La UB té el rar privilegi de tenir dos dels millors especialistes mundials en la figura de Jaume I: el catedràtic d’Història Moderna Ernest Belenguer i el professor de Filologia Clàssica Ernest Marcos. Ambdós han publicat recentment dues obres de referència: Jaume i el seu regnat (Pagès Editors. En castellà, publicat per Editorial Milenio) i La croada catalana (L’Esfera dels Llibres), respectivament. Aprofitant que enguany se celebren els 800 anys del naixement del rei, hem parlat amb ells.

Text:
Jordi Homs

El mite templer. Jaume I tenia cinc anys quan va morir el seu pare, i va romandre un any com a hostatge de Simó de Monfort fins que el va lliurar als templers, que van educar-lo al castell de Montsó. Ernest Marcos afirma que «Robert Burns ja esmenta aquesta idea de la influència templària en la visió del món de Jaume I. De ben segur que li van parlar de Terra Santa perquè era el paisatge ideal dels templers. Però arreu tenia influències que el conduïen cap a en aquesta direcció, i el mirall de Lluís IX era també molt poderós». Belenguer és també del mateix parer: «Sí, pot ser perfectament, però és que a més, hi ha un aspecte de comparança constant amb Lluís IX de França, que és un rosegaaltars. La influència dels templers la té sempre, però va diluint-se enmig d’altres influències, a mesura que avança el regnat».

Les croades. Belenguer defensa a ultrança el rei: «No combrego amb la versió de Cingolani, que en el seu darrer llibre qualifica la croada a Terra Santa de Jaume I de fantasmada. Aquesta croada és la culminació de la seva obra!». Marcos assenteix: «Els reis medievals hispànics miraven cap a Europa. El què passava és que tenien la seva croada particular a la península i, a més, la croada del rei Jaume va fracassar per culpa d’un gran temporal que va desfer el seu estol, i per això, en les historiografies espanyola i catalana no els ha interessat gaire estudiar-ho». I afegeix: «A més, un cop hagués arribat allà, s’hauria trobat amb el desinterès o la franca oposició dels barons del regne de Jerusalem, que temien l’aliança amb el sobirà mongol i tampoc no els agradava gens la presència de l’emperador bizantí. Era una situació molt complicada i es fa difícil preveure com se les hauria arreglat Jaume I».

Conqueridor. Per a Belenguer, l’element militar pesa molt en la caracterització del rei: «És guerrer, però si pot evitar la confrontació, ho fa. Assetja, talla l’avituallament, i demana i pacta la rendició. A Mallorca, el seu Consell Reial li va jugar una mala passada quan tenia vint anys, ja que l’emir mallorquí es va oferir a marxar, però el Consell s’hi va negar i van entrar a sang i foc. A València, deu anys després, Jaume va aprendre la lliçó i va rendir la ciutat. No volia que València es convertís en una Andalusia d’Aragó, latifundista i repartida en quatre nobles. Gràcies al suport ciutadà de Barcelona, el rei va poder, almenys, parar l’assalt aragonès a València».

Güelfs i gibel·lins. Segons Belenguer, «després del Tractat de Corbeil el 1258, Jaume I fa un gir molt important en la seva política internacional, casant el seu fill gran amb Constanza, la filla de Manfred, rei de Sicília i fill bastard de l’emperador Frederic II. Passa de ser güelf a gibel·lí, es canvia de jaqueta«. Marcos ho explica: «Els güelfs i els gibel·lins són els dos bàndols que defineixen tota la política de l’Imperi, del papat i d’Itàlia durant segles: Els güelfs o welfen estan identificats amb el papat, mentre que els gibel·lins estan identificats amb la dinastia dels Hohenstaufen, veritables emperadors. Jaume I fa un gir defensiu davant França, que estava guanyant absolutament en tots els terrenys: els papes són francesos, amenaçava la Mediterrània, havia acabat amb Occitània. D’altra banda, Castella pressionava». Belenguer lloa el pragmatisme del rei: «Primer de tot, cal tenir en compte la reduïda demografia de la Corona d’Aragó, amb un milió escàs d’habitants, comparada amb els cinc milions de Castella, per exemple. Ja és un autèntic miracle que, amb aquesta debilitat congènita, tingui el potencial que té, amb Sicília, Sardenya i fins i tot Nàpols, al segle XV.»