Calendaris. La cultura del temps

Text: Bibiana Bonmatí, Marta Casellas, Patrícia Lainz
Fotografies: Marta Casellas

L’any 2008 és alhora també el 5768, o el 1429, i encara podríem trobar-ne algun més. De fet, arreu del món han existit tants calendaris com cultures. Tot i això, el calendari gregorià és el que s’ha establert com a norma internacional per a les activitats civils. La construcció d’un calendari es basa en els moviments dels astres, però també està ple de convencions que depenen de les diferents cultures i està molt influïda per les creences de cadascuna d’aquestes. La història dels calendaris aplega un munt d’anècdotes i curiositats, i el tema ha despertat l’interès d’emperadors, papes, astrònoms i escriptors.
Els calendaris són construccions culturals que reflecteixen l’esforç dels homes al llarg de la història per controlar el temps. Això obeeix a diferents motivacions i necessitats, la primera seria la d’entendre els cicles i els ritmes de la natura assenyalats principalment pels moviments dels astres i el pas de les estacions.



Ficció fotogràfica amb imatges de: BB / SOHO (ESA-NASA) / Luc Viatour.

La base dels calendaris rau en els moviments principalment del Sol i la Lluna, però també el moviment nocturn de les estrelles ha estat decisiu en el disseny. El més evident és el recorregut diari del Sol en el cel, a causa de la rotació de la Terra sobre si mateixa. La divisió del dia en 24 hores té a veure, d’una banda, amb el moviment nocturn dels estels que els babilonis van dividir en 12 grups i que, per analogia, van fer també amb el dia. D’altra banda, la divisió horària que ha arribat fins als nostres dies té els orígens en el sistema sexagesimal utilitzat pels babilonis i, de fet, encara el fem servir en la mesura dels angles en graus, minuts i segons. El que determina l’inici del dia és una convenció que dependrà de les diferents cultures i, així, mentre que en el calendari estàndard el dia comença a mitjanit, en el musulmà, per exemple, s’inicia a l’ocàs. Seguint amb els astres, la divisió setmanal en set dies té l’origen en la divisió del mes lunar en intervals entre les seves quatre fases.

La major part dels calendaris es poden classificar en un d’aquests tres tipus: lunar, solar i lunisolar. Els solars, com el nostre, estan construïts de manera que s’han d’ajustar a l’any tròpic o solar que té una durada de 365,24 dies (aquests 0,24 dies de més de l’any solar són els que donen lloc als anys bixestos).


Els calendaris reflecteixen l’esforç
dels homes al llarg
de la història per
controlar el temps

L’any 1582 el papa Gregori XIII va instaurar aquest calendari, en substitució del calendari anterior, el julià, que va elaborar l’astrònom Sosígens d’Alexandria i que i va introduir Juli Cèsar cap al 46 aC. En aquest calendari l’any tenia 365 dies i cada quatre anys s’hi afegia un dia, cosa que donava lloc als anys bixests, o de traspàs (tots els que són divisibles per quatre) de 366 dies. Amb aquest calendari es produïa una diferència entre l’any civil i l’any tròpic de 0,0078 dies. Aquesta petita diferència amb el pas dels segles va provocar un desfasament de deu dies que va afectar la data de la Pasqua. Per aquesta raó Gregori XIII va iniciar la reforma del calendari i per fer-ho va crear una comissió que finalment va determinar que el dia 5 d’octubre passés a ser el 15 d’octubre; d’aquesta manera l’any següent l’equinocci de primavera va tornar a coincidir el 21 de març com en els primers anys del calendari julià. En la reforma gregoriana, per evitar el desfasament es va determinar que pel que fa als anys finalitzats en dos zeros, en la nova reforma només fossin bixests aquells divisibles per quatrecents, per exemple, el 1600 i el 2000 han estat bisexts, però no el 1800 o el 1900. Amb aquest canvi es va aconseguir reduir la diferència entre els anys tròpics i els anys civils en 0,0003 dies, per tant, només s’acumulava un dia de diferència cada 3.300 anys. Així va quedar configurat el calendari gregorià, també conegut com a calendari occidental.

L’any zero i els càlculs de Dionís

Dionís l’Exigu (anomenat així per la seva petita alçada) va rebre el 525 dC l’encàrrec de confeccionar unes taules per calcular la data de Pasqua. Per fer-ho, el monjo i astrònom originari d’Escítia —l’actual Ucraïna— va calcular la data del naixement de Crist i va establir-la l’any 754 a.u.c. (ab urbe condita, l’any de la fundació de Roma). D’aquesta manera s’establia que aquell era el primer any del senyor (Anno Domini) com a punt de partença de l’origen de temps per calcular els anys. No va ser fins més tard que es va introduir la nomenclatura d’abans i de després de Crist. En aquest càlcul cap enrere es va passar directament de l’any 1 dC a l’1 aC obviant el que hauria d’haver estat l’any zero. Així, els segles comencen l’any 1 i finalitzen el 100 (i no del 0 al 99 com hauria d’haver estat).
Un altre tipus de calendari és el lunar que es basa en el mes lunar o sinòdic, que té una durada de 29,5 dies. «Parlar d’un any lunar no té sentit, com tampoc no en té un mes solar, perquè no es corresponen a res», comenta el professor Juli Samsó, del Departament de Filologia Semítica, «d’altra banda, —continua l’investigador— els calendaris solars tenen sentit Els calendaris solars
tenen sentit en cultures agrícoles i els lunars
estan vinculats a
cultures ramaderes

en cultures agrícoles en què el cicle estacional és de gran importància; en canvi, els calendaris lunars estan vinculats a cultures ramaderes, en què les estacions no són tan importants». Un bon exemple de calendari lunar és el musulmà format per anys de 6 mesos de 30 dies i 6 de 29. L’inici del mes el marca el començament de la lluna creixent, després de la fase de lluna nova. Aquest fet determina un fort component local en aquest tipus de calendari. En aquest sentit, el professor Samsó recorda un breu conte àrab segons el qual a una persona li demanen: «Perdoni en quin dia del mes estem?», i contesta: «No ho sé, no sóc d’aquest poble». Per decidir quan començava el mes es disposava d’observadors que verificaven l’aparició de la lluna. Per aquest motiu no sempre es podia observar aquesta aparició simultàniament arreu del món. Actualment els astrònoms continuen estudiant el problema de la visibilitat i el calendari és encara motiu de congressos.

Calendari republicà

Un dels canvis que es van introduir a França després de la Revolució va ser la introducció d’un nou calendari, el 1792, anomenat calendari de la República Francesa i que va ser oficial durant tretze anys. Els mesos es van batejar amb noms referents a la meteorologia corresponent a l’estació; així, per exemple, els mesos d’hivern eren: nuvolós, plujós i ventós.

El dia universal

El 1884 va tenir lloc una conferència internacional a Washington «amb el propòsit de fixar el meridià principal i el dia universal». En el decurs de la trobada es va determinar que aquest meridià principal seria el que passés per Greenwich i que el dia universal hauria de començar a la mitjanit de Greenwich. D’altra banda, es va definir l’anomenada línia del dia universal, una línia imaginària que va des del pol Nord fins al pol Sud i dista 180º del meridià de Greenwich. És a dir, que els habitants d’aquesta línia comencen un nou dia just 12 hores abans que el dia universal comenci a Greenwich ofi­cialment. De fet, l’existència d’aquesta línia és el recurs que va utilitzar Jules Verne en la seva obra La volta al món en vuitanta dies, per fer que el protagonista arribés a temps de guanyar la juguesca.

Dones de la minoria ètnica Miao amb el vestit tradicional del dia de l´Any Nou xinès. Foto: AP Photo / Xinhua, Yang Junjiang.
Eliseu Carbonell

És llicenciat en Geografia i Història i doctor en Antropologia a la Universitat de Barcelona. Ha escrit les obres Debates acerca de la antropología del tiempo, editat per Publicacions i Edicions de la UB, i Josep Pla: el temps, la gent i el paisatge, publicat per Edicions de 1984. Actualment és consultor d’etnografia a la UOC i professor tutor a la UNED.
«Hi ha calendaris que no mesuren la quantitat del temps, sinó la qualitat»

Existeix alguna cultura sense calendari?
No, totes les cultures tenen calendari. No podem pensar només en el nostre calendari, de caràcter més matemàtic. El concepte d’abans i de després, de la unitat: el dia, és en totes les cultures del món.

Així, no hi ha cap calendari que no mesuri el pas dels temps?
No. El que pot haver-hi és un calendari que no serveixi per mesurar el pas del temps, sinó la característica del moment: podríem dir que hi ha calendaris que no mesuren la quantitat del temps, sinó la qualitat. Això sí, actualment aquests tipus de calendaris conviurien amb altres que indiquen en quin moment ens trobem, perquè tots el pobles tenen activitats que cal coordinar.

Un exemple...
El calendari balinès està molt estudiat perquè és un calendari de permutació, que no segueix una línia temporal de menys a més. És molt complex en sentit matemàtic, perquè està fet de cicles de dies. Consisteix en deu cicles que es van repetint, encara que els més comuns són els de cinc, sis i set dies, que es van combinant i, per tant, hi ha dies que tenen dos noms o tres, ja que coincideix l’inici de cadascun d’aquests cicles. El dies binominals o trinominals tenen unes característiques especials per als balinesos per les seves qualitats místiques o religioses. El calendari de permutació envaeix la vida diària pel que fa a les combinacions de noms dels dies, ja que hi ha dies dolents o bons per construir una casa o començar un viatge, per exemple. No indica l’edat d’una persona però sí determina si aquella persona viurà molt, si serà feliç, pobra, rica o desafortunada... Abans del casament, s’estudia si la conjunció dels dies de naixement de la parella és favorable, si no, no hi haurà boda. Així, amb aquest calendari no es poden planificar cites, però no es viu en el caos, perquè també tenen el calendari lunisolar i estan dintre d’un Estat modern (Indonèsia) on predomina el calendari gregorià.

El temps, doncs, segueix el ritme dels països més rics?
Tot el món es regeix pel mateix sistema horari que permet la navegació aèria i on hi ha el meridià de Greenwich, al qual s’han adaptat tots els països. El calendari occidental és el que predomina a les agendes de tot el món, però no per una qüestió d’imposició dels països rics sobre la resta, sinó per un motiu de coordinació, de necessitat humana. No pots viure fora del món amb el teu propi i únic calendari, perquè vulguem o no, estem tots interconnectats. Aquest calendari no n’ha extingit d’altres que conviuen amb ell, però en ocasions ha produït situacions molt absurdes, com ara que en països de l’hemisferi sud se celebri el Nadal amb el banyador posat. I també ha perjudicat algunes comunitats, com, per exemple, quan els missioners van arribar a poblacions esquimals i van imposar el nostre calendari, segons el qual diumenge no es treballa. Això va ser perjudicial per a aquesta comunitat perquè vivien de la caça i si el diumenge passava per allà una balena i no la podien capturar potser no en tornaria a passar cap més durant molts dies.

Quin paper té la intuïció humana en tot això?
En algunes cultures més primitives predominen els calendaris d’impressió sensible, que es basen en la percepció del nostre cos, en els nostres sentits: «estem en un moment o en un altre perquè el gel està més o menys glaçat, migren determinades aus o ha canviat la direcció del vent». En alguns pobles també es tenen en compte elements vegetals per establir durades: «això dura tant com el tros que triga una canya a fer un nus» o «el temps que triga una font a regar un camp».

L’obsessió pel pas del temps és cosa nostra?
A Cabília (Argèlia), al rellotge li deien «el molí del dimoni», perquè creava obsessió. En aquella cultura quedar a una hora exacta és de mala educació; preveure el futur és ostentós i dir que unes gallines pondran tants ous és desafiar l’esdevenir. L’obsessió pel temps està lligada a la historia del desenvolupament del capitalisme industrial, que va provocar la domesticació del temps. Quan neixen les fàbriques, amb la necessitat de fer torns per tal que s’aturin les màquines, es quan es comença a imposar el rellotge i es domestica el temps. No guanyes per treball fet, sinó per hores treballades.

El tercer tipus de calendari és el lunisolar emprat en la cultura jueva i en la xinesa. És una adaptació del calendari lunar a l’any solar. Tal com explica la professora de la Universitat de Barcelona M. Josep Estanyol, en el seu llibre Judaisme a Catalunya, avui, un any comú consta de 12 mesos, cinc dels quals tenen 29 dies i els altres cinc, 30 dies. A banda hi ha dos mesos que tenen 29 o 30 dies. És a dir, que els anys poden tenir 353, 354 o 355 dies. Per arribar a l’any solar, periòdicament s’ha d’afegir un mes extra de 29 dies. L’any de tretze mesos rep el nom d’embolismal. La data de referència d’aquest calendari és la festivitat de la Pasqua (Pésakh en hebreu), que se celebra sempre el 15 de nissan (el primer mes del calendari hebreu), que coincideix entre els mesos de març i abril, i que marca l’inici de l’any religiós.



Plaça Jmna El Fna a Marràqueix quan el sol ja ha desaparegut. Durant el mes de dejuni o ramadà, els musulmans han d’abstenir-se de menjar, beure, fumar i tenir rela­cions sexuals, entre altres coses, durant les hores diürnes, fins que el sol es pon. Foto: Marta Casellas.
Com hem vist fins ara, plasmar el moviment dels astres en un calendari no és una tasca fàcil. D’altra banda, com dèiem, els calendaris són propis de cada cultura, la qual cosa determina tot un seguit de paràmetres, com ara, en quin moment es comencen a comptar els anys. En aquest sentit, el calendari gregorià comença l’any del naixement de Crist, el musulmà s’inicia a partir de l’hègira, és a dir, l’emigració de Mahoma des de la Meca, fins a l’actual Medina (fet que va tenir lloc l’any 622 del calendari julià). El calendari jueu té en compte totes les generacions dels patriarques bíblics per calcular l’any
d’inici del món
Per al calendari jueu, en l’antiguitat es va calcular la data de la creació del món per determinar en quin any estaven. Per fer-ho, es van tenir en compte totes les generacions dels patriarques bíblics. Un altre cas és el calendari xinès que es regeix amb cicles de 60 anys formats per cinc cicles de 12 anys que es corresponen a diferents constel·lacions xineses. Segons aquest calendari, el 2008 s’inicia un dels cicles de cinc anys i és l’any de la rata.
Una altra convenció és la data d’inici d’any, pel que fa a la qual, cal tenir en compte que no té la mateixa importància en tots els calendaris. Com explica el professor Samsó «atès que en els calendaris lunars el concepte d’any no té sentit, en el calendari musulmà no té gaire importància celebrar el principi d’any, però, per contra, sí que en té el començament del ramadà, una de les dues grans festes o la festa del sacrifici, que se celebra quan els peregrins arriben a la Meca». L’any xinès celebra l’any nou en la segona lluna nova després del solstici d’hivern, en el calendari hebreu l’any s’inicia el mes de tixrí, entre els mesos de setembre i octubre.

La processó de Setmana Santa és una de les celebracions més tradicionals del nostre calendari.
Foto: Marta Casellas.


Mosaic del calendari jueu en una sinagoga a Beit Alfa, Israel. Els signes del zodíac rodegen la carrossa del sol, que està en el centre.

El jesuïta, matemàtic i astrònom Christopher Clavius (1538-1612)
va ser un dels membres més destacats de la comissió del calendari, que va promoure l´elaboració del calendari gregorià.

Mosaic romà de les quatre estacions de l´antiga ciutat
romana de Complutum, on avui dia se situa la localitat madrilenya d´Alcalá de Henares.

«La pela és la pela»

El comerç internacional no té en compte l’existència de diferents calendaris de les diverses cultures o religions. Totes les transaccions econòmiques a escala mundial es fan utilitzant únicament el calendari occidental com a referència. És una norma no escrita. «Fins i tot en operacions entre països que tenen altres calendaris, com per exemple els països musulmans, s’utilitza el calendari cristià», assegura Joaquín Turmo, professor del Departament de Teoria Econòmica, expert en comerç internacional, integració econòmica i Organització Mundial del Comerç (OMC). Com explica Turmo, «quan se signa un contracte i es fixa el termini de lliurament i de pagament d’una mercaderia es té en compte només el calendari occidental. Probablement, això té l’origen en el pas de les transaccions basades en el compromís oral a les transaccions basades en contractes escrits, quan ja eren hegemòniques les economies occidentals». En relació amb els festius, ni tan sols compta el calendari occidental. Quan s’ha de lliurar una mercaderia en una data concreta, no es té en compte si en el país de destí aquell dia és laboral o festiu. Tant hi fa que sigui diumenge o sàbat —setè i últim dia de la setmana jueva en què els jueus practiquen el descans segons les lleis de Moisès—. Aquestes dates perden tot el sentit quan entren en joc les relacions econòmiques a escala mundial.
També podríem trobar altres diferències, com ara, en relació amb els dies festius de la setmana, el divendres en el calendari musulmà, el sàbat (‘dissabte’) en l’hebreu o el diumenge en el gregorià. En definitiva, podríem trobar per a cada dia i per a cada cultura una història diferent que marca les tradicions que s’han forjat amb el pas dels dies, dels anys i dels segles. La data d’inici d’any,
no té la mateixa importància en tots
els calendaris

Bibliografia

CARBONELL CAMÓS, E. Debates acerca de l’antropología del tiempo. Barcelona: Publicacions i Edicions UB, 2005.

ESTANYOL I FUENTES, M.J. Judaisme a Catalunya, avui. Barcelona: Editorial Pòrtic, 2002.

LIPPINCOTT, K. El tiempo a través del Tiempo. Barcelona: Grijalbo Mondadori S.A., 2000.

PALAU, M. La pintoresca història del calendari. Barcelona: Editorial Millà, 1973.