Parcs i Jardins de Barcelona (aquesta investigació es va fer conjuntament i en paral·lel a Barcelona i a Lisboa, i es va arribar a les mateixes conclusions) acostumen a plantar a la ciutat espècies vegetals exòtiques, procedents sovint de països tropicals, que presenten característiques d’adaptació, resistència i atractiu visual superiors a les espècies autòctones. Es tracta, fonamentalment, de palmeres, llorer asiàtic i encens d’Austràlia. El problema esdevé quan les aus que nien en medis naturals propers a aquestes zones urbanes acudeixen a alimentar-se dels fruits d’aquestes espècies vegetals, ja que a la ciutat no pateixen l’encalç dels depredadors que els empaiten en el medi natural, i poden alimentar-se lliurement sense pressions. I quan aquestes aus tornen als seus nius i regurgiten o defequen les llavors d’aquests fruits, es converteixen en involuntaris exportadors d’aquestes espècies vegetals exòtiques, que a partir d’aleshores comencen a envair un medi natural que no és el seu. En paraules de Xavier Ruiz, «això produeix una “banalització” de l’entorn natural, ja que sovint aquestes espècies foranes tenen una elevada capacitat invasora.»

Les plantes exòtiques i les nadiues competeixen entre si, no només pels seus potencials disseminadors de llavors –les aus–, sinó per l’espai, l’aigua, la llum i els nutrients. Aquesta «competència ecològica» acaba produint canvis en la fauna local, i provocant l’aparició de nous paràsits.

Per fer la descoberta d’aquesta ciutat verda, disposem del llibre Els arbres dels carrers de Barcelona (Edicions UB, 2007), que inclou il·lustracions de les 81 espècies més freqüents de les 120 que hi ha als carrers de Barcelona: entre elles l’arbre de foc (Grevillea robusta), nom que fa referència al color ataronjat que adquireix en florir durant els mesos de maig i juny; el podem trobar al carrer de les Corts entre els carrers d’Eugeni d’Ors i de Taquígraf Martí. Un altre arbre curiós és la Chorisia speciosa, originària d’Amèrica del Sud, amb un tronc peculiar en forma de gerro i recobert de punxes; també rep el nom d’arbre de la llana, pel borrissol que acompanya les granes quan s’alliberen. Una altra espècie particular és el Gingko biloba, que els botànics defineixen com a fòssil vivent, ja que és l’única espècie supervivent d’una família que va existir fa més 200 milions d’anys.

Els arbres dels carrers de Barcelona recull reproduccions a mida real, amb qualitat fotogràfica i gran profunditat de camp, de les diferents espècies. A més, també permet d’observar en una sola imatge elements de l’arbre que de forma natural es veuen en èpoques de l’any molt diferents. És el cas del pollancre (Populus nigra), que floreix quan encara no té fulles. De pollancres, a Barcelona n’hi ha prop de 5.000 exemplars i en podem trobar, per exemple, al carrer de Bilbao entre Ramon Turró i Llull.

El llibre és obra de Jaume Llistosella, professor del Departament de Biologia Vegetal de
la UB i Antoni Sànchez-Cuxart, conservador de l’Herbari del Centre de Documentació de
Biodiversitat Vegetal de la UB. Té l’origen en l’obra L’herbari: arbres, arbusts i lianes (Edicions UB, 2004) dels mateixos autors. Un herbari es basa en la recol·lecció de mostres de plantes per a la conservació i l’estudi, el sistema clàssic, però, té l’inconvenient que les mostres es deterioren amb el pas del temps i no se’n poden fer còpies. Amb la tècnica utilitzada en aquestes publicacions es reinventa aquesta eina bàsica del botànic i es posa a l’abast del gran públic.

A Espronceda, el text diu: «Allò que és imaginari és una realitat.» Escrit en grans dimensions al mur de l’estació, i amb la finalitat d’associar una imatge a aquesta idea, es va aprofitar l’impacte visual que produïa la llum en penetrar per l’obertura ovalada del sostre que marcava sobre el paviment els solsticis d’hivern i d’estiu. Valera considera aquest fet com una manera d’entrar en «el món misteriós i màgic de l’acció còsmica i l’efecte que històricament ha tingut sobre l’imaginari humà.»

Seguint l’itinerari, a la parada de Sant Martí es va optar per la frase «El canvi és permanent», una altra paradoxa, que es va tractar a través d’imatges que giren al voltant del desenvolupament del tramvia.

I a la parada de Besòs, unes siluetes de persones de dimensions reals identifiquen una nova paradoxa, amb la frase «Els silencis parlen.»

El grup En plural té una àmplia experiència en intervencions artístiques en espais públics, atès que l’any 2005 ja va dur a terme un treball similar a la parada del Trambaix a Cornellà Centre, i estan treballant des de l’any 1999 en el disseny d’un gran parc a Parets del Vallès. A hores d’ara elaboren un projecte relacionat amb el riu Besòs.

El grup Patrimoni UB, que dirigeix Màrius Vendrell, professor del Departament de Cristal·lografia, Mineralogia i Dipòsits Minerals de la UB, coordina un projecte sobre Santa Maria del Mar i Santa Maria del Pi. Les fissures que s’observen a Santa Maria del Mar es podrien haver produït durant la construcció. A la fi del 1379, el dia de Sant Esteve, un incendi va cremar els cindris i les bastides d’aquesta església. Tal com indica Vendrell, possiblement aquest fet va fer bellugar una de les voltes, i va deixar aquesta empremta en forma d’esquerda. En tot cas, els primers resultats d’aquest projecte són més aviat tranquil·litzadors sobre la salut d’aquestes edificacions gòtiques. A Santa Maria del Pi, s’hi han detectat més problemes estructurals, encara que en aparença són menys evidents. Una de les curiositats sobre aquesta església té a veure amb la façana. Si l’observem des del carrer de Cardenal Casañas, situat a la dreta mirant l’entrada principal, podrem veure que està lleugerament inclinada cap endavant. Aquesta inclinació, per sort, no suposa cap perill.
En principi, tret d’algunes zones puntuals, tot fa pensar que les dues gaudeixen d’una salut relativament bona, tenint en compte l’antiguitat, totes dues del segle xiv. Un dels secrets per a una bona conservació rau en la pedra utilitzada en la construcció que prové de l’antiga pedrera de Montjuïc que, com comenta Vendrell, ha salvat gran part del gòtic barceloní i molta part del modernisme gràcies a l’elevada resistència a la intempèrie.

El grup Patrimoni UB pot fer el diagnòstic d’una part d’aquestes joies gòtiques aplicant la tecnologia més avançada. L’objectiu és fer un estudi estructural complet dels edificis i conèixer quin va ser el procés constructiu per, així, determinar quin és l’estat d’aquests monuments i poder fer una diagnosi que determini les futures actuacions. En el projecte hi participen professionals de diversos camps, enginyers (UPC), historiadors (Veclus, s.l.), tècnics en electrònica (Elicsa), geotècnia (Batlle i Mascarreñas geoprojectes), etc.

«Les modulacions de la planificació són les mateixes –afirma– i reflecteixen una mentalitat clarament imperial: organitzen tot el territori. Planifiquen tant la ciutat com el camp, hectàrees senceres destinades a la producció agrícola.»

La parcel·lació romana a Barcelona es fa seguint la topografia del terreny (els recs, els camins i els accidents naturals), i Cerdà, com a bon enginyer, abans de planificar el seu Eixample, també duu a terme una exhaustiva topografia, i reflecteix –inconscientment; cal insistir que Cerdà això no va saber-ho mai, ja que si ho hagués sabut, és possible que hagués projectat de manera condicionada– pervivències de l’època romana. Gurt parla d’elements fòssils, que –a mitjan segle XIX – encara funcionen a la ciutat. Per exemple, la carretera de Ribes (avui un curt passatge al carrer d’Alí Bei, entre els carrers de Roger de Flor i de Nàpols), era en realitat una resta de l’antiga Via Augusta que provenia del nord i entrava a Barcino, i que en l’època de Cerdà era el camí que unia la ciutat amb la vila d’Horta. Cerdà es veu obligat a integrar aquesta via diagonal, aleshores en ple funcionament, en la trama ortogonal que projecta.

Una altra coincidència que mereix ser destacada és la mesura de les illes de cases, molt semblants als mòduls agraris romans, les iuguera. Iuguerum (jovada) és un rectangle format per 1 x 2 actus, és a dir, la superfície que es considerava que podia llaurar un home amb un bou en un dia. Això equival actualment a unes dimensions de 70 × 35,5 m.

Tot i que encara no es coneix amb exactitud quins van ser els primers pobladors de la Barcino romana, Gurt sospita que no pot haver estat gaire diferent que Cesaraugusta, la ciutat germana. És a dir, colons i veterans de les legions. Però fins que no es trobi una evidència, això romandrà en el terreny de les hipòtesis.

En aquest context, la primavera de 2006 va quedar al descobert un talús a l’avinguda de la República Argentina (baixant des de Vallcarca, a mà dreta) arran d’unes obres d’urbanització. Aquest aflorament va ser estudiat per l’equip del professor Sàbat i, posteriorment –en col·laboració amb l’Ajuntament– divulgat mitjançant uns plafons didàctics.

Aquest talús de roca viva –tot i que n’hi ha d’altres a la ciutat, cap presenta unes característiques com les d’aquest– fa uns deu metres d’amplada i quatre d’altura, mostra l’evolució del subsòl barceloní durant l’època paleozoica, és a dir, en el període de fa entre 500 i 300 milions d’anys, i ha permès conèixer l’evolució del subsòl de la ciutat. En l’aflorament es poden observar, essencialment, substrats antics, característics de la part més alta de la ciutat, com ara el turó del Putxet i la serra de Collserola, i roques paleozoiques: calcàries ocres devonianes a l’oest, és a dir, a la dreta del talús (400 milions d’anys d’antiguitat), en contacte amb pissarres fosques del silurià, a l’esquerra (440 milions d’anys d’antiguitat).

Aquests materials estan separats per una zona de fractura, en què afloren materials deformats de colors vermells i grisencs. També hi ha una representació de roques joves, del terciari (25 milions d’anys), pròpies de l’època en què es va formar el pla barceloní.

El talús s’inserirà en una zona verda que forma part d’una millora inclosa al Pla municipal d’habitatge. Aquest programa inclou la promoció de 42 habitatges.

L’objectiu de l’equip del professor Sàbat és, d’una banda, vetllar per la preservació d’aquest patrimoni geològic per part de les administracions i, de l’altra, la divulgació d’aquest patrimoni entre la ciutadania, tot integrant els afloraments geològics en el paisatge urbà i explicant-ne el significat.