què el mateix Claustre de la UB va votar en contra de dotar-se d’un estatut. Segons ens explica el professor Francesc Gracia, aquest Congrés «va ser un intent per unificar les postures entre aquells que creien en la regeneració de la universitat de l’Estat (la Universitat de Barcelona) i els que van apostar per la creació dels Estudis Universitaris Catalans depenents de la Mancomunitat.» En aquell moment de la lluita entre «els sectors conservadors i renovadors del professorat, la força estava en mans del grup conservador encapçalat per Daurella i Carulla.»

Amb l’arribada de la II República, l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 1932 preveia les dues possibilitats: o crear una universitat nova a Catalunya, o bé dotar la UB amb un estatut d’autonomia.

El controvertit Patronat
D’una banda, per tant, hi havia les tensions en el si de la mateixa institució entre els renovadors i els conservadors, «els catedràtics de “forca i ganivet”», tal com els qualifica Gracia; i per l’altra, les tensions polítiques entre el govern de la República i la Generalitat, vell, constant i irresolt tema, com podrem comprovar més endavant. La fórmula de consens a la qual es va arribar va ser la creació d’un Patronat, format per deu membres, cinc nomenats pel govern de la República i cinc per la Generalitat –a banda del rector, que n’era membre nat–, que seria l’encarregat d’elaborar l’Estatut d’autonomia de la Universitat, i que tindria àmplies atribucions decisòries i executives, per damunt dels que fins aleshores havien estat els òrgans clau de la vida universitària: el Claustre i la Junta Universitària. Aquest fet va portar cua.

Els cinc patrons nomenats pel govern de la República van ser: Gregorio Marañón, Américo Castro, Antonio García Banús, Cándido Bolívar i Antonio Trias Pujol; i per la Generalitat: Pompeu Fabra (president), Domènec Barnés, August Pi i Sunyer, Joaquim Balcells i Josep Xirau. Tots ells eren persones d’una gran rellevància acadèmica i científica, fet que les dotava –en principi– d’un cert ascendent sobre el professorat. Malgrat això, tal com assenyala el professor de la UPF Jaume Claret, «això va suposar establir un vincle molt estret amb la situació política i, per tant, l’autonomia universitària va quedar molt lligada al dia a dia polític i a les sotragades que van caracteritzar el període de la II República.»

L’autonomia, vista des d’aquest punt de vista, va ser una «revolució des de dalt», exercida pel Patronwat davant l’immobilisme del «mandarinat de les càtedres i el seu sistema ancestral de poder», en paraules de Fullola. A més, el fet que l’autoritat del Patronat quedés per damunt de la del Claustre, va suposar a l’hora de la veritat que «molts professors honestos ho veiessin com una imposició. S’haurien estimat més que l’Estatut, una vegada elaborat pel Patronat, hagués estat aprovat pel Claustre, principal òrgan de representació i debat de la vida universitària.»

Tot i això, cal concloure, tal com assenyala la professora de Dret Constitucional Eva Pons que «la gestió del Patronat va respondre primordialment a la idea d’afavorir l’obertura social de la universitat i la participació dels estudiants en la vida de la universitat. En aquest sentit, l’experiència de la Universitat Autònoma de Barcelona va suposar la introducció d’una forma innovadora d’entendre l’autonomia, distant d’una concepció patrimonialista de la universitat per part dels catedràtics.»

Docència i recerca modernes
L’autonomia va suposar un gir radical en la concepció del model universitari. Francesc Gracia ho dibuixa clarament: «creació de seminaris, reforma dels plans d’estudis i de l’avaluació dels alumnes, nova regulació del sistema de contractació del professorat, racionalització de la despesa, modernització de la universitat, en una paraula.»

Pel que fa a la docència, peça fonamental de qualsevol universitat, el canvi va ser total. Es va abandonar el sistema d’arrel francesa de classes magistrals i exàmens constants, a favor d’un sistema més anglosaxó i alemany, importat pel rector Bosch i Gimpera, que es va formar com a prehistoriador a Berlín, en què la docència es feia a les classes, i la recerca als seminaris, de manera que els exàmens disminuïen a favor d’un control continuat. En el cas concret de l’arqueologia, Fullola exemplifica: «Bosch feia les classes a l’edifici històric, però tota la recerca la va traslladar al Museu Arqueològic, a Montjuïc.

El fet que era un bon sistema queda demostrat perquè quan arriba el falangista Martín Almagro a fer-se càrrec de la càtedra d’arqueologia, segueix utilitzant el mateix sistema», sentencia.

L’altra gran aportació va ser la possibilitat de contractar professors sense haver de passar pel feixuc sistema burocràtic anterior. Això va suposar, per una banda, un alè modernitzador, i per l’altra, l’acabament de sistema de poder dels catedràtics. D’aquesta manera, per exemple, es va poder contractar Pompeu Fabra –que era enginyer de formació– com a professor de llengua catalana.

Una universitat catalana
La lluita pel català venia de lluny i era una de les aspiracions prioritàries dels renovadors: poder estudiar normalment en la llengua del país. Avui pot semblar un fet anecdòtic, però en aquells moments no ho va ser gens. Les incomprensions per part, tant dels sectors progressistes com dels habituals reaccionaris de la capital espanyola, no van trigar a fer-se sentir. Finalment, va ser la decisió del mateix president Azaña el que va posar les coses a lloc: «Nosotros estimamos que la Universidad única i bilingüe es el foro donde puedan concurrir unos y otros; en vez de separarlos hay que asimilarlos, juntarlos y hacerlos aprender a estudiar y a estimarse en común, ése es el carácter que tiene la cultura española en Cataluña: doble, pero común [...]» va defensar a les Corts el 27 de maig de 1933. El català, postergat de la vida intel·lectual del país des del Decret de Nova Planta de 1715, tornava a la Universitat. En aquest sentit, Fullola lamenta que «pel que fa a la qüestió de la llengua catalana, malauradament, sembla que avui estem igual que fa setanta cinc anys. Efectivament, des d’alguns sectors de Madrid segueix sense entendre’s. La percepció és la mateixa, amb l’agreujant que avui hi ha molta més informació i elements de judici a l’abast que abans per a qui vulgui entendre el tema.»

Jaume Claret és d’un parer semblant: «Hi ha qüestions que tendeixen a repetir-se, certament. Per a l’espanyolisme més intransigent, el catalanisme personificava les seves pitjors pors. Per una banda, assumia el paper d’enemic intern que soscava la unitat de la pàtria espanyola. Per l’altra, el catalanisme majoritari de l’època s’associa amb els corrents ideològics més progressistes i republicans. Per tant, trobem un “enemic” on s’apleguen totes les pors de certs sectors de la societat espanyola i catalana. Però cal recordar que, tot i que amb traves, el Parlament espanyol va aprovar l’Estatut d’autonomia i l’autonomia universitària catalanes.»

Un balanç positiu
El Patronat i l’autonomia van ser suprimits pel govern de la CEDA arran dels fets d’octubre de 1934, i no es van tornar a restaurar fins a la victòria del Front Popular al febrer de 1936. Van estar vigents, tot i les contingències pròpies d’un conflicte bèl·lic, fins que Catalunya va ser ocupada per les tropes franquistes al principi de 1939. Tot i la seva brevetat, Pons conclou que «les realitzacions de la Universitat Autònoma de Barcelona resultaren, en molts aspectes, exemplars i avançades pel que fa a la concepció del servei educatiu i científic. No obstant això, aquesta experiència autonòmica hagué de desenvolupar-se enmig d’una gran conflictivitat, no només en el vessant intern, sinó també en l’extern, que projectava sobre la vida universitària la pugna política al voltant de la catalanització de l’ensenyament i el grau d’autonomia cultural admissible dins l’Estat regional.»

Jordi Homs